Competitive eating

No hi ha res més esfereïdor que un grup de científics trets de context. En el nostre context som màquines racionals d'enorme rigor i precisió. Però la societat no és ni racional, ni rigorosa ni precisa, així que quan intentem comportar-nos en societat som un desastre.

Dic això pensant en la festa de Nadal del meu departament. Aquesta mena de celebracions no solen ser mai divertides, perquè el científics no som divertits. No obstant, quan arriben dates assenyalades, sempre hi ha que algú decideix que hem de ser com tothom i comportar-nos com tothom, així que ens obliguen a deixar el laboratori per la força, ens posen una birra a la ma, i ens tanquen en una cambra amb música. Ho anomenen party i és terriblement incòmode, perquè conté tots els elements d'una festa excepte que és molt avorrit.

A vegades hi ha excepcions, -fet que els científics racionals detestem perquè les excepcions s'oposen a l'existència de les lleis que tan anhelem-. En aquest cas, l'excepció és el Justin. El Justin és un estudiant de doctorat del meu departament que fa coses estranyes com creuar Rússia de punta a punta amb moto. Però d'entre totes les seves estranyeses, el Justin és famós per tenir una activitat semiprofessional molt especial. És el tretzè classificat del rànquing americà de "Competitive Eating". Això vol dir que és capaç d'ingerir 37 hamburgueses en 8 minuts (el record del món és 97 en 8 minuts). És un esport federat i difícilment podreu convèncer ningú que és menys sa que córrer una marató.

Així que el Justin va decidir organitzar un concurs de Competitive Eating al departament. No cal dir que em va oferir participar-hi però jo m'hi vaig negar. M'hi vaig negar perquè sóc un intel·lectual d'esquerres que considera que, tenint en compte tota la fam que hi ha al món, fer concursos de menjar és immoral. Curiosament, els dos participants més entusiastes eren una vietnamesa que va haver de sortir amb patera del seu país quan tenia dos anys, i un xinès que va nèixer en un poble que encara no té aigua corrent. No cal dir que cap dels dos té cap mena de respecte pels intel·lectuals d'esquerres com jo perquè saben que els intel·lectuals d'esquerres mai -absolutament mai- hem solucionat cap problema real i també saben que si mai les seves famílies poden optar a una esperança de vida superior als 50 anys serà gràcies a la instauració de l'economia de mercat lliure als seus països d'origen. Incis: amb això no vull dir que ser intel·lectual d'esquerres com jo no estigui bé, està molt bé sempre que no pretenguis que el que penses tingui cap utilitat per la societat.

El guanyador masculí va ser el xinès, i la femenina la vietnamita. Van ingerir 3 kgs de gelatina en els 3 minuts que va durar una cançó determinada. Els orientals tenen una tècnica increïble per menjar ràpid. Foten la cara a 3 centímetres del plat i mouen la forquilla com si fossin palillus xinus. Acollonant.

Here, we like to play it wild

Bé, viam si matem el viatge Kansas City d’una vegada.

Havíem deixat el tema aparcat en un jam session amb mariachis després de berenar unes birres escoltant swing a Jardine’s. Deurien ser les nou del vespre o una deshora semblant que passejàvem pel desolat downtown de Kansas City, pensant on podíem continuar la nostra nit de dissabte. La Julie ens va portar al Phoenix, un altre club de Jazz força agradable i ben decorat. Al Phoenix hi vaig veure una explosió de ritme i emoció que potser mai havia vist.

Hi actuava el Lonnie McFadden, un trompetista, cantant i ballerí que ens va deixar bocabadats. Pel que sembla, el Lonnie no és ningú, però jo mai havia vist tant de bon rotllo dalt d’un escenari. Li vam enviar les nostres donzelles per veure si s’enrollava i ens regalava un CD... i ens va dir que no en tenia cap. Com? Com pot ser que jo hagi gravat una desena de CDs i que el Lonnie McFadden no n’hagi gravat cap? M’imagino que forma part de la seva natura. Ell toca perquè tocar és la seva natura, i no pot fer altra cosa. Té un lloc més o menys assegurat al Phoenix i ja està, no cal gravar CDs per ser feliç.

Li vam comentar que érem de Boston, per molts la capital de l’educació musical dels USA, per molts la capital de l’arrogància i la falsa erudició acadèmica. Ens va mirar i ens va dir que la música que es fa a Boston no li va. “Here we like to play it wild”.

La segona nit d’insomni de la meva vida.

La primera va ser el dia abans de l’examen d’electrònica, quan estudiava física. La segona va ser ahir. Havia de fer dues presentacions llargues davant de savis venerables i de joves arrogants, els dos col•lectius més abundants a l’acadèmia de Harvard. De la meva feina, el que més em costa és fer xerrades. Al final me n’acabo sortint però no per talent, sinó per esforç. Jo visc confortablement en el món del silenci, a tot estirar en el del monosíl•lab. Això de parlar tres quarts d’hora en la meva quarta llengua sobre un tema del qual se suposa que sóc un expert sense ser-ho, és una tasca incòmoda i totalment aliena a la meva natura. Potser per això vaig entrar en aquest espiral absurd que és l’insomni. Me’n vaig sortir, de fet me’n vaig sortir molt bé i ara sembla que escriuré un article per Science amb un dels grans gurus de la física experimental, però no per talent, sinó per esforç i per una mica de casualitat.