Vaig arrassar

Filene’s Basement. Centre comercial pordiosero de nivell sub-galerias sub-corteinglés, conegut arreu del món per les seves rebaixes. El seu funcionament és el següent: inicialment la roba es marca amb la data en que s’ha posat a la venta. En general, es tracta de finals de sèrie de roba de primeres marques. Al cap de quinze dies, si ningú ha adquirit la roba, hi ha una rebaixa automàtica del 25%. Al cap d’un mes, la rebaixa és del 50%. Al cap d’un mes i mig, 75%. Al cap de dos mesos, es ven a canvi d’una donació a una entitat caritativa. Hi ha gent que hi va cada dia, a l’hora de dinar de la feina, per veure quina mercaderia nova hi han portat, o quines peces han passat el llindar temporal corresponent al següent nivell de rebaixes. A aquesta bacanal rebaixil cal afegir-hi les rebaixes habituals, com les de thanksgiving day. És un lloc de culte per gent de poca classe que vol aparentar classe. Es forren.

No vam ser early birds, més aviat vam ser afternoon birds. Només entrar al festí, tot es va difuminar excepte aquell objecte preciós: una caçadora de pell Calvin Klein. Preu original: 428$. Preu rebaixat a Filene’s Basement: 150$. Me l’emprovo, em miro al mirall, comprovo les tares i demano opinió a la Fucho. Veig com la seva mirada passa del desconcert inicial a la ràbia. Sí! Ho he tornat a fer, he tornat a trobar un xollo abans que ella. Això no ho soporta. I com que no ho soporta, decideix que toca endinsar-se en les profunditats del Filene’s Basement, allà on habita la saviesa. Es comença a emprovar tota mena d’indumentària compulsivament. Res. Cap mena de classe, cap mena de rebaixa, cap mena de xollo… És una perdedora.

I jo amb la meva caçadora… sóc el putu rei.

7C

Aquests són els dos caràcters alfanumèrics que defineixen la nova boquilla Bach que he adquirit pel meu trombó. Després d’uns 11 anys de frufrus ridículs, he decidit que ja és hora de tocar el trombó com un home.

Fins ara tocava amb una 12C. El número indica el radi de la boquilla en unitats arbitràries. Com més gran el radi, més petit és el número. Com més gran és el radi, també necessites més flux d’aire i aconsegueixes una major amplitud d’oscil·lació en els harmònics greus. Total poden passar dues coses: si bufes més sona millor, si no bufes més sona pitjor.

La nova boquilla és força més grossa que l’anterior però sona molt bé. Els greus s’han eixamplat i els aguts no se’n ressenten. M’ha costat $51.70. Perquè no ho vaig fer abans?

Early bird sales

Els americans són molt eficients amb les festes. Les posen totes o bé en dilluns o bé en divendres, així que no hi ha ponts ni històries estranyes a mitja setmana. Aquest cap de setmana és Thanks Giving Day, quatres dies de festa de dijous a diumenge. És aquell cap de setmana en que totes les famílies es reuneixen i mengen un gall d’indi farcit...

Un dels fets més destacables de Thanksgiving és que totes les botigues estan tancades. Això potser no us sembla estrany, però als USA -centre mundial del consum- és impensable. Les botigues només estan tancades avui, nadal i cap d’any. Durant la resta de l’any estan obertes totes les hores del dia. Clar, deixar un dia als Yankis sense comprar un dia sencer és poc menys que un crim... què es pot fer amb els Malls tancats? L’única cosa que es pot fer, és acumular energia consumista... i fer-la explotar l’endemà.

Els empresaris aprofiten aquest fet, i munten un festival del consumisme pel dia de després de Thanksgiving. És el dia de rebaixes per excel•lència. Tothom es torna boig i va a comprar per deixar anar tota l’energia consumista acumulada durant el paupèrrim Thankgiving day. La bogeria més absoluta són les Early Bird Sales (rebaixes de l’ocellet matiner). Són unes rebaixes brutals de 5 a 10 del matí. Una salvatjada.

