The biggest loser, the biggest winner

Un dels nostres shows preferits de prime-time americà és “The biggest loser”. The biggest loser és un mena de Operació Triunfo en la qual els concursants, en comptes de competir per ser cantants famosos, competeixen per perdre pes. Són una dotzena d’obesos mòrbids tancats en un casa, sotmesos a una dieta estricta, i abocats a l’exercici físic amb disciplina militar. Arriben a perdre quantitats espantoses de pes, desenes de quilograms en pocs mesos. Trobo especialment vibrants els moments en els quals els productors veuen que l’audiència baixa i decideixen temptar els concursants amb dolços i menjars suculents per posar a prova la seva resistència mental. Un concurs com aquest seria impensable a Espanya, on s’acusaria la productora de fomentar l’anorèxia, però creieu-me que als USA l’anorèxia és el més petit dels problemes de salut pública.


Aquest cap de setmana llarg de Thanks Giving Day, en el nostre espectacular cottage de Williamstown (Vermont), ens hem trobat participant del concurs invertit. L’hem titulat “The biggest winner” i ha consistit en veure qui guanyava més pes en 4 dies. Dit així sona pràcticament immoral tenint en compte la fam que hi ha al món, però la realitat és que la nostra única pretensió era deixar que el nostre cos s’adaptés als suculents i alhora deliciosos plats que ens ha preparat la Julie. I amb l’il•lusió que li feia que ens els mengéssim, no li hem pogut dir que no.


El guanyador indiscutible del concurs ha estat el Quil•li, amb 4 kilos en 4 dies, seguit de prop pel galleguinho i jo amb 3 kilos, la Fucho amb 1 kilet i la Julie que s’ha quedat com estava. El metabolisme és cruel. Si jo mengés la mateixa quantitat de menjar que la Julie, m’engreixaria uns 5 kilos per setmana. En canvi ella en pesa 49.


A la foto de sobre podeu observar-hi un concursant no-identificat que descobreix amb plaer com de bona està la llet amb kellogs i Nestquick quan hi afegeixes nata.

Vermont

Després d’una tardor estranyament calorosa, el fred ha arribat, i sembla que ho ha fet amb un parell de collons. Aquesta ja és la meva tercera tardor als States, i cada any el fred ha aparegut de forma radical al voltant de Thanks Giving Day.

Thanks Giving Day és la celebració familiar més estesa als USA. Tenim 4 dies de festa, i tothom se’n torna a casa per menjar un gall d’indi en família. En un país en el qual ningú viu en el mateix estat en el que ha nascut, ja us podeu imaginar que el Thanks Giving Day weekend és el més viatjat de l’any, i un chollo per les companyies aèries. A Boston, els que no tenen família ni tradició americana, solen viatjar cap al Sud a la recerca de temperatures més humanes.

Inicialment, nosaltres teníem intenció de fer un viatget a Florida però vam cometre l’error de comentar-li al Quil·li i ens va convèncer que això d’anar al Sud és de covards i que ens en havíem d’anar al Nord. Així que demà el Quil·li arriba des de New York i demà passat ens en anem tots (amb la Julie i Galleguinho) cap a Vermont a passar uns dies.


Com és Vermont? Viam, fàcil:

1) Partiu de Catalunya.
2) Dividiu la seva població per deu.
3) Imagineu-vos que tot el paisatge català és com el Montseny.
4) Puntueu el paísatge amb uns quants millers de llargs dispersos.
5) Resteu 30 graus a la temperatura mitjana.

El que us queda és Vermont.

La Fuchini ha llogat un casalot enmig de la muntanya per un preu irrisori. El preu irrisori inclou un gall d’indi orgànic (no m’acabo d’imaginar un gall d’indi inorgànic, però aquí de tot el que és Natural se’n diu orgànic). I com que ens regalen un gall d’indi, la Julie ha decidit que ens cuinarà un típic àpat de Thanks Giving, tot i que ella es al·lèrgica a la majoria d’ingredients, incloent el gall d’indi). A part de menjar tenim pensat fer excursions, si el temps supera els 20 graus sota zero, sinó ens quedarem a casa a fer el pijicumba. Sinó potser ens arribem a Montreal per recordar que en aquest continent també hi ha civilització.


De tornarda, diumenge mateix, el Galleguinho i jo anirem a veure l'Arturo Sandoval a l'Scullers, per entrar una mica en calor.

