Els gordos (III)

Aquest un missatge tranquilitat. Estem espantats pel nombre de mails que hem rebut sobre el post anterior “Els gordos (II)”. Realment patiu per la nostra salut mental? No patiu. No coneixem ningú que hagi vingut a viure a aquest país i s’hagi aprimat. No serem els primers. El tema de la mesura diària del pes és un acte més de la nostra rutina científica diària. Cada dia mesuro nanodesplaçaments i picoforces cel•lulars i em peso. La Fucho clona proteïnes, dissecciona rates i es pesa. Portem amb el tema amb tota tranquilitat...

Però el fet d’haver rebut tants mails qüestionant la nostra integritat mental m’ha fet preguntar-me: “i vosaltres?” Curiosament la gent que més s’ha preocupat de cridar-nos l’atenció sobre els riscs del nostre Weight Watch és gent que va al gimnàs un mínim de tres cops per setmana i manté una dieta equilibrada a base de verduretes. Serà que aquesta obsessió pel pes ja forma part de l’imaginari col•lectiu i el meu post us ha fet projectar els vostres temors cap a mi?

En qualsevol cas, no patiu. Ni anem al gimnàs, ni hi pensem anar. L’esport és dolent per la salut. No podem anar a córrer perquè fa massa fred. La piscina ens fa mandra i la bicicleta és perillosa sobre la neu. La nostra dieta no és equilibrada, mengem moltes patates fregides i pizza (la fucho no), bevem birra i llet amb colacao i cada vespre bereno sis galetes. Abans anàvem en metro i caminàvem però ara el nostre amic galleguinho ens porta en cotxe a tot arreu, fins i tot al cine on ens posem les botes amb una galleda de crispetes i una coke de mig galó.