Jo ballant salsa al MIT

Aquesta és una d’aquelles successions de mots que mai hauria pensat que juxtaposaria per formar una sentència. Però aquí ho teniu, la realitat supera la imaginació de qualsevol disseny intel•ligent.

La Raquel va decidir ajuntar el nostre exèrcit d’amics i anar al ball de tardor del MIT (pronunciar emaití). La gran atracció de la nit era un curset gratuit d’iniciació a la salsa... UHHHHH!!! Pels que no ho sapigueu, el MIT és el lloc on pràcticament tot s’ha inventat, on qualsevol enginyer somia estudiar, on hi ha més premis Nobel que en tot el mediterrani. En altres paraules, el MIT és un d’aquells llocs on tot fricki té cabuda, només cal veure el disseny del les seves facultats més modernes.



Així que vam ingerir unes birres i unes hamburgueses i cap al MIT. L’event era a altes hores de la nit: les nou. Només entrar a la festa ens trobem un parell de polis que ens acompanyaran tota la nit vetllant la nostra seguretat. God bless America. Dos passos més endavant ens demanen el DNI per comprovar la nostra edat. Si tenim més de 21 anys ens posen un braçalet groc que ens permetrà consumir alcohol. Si no, coca-cola. Us imagineu estudiar una carrera sense poder beure alcohol fins els 21? Superats aquests obstacles ens trobem una pista de ball plena d’elements de look semi-humà fent mambos: one two one-two-three, one two one-two-three. En el primer moment no vam saber si eren robots de la casa, o bé eren éssers humans (tot lu humà que pot ser un estudiant al MIT). Seguien el ritme amb tanta precisió com manca de gràcia. Així que, un cop més, em vaig sentir obligat a convertir-me en l’amo de la pista i posar-me a remenar el cul com una bèstia dominicana. Totes les mirades sobre meu, les dones mortes d’enveja de la Fucho, els enginyers d’ulleres i camisa de quadres intentaven simular matemàticament el moviment diabòlic de les meves caderes...

Descans. M’acosto a la barra i percebo dos fets inversemblants. El primer, la birra valia un dollar. El segon, ningú comprava birra. En aquest instant em venen a la memòria aquelles festes de Sant Albert a la facultat de física, en les quals fins i tot el degà s’enturcava... El MIT és diferent. Donat el puritanisme de la situació, la fucho i jo vam decidir iniciar un espectacle al més pur estil Bagdad, a viam si així s’escalfava l’ambient.


Al cap d'un parell d'hores de one-two-one-two-three jo ja en tenia prou i vaig començar a evadir-me de la festa. Vaig elevar la mirada al cel, i em vaig posar a recitar versos de Salvador Espriu... “amb el ocells nocturns de la meva solitud...”



La nostra nit boja va acabar a una hora indecent, les 11:30 de la nit...