Shortbus

Ahir vam anar a veure Shortbus al Kendall Square Movie Theater. A Shortbus el sexe hi és tan explícit com en una pel·lícula porno. Per exemple, la primera escena mostra un home practicant-se una autofelació. Curiosament, ho aconsegueix mitjançant una postura iògica que a mi se'm dóna molt bé tot i que mai se m'ha acudit aplicar-la a aquest propòsit. Com a seguidor del darwinisme, penso que si l'autofelació tingués alguna utilitat, tindríem el membre al nas i no pas entre les cames, per tant no tinc intenció d'orientar el meu talent iògic a aquestes aplicacions. En qualsevol cas, la curiositat em mou, i el proper cop que faci ioga avaluaré si el tema és geomètricament possible en el meu cas. La Fucho creu que no, jo crec que sí.


Tot i que el sexe hi és explícit, la seva presència s'hi fa natural. És una d'aquestes pel·lícules que descriuen la relació entre diversos personatges d'una ciutat, en aquest cas New York. Com que una part d'aquesta relació és sexual, és natural que el sexe hi sigui explicit. De fet, el que no és natural és que a tantes pel·lícules que es fan i que giren al voltant del sexe, el sexe no hi sigui explícit. Us imagineu la retransmissió d'un partit de futbol a la televisió en el qual no s'ensenyés la pilota?

Em pregunto què passaria si a cada pel·lícula en la qual el sexe hi és present, el sexe hi fos explícit de forma natural. Ara se'm fa absurd que cada cop que algú es dutxa en un pel·lícula, només veiem el personatge de coll en amunt, o que cada cop que hi apareix una escena de sexe, el director hagi de buscar angles impossibles per mantenir els òrgans sexuals amagats. Ara mateix penso que el món seria més sa si allà on el sexe és present, el sexe fos explícit.

Anasagasti i ERC

M'agraden els polítics bascos, me'ls crec. Els polítics bascos em semblen rigurosos, ponderats. Cada paraula que utilitzen sembla tenir el pes just i necessari. Són rocs inamovibles. Curiosament aquest estil només l'he trobat en vascos i en jueus Israelians que he conegut recentment i que admiro per la seva lucidesa i integritat.

De l'analogia entre bascos i jueus ja en parlarem algun altre dia. De moment, us recomano el blog de l'Anasagasti si voleu llegir extensos comentaris sobre el paper recent d'ERC a la política catalana. Hi explica com la idea de "ser d'esquerres" és un perfecte comodí que et permet escombrar el teu independentisme sota l'alfombra sense semblar un traïdor.

Sem els millors i ja està

Com cada any, la revista Times ha publicat el rànquing de les 200 millors universitats del món (si voleu saber els criteris de selecció, llegiu-vos l'article).

Un cop més, impertorbable en el seu lideratge, el rànquing l'encapçala la universitat de Harvard, seguida de lluny per Cambridge, Oxford, i pels perdedors del MIT que cauen del segon lloc al quart. A Boston sempre hi ha hagut una lluita per dominar el rànquing, i sembla que finalment, Harvard ha enfonsat en la misèria el MIT. Això ells mai ho acceptaran i posaran els seus cervells sèrie per inventar una nova àlgebra que els faci ser primers, però als de Harvard això no en pertorba, perquè som els millors, ens sabem els millors i ho portem amb una dignitat i elegància que els freaks del MIT ni tan sols s'ensumen. No cal dir que el lideratge de Harvard es deu bàsicament a la meva contribució triomfal al món de la biofísica, i en menor mesura a la contribució de la Fucho i del Galleguinho en els seus camps respectius.

De les 20 primeres universitats, 11 són americanes, 4 angleses, 3 asiàtiques, 1 australiana, i 1 francesa. Això demostra un cop més que la superioritat dels USA s'exten no només en l'àmbit econòmic i militar sinó també l'àmbit cultural i acadèmic.
Per primer any, una universitat espanyola apareix en el rànquing, LA UNIVERSITAT DE BARCELONA!! De moment la UB es situa en el lloc 190 i ha escalat 50 posicions en un any. La UB és l'única universitat de l'àmbit hispano-parlant que se situa en el rànquing, potser perquè ningú hi parla hispà. També és una de les dues úniques universitats del mediterrani que apareixen en la llista.