I em direu: cal estar moooolt malalt per plantar-te al Macy’s a les 5, no? Sí. Peròòòòòòò... Però a la Fucho li ha encantat la idea de l’Early Bird... i s’hi vol apuntar. Per sort, tots sabem que la noia és de bon dormir i tenim la certesa que a les 11 del matí encara estarà donant voltes al llit. Va-home-va... ara resultarà que la nena s’ha tornat un ocellet matiner...

Genis

A Harvard he conegut alguns genis. Gent capaç de resoldre gairebé qualsevol problema. Estan tancats en despatxos ombrívols, amb una pissarra, un guix, llibres i un munt de papers. En general aquests genis no són catedràtics, ni tan sols professors titulars perquè ténen una limitació fonamental. No saben distingir un problema important d’un problema totalment irrellevant. Per exemple, al meu departament n’hi ha un que es passa el dia jugant al solitari. Un dia, li vaig ensenyar les dades dels meus experiments i es va entusiasmar. En dos dies va resoldre unes equacions que jo mai hauria pogut afrontar i que potser són el més important del meu estudi. Però va seguir jugant al solitari. Per ell, les meves dades i el solitari són el mateix: problemes per resoldre, carnassa per genis.

Jo ballant salsa al MIT

Aquesta és una d’aquelles successions de mots que mai hauria pensat que juxtaposaria per formar una sentència. Però aquí ho teniu, la realitat supera la imaginació de qualsevol disseny intel•ligent.

La Raquel va decidir ajuntar el nostre exèrcit d’amics i anar al ball de tardor del MIT (pronunciar emaití). La gran atracció de la nit era un curset gratuit d’iniciació a la salsa... UHHHHH!!! Pels que no ho sapigueu, el MIT és el lloc on pràcticament tot s’ha inventat, on qualsevol enginyer somia estudiar, on hi ha més premis Nobel que en tot el mediterrani. En altres paraules, el MIT és un d’aquells llocs on tot fricki té cabuda, només cal veure el disseny del les seves facultats més modernes.



Així que vam ingerir unes birres i unes hamburgueses i cap al MIT. L’event era a altes hores de la nit: les nou. Només entrar a la festa ens trobem un parell de polis que ens acompanyaran tota la nit vetllant la nostra seguretat. God bless America. Dos passos més endavant ens demanen el DNI per comprovar la nostra edat. Si tenim més de 21 anys ens posen un braçalet groc que ens permetrà consumir alcohol. Si no, coca-cola. Us imagineu estudiar una carrera sense poder beure alcohol fins els 21? Superats aquests obstacles ens trobem una pista de ball plena d’elements de look semi-humà fent mambos: one two one-two-three, one two one-two-three. En el primer moment no vam saber si eren robots de la casa, o bé eren éssers humans (tot lu humà que pot ser un estudiant al MIT). Seguien el ritme amb tanta precisió com manca de gràcia. Així que, un cop més, em vaig sentir obligat a convertir-me en l’amo de la pista i posar-me a remenar el cul com una bèstia dominicana. Totes les mirades sobre meu, les dones mortes d’enveja de la Fucho, els enginyers d’ulleres i camisa de quadres intentaven simular matemàticament el moviment diabòlic de les meves caderes...

Descans. M’acosto a la barra i percebo dos fets inversemblants. El primer, la birra valia un dollar. El segon, ningú comprava birra. En aquest instant em venen a la memòria aquelles festes de Sant Albert a la facultat de física, en les quals fins i tot el degà s’enturcava... El MIT és diferent. Donat el puritanisme de la situació, la fucho i jo vam decidir iniciar un espectacle al més pur estil Bagdad, a viam si així s’escalfava l’ambient.


Al cap d'un parell d'hores de one-two-one-two-three jo ja en tenia prou i vaig començar a evadir-me de la festa. Vaig elevar la mirada al cel, i em vaig posar a recitar versos de Salvador Espriu... “amb el ocells nocturns de la meva solitud...”



La nostra nit boja va acabar a una hora indecent, les 11:30 de la nit...

