L'art no es pot subvencionar

Tot això del cànon digital posa de manifest un dels grans escàndols de la nostra democràcia: la subvenció de l’art. Si el subvenciones públicament, l’art no és lliure; i si no és lliure, no és art. És clar que cap partit polític s’atrevirà a cancel•lar les subvencions als artistes, i seguirem subvencionant la manca de talent, creant mals actors, mals cantants i mals ballarins; intervenint en el flux natural de l’art limitem la llibertat que duu a l’excel•lència i a la transgressió.

Em sap greu dir això pels meus amics artistes, que ja malviuen, i que malviurien pitjor si les subvencions s’eliminessin. Però en el fons, ells que han estat prou valents per donar-ho tot per l’art, ells que se l’estimen més que jo, ells haurien d’estar d’acord en mi. Cal fer-ho en nom de l’art. No hi ha res més trist, per exemple, que un escriptor de teatre pensi un moment, ni que sigui un instant, en adaptar la seva obra perquè pugui rebre una subvenció i ser representada.

Weather Update 11:43

Les iaies s’han adonat que el veí els està tirant la neu a la seva finca i han sortit al carrer per protegir el seu territori. Ara el veí fa veure que res ha passat.

Els infarts després shoveling són la primera causa de mortalitat quan hi ha una tempesta de neu.

Weather Update, 10:36 am

Bones notícies, s’ha acabat la neu. Males notícies, pluja gelada. Això vol dir que d’aquí un parell d’hores es formarà una capa de gel a sobre de la neu que farà pràcticament impossible moure-la. Per això, un exèrcit de veïns ha sortit al carrer a practicar el shoveling, que no és altra cosa que agafar una pala i començar a treure la neu abans que es converteixi en gel.

El problema és el següent: on poses la neu que has tret? El nostre veí de davant ha decidit que la millor opció és llençar la neu a casa dels altres veïns. Què cabrón el tio. Ja veurem com acaba el tema.

Seguirem informant...

Weather Update, 9.44 am

Com que sé que tots esteu pendents del nostre viatge d’avui, he decidit que faré una mena de retransmissió via web de l’esdeveniment, tipus el que fan els diaris online pels partits de futbol. Francament, no tinc res més a fotre, no com la fuchini que encara no s’ha fet cap maleta.

De moment, ens acabem de llevar i està caient de tot. Aquí teniu la instantània de Boynton Street des de la nostra finestra.

Seguirem informant...

Venim dilluns! Bé, o dimarts! hmmm... poster dimecres?

En principi aquest diumenge al vespre volem cap Barcelona, via París, per estressar-nos una mica, que és el que bàsicament fem durant les “vacances” de Nadal, que per altra banda són les úniques vacances que fem.

Dic que "volem en principi" perquè aquest any l'hivern és tot xulesc i diumenge hi ha prevista una gran "snow storm" que amb força probabilitat ens deixarà en terra fins l’endemà, o l'altre. És ridícul que el nucli econòmic més important del món, és a dir, el Northeast americà, es passi mig any sotmès a aquesta mena de càstig que és l'hivern rigorós. Ahir mateix, en van caure 30 cm de neu. PATAPAM! Quan ens la vam veure venir tothom va començar a marxar de la feina -de fet, ens van fer fora de la facultat però jo em vaig amagar al laboratori fins les 11 de la nit i no em van enganxar-, i va ser pitjor perquè els carrers ja estaven embussats quan tot va començar i buenu... un percal. Però avui vida normal, la gent amb esquís pel carrer, i tot torna a funcionar més o menys bé, excepte les escoles que estan tancades.

La part positiva de que ens quedem en terra, si és que ens hi quedem, i esperem que no ens hi quedem, la part positiva serà que podré veure el partit de futbol americà dels New England Patriots. Els del futbol americà són molt bèsties i juguen passi el que passi. Si no us ho creieu, mireu aquest vídeo:

La Universitat privada americana

Insiteixo en el tema de la setmana que no és altre que "mira que n’era de gilipolles". Aquest cop estreno el tema estel•lar i espinós que és la Universitat Pública. No cal dir que jo era d’aquests que anava a les manis d’estudiants demanant que la universitat fos gratuïta, que les empreses no s’hi fiquessin i tota la pesca. I clar, ara em trobo treballant en una Universitat Privada en la qual la matrícula anual costa al voltant de $30,000 (trentamil). Quin escàndol, i com estudien els pobres en aquest país? I aleshores comencen les galleguinyades: quina vergonya el liberalisme, mort al capital, fidel es bueno i amb Stalin vivíem millor.

Bé, així és com funciona el finançament dels estudis a Harvard. Si els teus pares guanyen més de $180,000 anuals -com els teus i com els meus- aleshores Harvard et cobra $30,000 de matrícula anual. Si els teus pares guanyen menys de $180,000 anuals, aleshores la matrícula és "només" el 10% d’aquesta xifra. Si els teus pares guanyen menys de $60,000 l’any, aleshores Harvard és gratis. Quan dic que és gratis no vull dir que ho paga l’estat, vull dir que ho paga Harvard, o dit d’altra manera, t’ho regalen les famílies que guanyen més de $180,000. I tot plegat molt ben entès, tant per part dels rics, com dels pobres.