Aquí la teniu:

1. Harvard University, United States
2. University of Cambridge, United Kingdom
3. University of Oxford, United Kingdom
4. Massachusetts Institute of Technology, United States
5. Yale University, United States
6. Stanford University, United States
7. California Institute of Technology, United States
8. University of California, Berkeley, United States
9. Imperial College London, United Kingdom
10. Princeton University, United States
11. University of Chicago, United States
12. Columbia University, United States
13. Duke University, United States
14. Beijing University, China
15. Cornell University, United States
16. Australian National University, Australia
17. London School of Economics and Political Science, United Kingdom
18. Ecole Normale Supérieure, France
19. National University of Singapore, Singapore
20. University of Tokyo, Japan

190. University of Barcelona, Spain

Des d'aquest blog, homenatgem el nostre fundador, John Harvard, que l'any 1636, va tenir els collons de crear una Universitat al nou continent en comptes de dedicar-se a qualsevol activitat de profit.

Política de govern, política pirotècnica

El meu amic rul és un dels personatges clarividents de la nostra centúria. Home de gran capacitat creativa i de metàfora fàcil, el rul va postular recentment -- si més no, jo ho vaig interpretar així- dues classes de política: la política de govern i la política pirotècnica. La política de govern consisteix en governar, la política pirotècnica consisteix en projectar focs artificials al cel i distreure el personal. Estem exposats majoritàriament a la política pirotècnica i això ens atrau. De fet, ens agrada molt més ficar cullerada en la darrera maragallada que discutir el punt 3.6.8-a (bis) del programa d'Iniciativa. Els catalans som així i la nostra classe polítca n'és un reflex.

Una societat civilitzada, però, hauria de tendir cap a la política de govern i deixar de banda progressivament la política pirotècnica. En aquest sentit diuen que el govern de de Montilla serà un pas endavant. No sé si ho diuen perquè Montilla no és aficionat als focs artificials, o bé perquè li fan llufa, però en qualsevol cas, sembla que de pirotècnia no en tindrem massa durant els propers temps. Així doncs, el 3p-2 pot ser més estable que el 3p-1 de Maragall --que tirava coets fins i tot dins de casa-. Aquest és un fet esperançador. També ho és el fet que el 3p-2 té més experiència i que en Carod no tornarà a anar a Perpinyà i podrà aportar el to nacionalista que li manca a Montilla. Per aquestes raons, no m'escandalitza el 3p-2, de la mateixa manera que no em va escandalitzar el 3p-1. Potser totes les raons per les quals no ens agrada el Montilla s'acabaran convertint en les raons per les quals la política catalana s'estabilitzarà durant els propers temps, és a dir, fins els propers focs artificials que arribaran com molt tard uns mesos abans de les eleccions generals.

Votar una persona , votar un partit

No vull que sembli que tot el que fan els USA em sembla bé. De fet, aquest país em treu sovint de polleguera, per exemple quan veig que la major part dels edificis d'apartaments de lloguer tenen les finestres obertes durant l'hivern perquè la calefacció central de l'edifici és massa forta (imagineu-vos com de forta ha d'estar perquè la gent dormi amb les finestres obertes a -20C).

En qualsevol, tenen molta més experiència democràtica que nosaltres i és bo analitzar com s'ho fan.

Un dels aspectes més positius i que més em criden l'atenció de la democràcia americana és que no es voten partits, es voten persones. Aquestes persones solen està afiliades a un dels dos partits majoritaris, però això no és necessari. Per exemple, el Senat americà està format actualment per 49 republicans, 49 demòcrates i 2 independents --aquests dos sí que tenen la clau-.

Així doncs, a cada circumscripció electoral s'hi presenten individus residents en aquella circumscripció. Per guanyar la seva plaça al congrés (només una plaça per circumscripció), aquests candidats s'han de fer veure a la circumscripció, donar la cara, parlar amb la gent, mostrar que coneixen els seus problemes i proposar-hi solucions. Si no compleixen les seves promeses electorals, si no ho fan bé o si no defensen els interessos de la circumscripció a Washington, se'ls acaba ben ràpid la trajectòria política i al cap de 4 anys han de canviar de feina perquè mai més seran re-elegits.