Els gordos (III)

Aquest un missatge tranquilitat. Estem espantats pel nombre de mails que hem rebut sobre el post anterior “Els gordos (II)”. Realment patiu per la nostra salut mental? No patiu. No coneixem ningú que hagi vingut a viure a aquest país i s’hagi aprimat. No serem els primers. El tema de la mesura diària del pes és un acte més de la nostra rutina científica diària. Cada dia mesuro nanodesplaçaments i picoforces cel•lulars i em peso. La Fucho clona proteïnes, dissecciona rates i es pesa. Portem amb el tema amb tota tranquilitat...

Però el fet d’haver rebut tants mails qüestionant la nostra integritat mental m’ha fet preguntar-me: “i vosaltres?” Curiosament la gent que més s’ha preocupat de cridar-nos l’atenció sobre els riscs del nostre Weight Watch és gent que va al gimnàs un mínim de tres cops per setmana i manté una dieta equilibrada a base de verduretes. Serà que aquesta obsessió pel pes ja forma part de l’imaginari col•lectiu i el meu post us ha fet projectar els vostres temors cap a mi?

En qualsevol cas, no patiu. Ni anem al gimnàs, ni hi pensem anar. L’esport és dolent per la salut. No podem anar a córrer perquè fa massa fred. La piscina ens fa mandra i la bicicleta és perillosa sobre la neu. La nostra dieta no és equilibrada, mengem moltes patates fregides i pizza (la fucho no), bevem birra i llet amb colacao i cada vespre bereno sis galetes. Abans anàvem en metro i caminàvem però ara el nostre amic galleguinho ens porta en cotxe a tot arreu, fins i tot al cine on ens posem les botes amb una galleda de crispetes i una coke de mig galó.

Forrar-se

Aquesta setmana s’han fet públics els beneficis de les principals companyies petroleres dels USA durant el tercer trimestre de l’any. Les dues principals companyies, Exxon Mobil i Shell Oil han doblat els seus beneficis. Això no és massa sorprenent donat que el preu de la gasolina també ha doblat durant el trimestre. Actualment el preu del petroli és d’uns 2.20 dollars per galó, és a dir, 60 cèntims de dollar per litre. Quan vaig arribar fa un any, el preu era d’uns 25 cèntims per litre. Durant la Katrina, els preus van arribar a superar el dollar per litre (uuhhhhh! la gasofa era més cara que la coca-cola, can you believe it?).

Total, que amb l’excusa de la Katrina i aprofitant el mercat lliure, les companyies petroleres s’han forrat. Arran d’això, el presidents de les 5 companyies principals han comparegut davant del senat americà per justificar aquests guanys. En teoria el senat es volia assegurar que no s’han aprofitat de la situació. Però no ha passat res, clar, quan el mercat és lliure està sotmès a aquestes fluctuacions, què hi ha d’ilegal?

Els americans estan tranquils. Us podeu imaginar que a Espanya el preu de la gasolina doblés en un trimestre?

A favor

Què ho fa que ens passem la vida anant en contra? He decidit que aquesta setmana la dedicaré a anar a favor. I serà un "a favor" de veritat, no un a favor del tipus "vaig a manifestar-me a favor de la família però en realitat em manisfesto en contra de l'homosexualitat". Segur que seré més feliç anant a favor.... però a favor de què?

Els gordos (II)

Un bon dia la Fucho i jo vam començar a veure´ns gordos. A mi em començaven a caure els meus musculats pectorals. A ella el culet de Jenifer Lopez li començava a tendir cap al de la Roseane. Eren aquestes impressions reals? Eren una conseqüència psicològica de l’obesitat ambiental?

No vam poder mantenir el dubte ni un sol dia més. Vam anar al Mall, vam adquirir una balança i, aterrits, vam fer-ho. Jo pesava 65 kgs i ella 54.5 kgs. Només? Vam decidir assegurar-nos que la nostra balança no ens enganyava. El nostre amic David ens va portar la seva i vam fer una magnífica corba de calibració de 3 punts. Les dades eren certes. Respiració profunda.