Rics i pobres ho entenen bé, perquè saben que aquest és el millor mitjà per assolir l'excel·lència: sel·leccionar l'almunat i el professorat per garantir que algun dels teus estudiants d’avui estarà fent un discurs a Estocolm d’aquí quaranta anys. Tot i ser absolutament privada, Harvard sap que bona part dels excel•lents són pobres (ep, menys de $60000 anuals)i els regala la matrícula. Si aquí només hi vinguessin els rics, Harvard passaria a ser una d’aquestes universitats de segona fila –encara molt per sobre de qualsevol universitat catalana, per descomptat-. Per això, per estudiar a Harvard no has de ser ric, has de ser excel•lent i compromès, i per això ve gent de tot al món per intentar entrar-hi.

Tot això ho dic perquè no és cert que l’única manera de garantir l’igualtat d’oportunitats en l’ensenyament és l’educació pública, sinó l’educació que promou l'excel•lència. Aquest elitisme en l'educació és la principal font de benestar social d'aquest país.

La vida és una melodia, i com a tal, en pots fer una transformada de Fourier.

Darrerament penso la meva vida a l’espai matemàtic de Fourier. Estic convençut que si bé la felicitat resideix a l’espai real, l’anàlisi introspectiva cal fer-la a l’espai de Fourier. És ben bé com la música. Per gaudir-la l’has d’escoltar en el temps, però per equalitzar-la ho fas a l’espai de Fourier (l’espai de les freqüències pels no científics hardcores que no sabeu què us perdeu).

Així és que darrerament estic treballant l'equalització de la meva vida amb la inestimable ajuda de la transformada de Fourier. La primera constatació és que vivim en un món massa agut, amb massa flautes i massa pocs contrabaixos.

Ciutadà del món? Tu el que ets és un gilipolles!

Durant molts anys, gairebé tots els meus anys, m'he declarat amb orgull ciutadà del món. Ara declaro amb encara més orgull que durant molts anys he estat un gilipolles. Veus un parell de moros venent pa de pita al carrer Sant Pau o et compres un mocador palestí al mercadillo o fins i tot te'n vas a passar un parell d’estius als Andes, i ja està, ja ets ciutadà del món i no creus ni en fronteres ni en banderes.

Bé, no, de ciutadans del món, gràcies a Déu, no n'hi ha gaires. I els que realment ho són, no estan gaire orgullosos de ser-ho. D'això te n'adones quan vius uns quants anys lluny, molt lluny, de casa teva. Te n'adones sobretot quan tornes, i el teu avió creua els Pirineus cap al sud, i a partir d'aquell moment veus el teu petit país i ja no et pots desenganxar de la finestra, i gairebé t'aguantes les llàgrimes quan veus el Montseny, i Montserrat i el Cap de Creus, i aterres a l'aeroport i et tremolen les cames. Aleshores ataques solemnement el teu primer pa amb tomàquet amb pernil en molt de temps.

Aquells que es consideren ciutadans del món solen ser aquells que mai han viscut a gaires quilòmetres de la casa on van néixer.

El Kimali

Avui he viscut la situació més desconcertant des que estic a Boston. He tornat d’activar els meus xacres al YMCA cap a les 11 de la nit, enmig del primer fred i la primera neu de la temporada. A aquella hora el bus és ple de cares llargues, en general d’afroamericans. Me assegut al costat d’un d’ells i m’he sorprès que estigués llegint “Doña Perfecta”, però he seguit distret en els meus pensaments sense elaborar massa sobre la situació. Amb això he fet una trucadeta rutinària a la Fuchini per convèncer-la que s’adormi al llit i no al sofà com fa sempre, que li agafa mal d’esquena i això no pot seguir així. Hem parlat cinc minuts i quan he penjat el meu company de seient m’ha mirat i amb la seva perfecta expressió afroamericana m’ha dit: “Quina il•lusió sentir algú parlar català a Boston”. I m’ho ha dit amb un català de Girona immaculat. Ja us podeu imaginar que m’he trobat immers en un caos mental absolut, un caos en el qual tot era alhora perfectament real i perfectament impossible! Ha afegit: “Estàs sorprès, eh?”. I a partir d’aquell moment he decidit considerar-lo real i hem xerrat fins la nostra parada; resulta que som veïns.

Es diu Kimali, va néixer a Jamaica i va viure un temps a Barcelona, el temps suficient per parlar més bon català que la majoria dels meus amics catalans. El Kimali és mestre de música en una escola d’educació primària a Boston des de fa 12 anys i estava emocionadíssim de poder exhibir el seu català de bandera amb mi. Sí senyor.

Quan he arribat a casa, he buscat el nom del seu grup a internet, més que res per convèncer-me que la meva experiència havia estat real –res és real si no ho pots trobat a internet-. I sí, aquí el teniu, el Kimali, el Jamaicà que parla català i viu a Boston tocant percussió en un grup senegalès.

Ara atureu allò que estigueu fent, respireu fons, i aplaudiu, per Déu, aplaudiu.

hmmm...

Ahir vam participar en un d’aquests jocs que a Catalunya anomenem l’amic invisible i que als USA anomenen el Yankee Swap. En vaig sortir força ben parat amb el meu kit de mini ping pong, la meva tassa de Star Wars, i dos preservatius femenins. Dos preservatius femenins que són el tema del post d’avui perquè quan vaig llegir les instruccions d’ús deien literalment:

"Female condom only works when you use it"

Espectacular.