Un cop al congrés, cada representant té tota la llibertat per votar el que vulgui. De fet, és habitual que dins les files de demòcrates i republicans hi hagi no només diversitat d'opinions, sinó també diversitat de vot. Tu votes segons les teves idees i segons el programa electoral que vas establir durant la campanya, no segons les directrius del partit. Per exemple, alguns dels nous congressistes demòcrates són obertament antiabortistes, en contradicció amb la línia general del partit demòcrata. Això fa la democràcia molt més viva i autèntica.

És ridícul això que fem a Catalunya de votar llistes de les quals només coneixem els dos primers candidats --o a tot estirar potser els cinc primers si ens agrada molt la política-. De fet és un insult a la intel•ligència i a la llibertat de l'elector. Perquè no m'ensenyen els altres membres de la llista electoral i em diuen quines són les seves idees i quin serà el seu paper en cas de ser escollits? Perquè no assignar cada membre del parlament a una circumscripció del país? I d'altra banda, perquè cada parlamentari ha de votar el que el seu partit vota? Estan tots sempre d'acord? Si és així, perquè no es reuneixen només els caps de cada partit i els assignem un vot ponderat pel nombre d'escons?

Incongruència

Avui m'ha arribat un email convocant una manifestació sota l'eslògan "per una vivenda digna pels joves". També deia alguna cosa com ara "no podemos volver a casa por navidad porque aún no nos hemos podido ir de casa".

És la Catalunya contradictòria d'aquests temps. Per una banda posem en qüestió la capacitat de governar dels nostres polítics. Per altra banda els demanem una vivenda, és més, els demanem una vivenda digna.

Si vols que l'estat et doni una casa -o t'ajudi a obtenir-ne una-, l'estat necessita més diners. I per tenir diners, necessita pujar els impostos. Si no t'agraden els polítics que tens, no els donis més poder ni més diners per gestionar. Si no t'agraden els polítics que tens, més val pagar menys impostos i demanar un préstec per llogar una vivenda fins que trobis una feina digna i la puguis pagar.

Si no confiem en els nostres polítics, si "tots són uns inútils", hem començar a prendre'ls les responsabilitats i assumir-les nosaltres mateixos.

Com el futbol

Fa dies que no fem més que projectar la nostra ira contra els nostres polítics, però el que realment no s'entén d'aquestes eleccions és que amb tot el que ha passat durant l'embaràs i avortament de l'estatut, el parlament hagi canviat tant poc respecte la darrera legislatura. I en això els polítics no hi tenen res a veure, els que ara ens queixem en som els únics responsables. El Bush ho ha fet rematadament malament, i com a conseqüència, fins i tot els llenyataires de Montana han votat en la seva contra. En canvi, a Catalunya es munta un merder polític tant gran que obliga a convocar eleccions anticipades, i què fem? Votar als mateixos, o en el cas més agosarat, votar en blanc o abstenir-nos.

És com el futbol. Per molt malament que ho faci el Barça, tu seguiràs sent del Barça. Com a molt deixaràs d'anar al camp durant un temps, però en cap cas se t'acudirà fer-te del Madrid. En política passa el mateix, per molt malament que ho faci l'esquerra, tu la seguiràs votant. Com a molt deixaràs d'anar a votar durant temps, però en cap cas se t'acudirà fer-te de dretes.


El problema és complex perquè és un problema identitari, i no som més que identitat. Per alguna raó solem contruir la nostra identitat sobre bases sorprenentment aleatòries a les quals ens aferrem tota la vida. Sempre m'he preguntat com pot ser que gent de la categoria cultural, econòmica, i institucional com la que sol seure a la llotja del Barça, exploti d'alegria quan el Barça guanya i es s'enfonsi en la misèria quan el Barça perd. L'explicació és que el Barça forma part de la seva identitat i quan el Barça guanya, ells guanyen, i quan el Barça perd, ells perden.

En el cas de la política passa el mateix. Hi ha un partit que forma part de la nostra identitat i ens hi aferrem i lluitem contra qui ens vulgui fer veure les coses d'una altra manera. En comptes de dir que el Ronaldo està gordo i que i el Roberto Carlos és un salvatge, diem que en Mas és un estirat i que en Maragall és un borratxo. Sí, tenim el que en mereixem, i no ho canviarem pas fins que deixem de convertir etiquetes com dreta i esquerra en barreres identitàries.