Malgrat les bones notícies inicials, vam decidir mantenir un control estricte del nostre pes. Ara, tot i les critiques del nostre entorn, ens pesem cada dia i estudiem les dades amb mètodes d’anàlisi espectral avançat. Aquí teniu les dades dels primers dos mesos. La primera figura mostra l’evolució del pes en funció del temps. Observeu la disciplina monàstica que ens permet mantenir el pes constant (ara la Fucho s’ha confiat i torna a menjar patates, ja veurem com aquest fet afecta les dades). El segon gràfic indica l’evolució del BMI (veure post anterior per definció). Noteu que els dos ens trobem en ple estat de salut tot i que les nostres franges de risc més properes són diferents. És força interessant la correlació en l’evolució temporal dels nostres BMIs. Quan un puja l’altre també, i quan un baixa l’altre també. Això és un signe de la bona salut de la nostra relació. Crec que el coeficient de correlació del BMI d’una família podria esdevenir un bon índex objectiu de l’estat d’una relació... però els psicòlegs haurien d’aprendre matemàtiques. Tinc l’esperança que a mesura que el temps avanci, podré observar un pic als 7 dies de la transformada de Fourier d’aquests senyals. De moment, hi ha massa soroll. Seguirem informant a mesura que el nombre de dades ens permeti fer tests estadístics amb resultats significatius.

Els gordos (I)

Fins el dia que vaig arribar als USA, mai m’havia fixat massa en els gordos. Ara em sembla que començo a estar obsessionat amb el tema, així que com a teràpia he decidit iniciar un monogràfic sobre món del greix. Avui en dia s’estima que dos de cada tres americans té un excés de pes, i un de cada tres és obès. Aquests índex ha doblat en els darrers 20 anys, per tant, es pot definir com a epidèmia. Com a tal, és un dels principals problemes de salut pública del país, potser el més gran.

Què vol dir excés de pes i obesitat? Els metges i alguns doctors que es dediquen a la biomedicina utilitzen un index obscur anomenat BMI (body mass index). El BMI indica el pes corporal ajustat a l’alçada. Bàsicament té en compte que la gent més alta pesa més que la gent més baixa. La fórmula és la següent:

BMI=Pes/(alçada x alçada) nota: el pes va en kg i l’alçada en metres.

Potser és una mica sorprenent que l’alçada vagi al quadrat en el denominador. Això vol dir que la gent més alta també és més ample, i que idealment l’amplada creix proporcionalment a l’arrel quadrada de l’alçada. Ni idea de perquè. En qualsevol cas, la classificació és la següent:

Si el BMI és més petit que 18.5, tens defecte de pes
Si el BMI està entre 18.5 i 25, estàs bé
Si el BMI està entre 25 i 30, tens excés de pes
Si el BMI és més gran que 30, ets obès

Per un Trepat standard de 1.70 metres (jo sóc una mica més baix que un Trepat standard), això vol dir que:

Si peses més de 86 kg, ets obès
Si peses entre 73 i 86, tens excés de pes
Si peses entre 53 i 73, estàs de conya (com jo)
Si peses menys de 53, tens un defecte de pes.

Arribats aquest punt sempre es diu que s’ha d’anar en compte en l’interpretació d’aquest índex perquè gent com el Mike Tyson o el Schwartzeneger surten obesos... Això no és perquè tinguin massa greix, sinó perquè tenen més múscul (podríem especular sobre la possibilitat que també tinguin greix en el cervell). Però, apreciats lectors, aquest no és el vostre cas.

Au, espero un allau de comentaris comunicant-me el vostre BMI.

Seguirem amb el monogràfic ben aviat...

S'ha acabat la creueta

Dec ser de les persones del món que més creu en l’Església catòlica, molts més que molts dels cristians que la formen. Per mi, l’Església és una gran família, amb totes les imperfeccions -sovint incomprensibles- que una família de més de mil milions de fills pot arribar a amuntegar. Potser l’argument més “pop” que podria utilitzar per justificar aquestes afirmacions seria dir que l’Església ajuda als febles més que qualsevol altra organització, i que els seus missioners arrisquen les seves vides per posar pau en conflictes en els quals cap altra organització, civil o militar, s’involucra amb finalitats pacífiques. Però el que em sembla més important és que l’Església ha propagat durant 2000 anys una “proposta de sentit global” que, segons el meu parer, ens ha arribat viva i força intacta. I això em sembla fascinant. Per aquest i molts altres motius, sempre m’ha semblat bé assignar un percentatge del meu IRPF a favor de l’església catòlica, “a fí que aquesta pugui disposar dels mitjans econòmics per complir les finalitats que li són pròpies”. És a dir, sempre he posat la creueta a la declaració de la renta.