Necessitem Schwarzeneggers

No ens agraden els nostres polítics i no sabem com canviar-los. Votar en blanc és inert, abstenir-se també. A l'altra banda de l'Atlàntic tenen un solució a aquest problema: els candidats anti-polítics. L'anti-polític més recent que em ve al cap acaba de ser re-escollit governador de Califòrnia: Arnold Schwarzenegger. Els enganys estratègics de les eleccions catalanes m'han fet entendre millor que mai perquè els americans escullen personatges com Schwarzenegger per ocupar els càrrecs de més responsabilitat. És precisament per evitar ser governats per buròcrates grisosos com Montilla.

Quan dic que Schwarzenegger és un anti-polític, vull dir que és el contrari d'un gestor o d'un buròcrata que s'ha passat la seva vida de despatx en despatx, cada any una mica més amunt en l'organigrama d'un partit. Schwarzenegger és la imatge potent d'un líder, l'encarnació d'un estat d'ànim, d'una identitat i d'uns valors nacionals. No sap economia, ni dret, ni història però representa els ideals d'un poble i estima amb franquesa el país que l'ha acollit i l'ha fet gran.

Potser us preguntareu, perplexos, com pot ser que un actor de Hollywood com Schwarzenegger tingui la capacitat de governar un estat tant potent com Califòrnia? Cal entendre que, exactament amb la mateixa perplexitat, un Californià es podria preguntar com pot ser que el gran perdedor d'unes eleccions com Montilla governi una nació com Catalunya?

Estic convençut que també a Catalunya el futur és dels candidats antipolítics. Els cartells del carrer i els spots institucionals a Tv3 perdran força davant la superinformació d'internet i els sms. La identitat vencerà el partidisme i l'enginy vencerà l'apissonadora burocràtica. De fet, C's és un bon exemple d'aquest canvi, i si en comptes de pijos espanyolistes fossin pagesos nacionalistes els faríem nostres com a bandera d'una nova forma de fer política.

I tu amb qui et quedaries?

Eleccions a USA

Porto unes quantes hores veient polítics americans fent declaracions, i uns quants mesos veient-los fer campanya. Tots ells tenen una característica en comú: són líders. Et miren decidits als ulls i et convencen de la seva capacitat prendre les decisions encertades per canviar allò que no funciona i emprendre nous projectes. És la cultura del lideratge la que ha fet gran els USA i la que els diferencia de la resta del món. També és la manca de lideratge del Bush la que ha fet que els republicans s'enfonsessin avui. Els americans no perdonen la manca de lideratge; celebren els encerts, perdonen els errors, però no toleren la indecisió. Si Bush hagués decidit enviar més tropes a l'Iraq, el seu partit hauria obtingut millors resultats. El que ningú li perdona és que cada dia morin més soldats i ell no faci absolutament res per canviar el curs dels esdeveniments.

A Massachusetts hi tenim des d'avui un nou líder, Deval Patrick, el primer governador negre de la història de l'estat que ha vençut la candidata republicana per més de 20 punts. Tots els representants de Massachusetts al congrés i tots els seus senadors són ara demòcrates.

Veient tot aquest vendaval de lideratge no puc deixar de pensar en Catalunya i en la grisor del seu nou president. Montilla no és el problema principal, el problema principal és que no hi hagi ningú millor en tot Catalunya --i Espanya- per dirigir el PSC.

Kansas City: the music (II)

Del berenar a Jardine's, passem directament al sopar. Anem a Manny's, un restaurant mexicà que torna boja -més boja- a la Julie. El sopar havia de ser un break en les nostres ocupacions musicals, però no va ser així. Quan arribàvem a les postres, va aparèixer una banda de mariachis. Aquí els teniu.



Ens vam fer molt amics amb els mariachis. De fet, fas molts amics quan viatges amb tres noies maques i un galleguinho afable. Ens vam fer molt amics, deia, tan amics que vam acabar fent una jam session en la qual jo tocava el contrabaix.

Kansas City: the music (I)

Superat el trauma del Rodeo, vam dedicar la resta del dia a la música. Kansas City és el bressol del swing, i hi vam trobar el swing més intens que hem viscut als USA. Per començar vam anar a berenar unes birres a Jardine's. Hi actuava la Ida McBeth, una big mama d'allò més genuïna que ens va deixar tombats. Aquí en teniu una foto, en la qual la Fucho us pot servir com a mer referent volumètric.