Per em sembla que tot això s’ha acabat. No he deixat de creure en tot el que he dit anteriorment, però no puc seguir permetent que la Conferència Episcopal Espanyola administri els meus cèntims, sigui quina sigui la seva finalitat. No fins que facin un profunda revisió de la COPE. Potser alguns lectors sensats em direu que deixar de finançar l’Església a través de l’IRPF és un error, i que si aquesta iniciativa es propagués seria un desastre per totes les activitats cristianes, començant per Càritas i acabant pel sou dels preveres, etc. Cert. Però també és cert que no puc seguir donant suport econòmic a l’ofensa diària i a la generació d’odi i divisió que s’emet des de la COPE. Aquest fet no és una anècdota. És alimentar la fòbia i l’agressivitat de centenars de milers de persones cada dia. Això no només és una ofensa a una nació, a una raça, a una classe social, o a un col•lectiu amb determinades inclinacions sexuals. Per sobre de tot, és una ofensa a Déu, una corrupció del missatge cristià i un insult de tots aquells que ofereixen la seva vida per propagar-lo.

Enquesta

Avui m’ha caigut a les mans una enquesta esfereïdora. Al principi no me l’he cregut, però de mica en mica he anat trobant altres enquestes amb resultats consistents. La pregunta girava entorn a l’evolució i al creacionisme. Els resultats són els següents:

Un 51% dels americans creu que Déu va crear els homes en la seva forma actual.
Un 45%, en canvi, creu que els homes han evolucionat. Dins d’aquest 45%, un 30% creu que l’evolució de l’home ha estat guiada per Déu. Només un 15% creu que l’home ha evolucionat sense que Déu guiés el procés.

El fet de que Déu guiï o deixi de guiar l’evolució em sembla una qüestió en la qual la ciència no hi té res a dir. No tenim ni tindrem mai cap evidència de que Déu guia o deixa de guiar els passos de la humanitat (tot i que observant l’estat actual del món i la història de la humanitat, m’inclino a pensar que Déu no guia res de res, sinó que com a molt es limita a donar llibertat a l’home).

Sigui com sigui, com pot ser que un 51% dels americans cregui que els homes van aparèixer de cop i volta a la terra en el seu estat actual?

Per cert, tinc molta curiositat per saber què passaria si es fes la mateixa enquesta a Espanya. Em sembla que les dades no diferirien massa de les dels americans.

Squishy physics and pizza

Un dels problemes oberts més rellevants de la ciència actual és la física la matèria tova. Dins d’aquest classe de materials s’hi inclouen elements força diversos i moooolt tous com ara la salsa de tomàtec, la vinegreta, la pasta de dents, l’espuma d’afeitar, alguns xampús, cremes solars... i potser les cèl•lules. Tots aquests materials ténen una característica en comú: mai arriben a l’equilibri termodinàmic, si més no, hi tendeixen tan lentament que mai s’ha pogut mesurar que hi arribin. Encara que sembli mentida, les freaks que estudien (estudiem) aquestes coses reben molta pasta de la indústria, perquè hi ha forces empreses interessades en fer millors xampús, cremes d’afeitar, pastes de dents, etc.

“Casualment”, un bon grapat dels experts més experts en la física de la matèria tova està a Boston, i el capo absolut és un catedràtic de Harvard anomenat Weitz. Un bon dia, l’home va decidir començar a organitzar una sèrie de xerrades-debats els dimecres a la nit, anomenades “Squishy physics and pizza”. Bàsicament són reunions de culte, on la crême de la crême de la del món físic mundial es reuneix clandestinament per discutir sobre temes totalment inabordables per una ment relativament normal. Tot plegat acompanyat de pizza para todos. El lloc? El flamant nou edifici de la facultat de física de Harvard, finançat essencialment per mister Bill Gates.

Avui hi he anat. El tema: dinàmica d’espumes. Ha estat impressionant. Un d’aquells moments en els quals tens claríssim que et trobes envoltat d’un dels extrems de la classe humana.