Sobre teories científiques...

Un aspecte fonamental de la ciència que no s’explica durant la carrera és el següent: no es pot demostrar que una teoria científica és certa, només es pot demostrar que és falsa. Per exemple, ningú pot demostrar que la teoria general de la relativitat és certa, però potser algun dia algú farà un experiment que demostri que és falsa, o si més no, incompleta.

Avui m’he convençut que els meus experiments d’aquests darrers mesos demostren que la teoria que va fer famós al meu jefe és falsa. Fa uns deu anys, el Jeff (el meu jefe) va postular una teoria anomenada “perturbed equilibrium of myosin binding”. Segons aquesta teoria, basada en uns experiments força simples, va proposar que una molècula anomenada miosina de la musculatura llisa de la ia aèria es troba en equilibri dinàmic, en contra de la visió estàtica que s’havia tingut fins aquell moment. El més important de la teoria és que proposa un mecanisme pel qual aquest equilibri es trenca en malalts asmàtics. I es va fer famós i ric.

Uns quants anys més tard, he reproduït els experiments que ell va fer, però a nivell cel•lular i amb la nanocosa que vaig dissenyar durant la meva tesi. Al cap d’un any d’experiments ens hem convençut que l’equilibri de la miosina juga un paper molt menor al que tothom pensava. Sembla que hem refutat la teoria (no us penseu que tinc l’ego més amunt que de costum, més aviat al contrari. A Harvard sempre et sents petit).

La reacció del Jeff a tota aquesta història m’ha mostrat la diferència entre un catedràtic de Harvad i la resta del món mundial. Em va dir: “Sí, téns raó, la teoria sembla ser falsa... i què?”. El punt essencial del seu pensament és el següent: “És més important trobar una resposta errònia a una pregunta encertada, que la resposta encertada a una pregunta errònia”. I ben mirat té tota la raó. La majoria de científics ens passem el dia fent experiments extremadament precisos, amb tecnologia avançada, estadística robusta i moltes hores de feina. Però, realment estem intentant respondre a una pregunta important? En canvi una minoria de visionaris, com el Jeff, saben quina és la pregunta important abans que ningú i fins i tot proposen una resposta... Potser s’equivoquen, i què? El mèrit no és tant del que troba la resposta encertada, sinó del que formula la pregunta encertada. "We gotta change the way people think"...

Materialisme religiós, religió materialista

Un dels aspectes més sorprenents i inexplicables de la societat americana és la seva religiositat. Em sembla que no m’equivoco massa si dic que els EUA són el país desenvolupat amb un “índex de religiositat” més alt (excloc el vaticà). Sorprèn que una població amb un grau tan elevat d’individualisme sigui al mateix temps una població amb una religiositat tan elevada. Que jo sàpiga, les grans religions del país prediquen la solidaritat, l’altruisme i la universalitat, fets que no acaben d’encaixar amb la meva visió “general” de la societat americana.

Pensant en això m’ha vingut al cap una obra de Jean Guitton, un filòsof catòlic que s’entén (aviso que aquí em podeu aixecar la bandera vermella de la pedanteria). En la seva obra “Mon testament philosophique”, Guitton descrivia dues desviacions de la religió veritable que es donen en els nostres temps: la religió materialista i el materialisme religiós. El materialisme religiós és la sacralització del materialisme. La religió materialista és buscar finalitats materials a la religió. Aquests dos conceptes es manifesten amb especial intensitat a la societat americana. La sacralització del materialisme es porta a extrems rituals quan, per exemple, les famílies assisteixen cada dissabte o diumenge als centres comercials com a acte central de la setmana. De la religiositat materialista us en poso un exemple gràfic que avui he trobat, enmig d’una de les zones més bullicioses de la ciutat, entre bars i restaurants xinesos. És una botigueta que promet “Solutions through prayer”.



He entès les una mica més als Yankis: “Solutions through prayer”. Aquí la religió sembla que no és desinterasada. Al contrari, la gent creu en Déu perquè dona solucions. Es tracta de pur materialisme religiós? No hi res autèntic i espiritual en la religiositat americana? La resposta suposo que és NO, però la convivència natural del materialisme religiós i de la religió materialista conviden a creure-ho... En qualsevol cas, qui estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra. Insistirem en el tema.

Que no m'enganyin, els dofins no són dolents

Fa un parell de mesos vam decidir no pagar més la TV per cable, així que la nostra oferta televisiva s’ha reduït en un 90%. Ara el canal estrella és el National Geographic Channel. A part d’alguns programes de pseudociència interessants, la dinàmica del canal es centra en fer-nos por i amenaçar-nos amb tota mena de desastres naturals, plagues animals i perills militars. Fa un parell de setmanes que em tenen realment alarmat. Divendres passat, el documental parlava d’uns dofins assassins que participaven en violacions massives de les seves femelles. Ahir, parlava d’elefans assassins que atacaven cruelment homes al nord est de l’Índia... WAIT A MINUTE... Dofins i elefants assassins? En el meu subconscient llargament manipulat per 29 anys d’existència, els dofins i els elefants eren magnífiques criatures que escampaven bondat allí on anaven!!! I ara m’he de creure que tot plegat era mentida i que en realitat són éssers malvats? D’altra banda, els mateixos dies, en altres dos documentals es veia com uns aventurers nedaven amb anacondes i acariciaven cocodrils a la selva amazònica!!! Anacondes i cocodrils? Però si aquests eren dolents!! M’estan dient que per les noves generacions els dofins i els elefants seran dolents i els cocodrils i anacondes bons?

Rita, Red Sox i elefants assassins

Porto una bona estona fent zapping entre tres canals de televisió: l’ABC, el WB i el National Geographic Channel. A l’ABC el programa es diu “Rita, State of Emergency”. A la WB fan el partit dels Red Sox. Al National Geographic un reportatge interessantíssim: “The Dark side of the elephants”. Mentre faig zapping m'imagino com un americà més, amb la meva birra a la ma dreta i el mando a l’esquerra.

En un canal veig l’èxode més gran de la història recent dels EUA, dos milions de persones aturades a la carretera sense gasolina ni aigua esperant que la tempesta no els atrapi abans d’arribar a un refugi. En un altre veig els Red Sox, intentant com cada temporada superar els New York Yankies i classificar-se pels playoffs. Al tercer canal hi veig uns elefants assassins del nord est de l’Índia que ataquen humans sense pietat. Passo d’un canal a l’altre a cada interrupció publicitària, cada menys de 5 minuts. Al cap d'una hora me n’adono que el to dels periodistes és el mateix i el nivell d’emotivitat que transmeten també. L’amenaça hi és omnipresent. És esfereïdor com la televisió et pot arribar a manipular les emocions i el sentit de la realitat: de sobte em sento igual de proper de l’indi amenaçat per la bèstia grisa, del batejador dels Red Sox amenaçat pels Yankies i de la negra gorda que ho ha perdut amb la Katrina i fuig desesperda de l’amenaçant Rita.

Quan sigui gran no tindré tele.

Culpable?

Creieu que George Bush té cap part de culpa en tot el que passat amb l’huracà Katrina? Jo crec que no. M’explico.

Li ha faltat previsió? Sí, tota. Li ha faltat reacció? També tota. Si a New Orleans només hi visquessin blancs, la reacció hauria estat més ràpida? Sí. Però aquests problemes haguessin estat els mateixos si hagués governat Clinton, Reagan, Kenedy or Roosevelt, perquè són inherents a la societat americana. El problema no està en el president, ni en l’alcalde, ni en la governadora, sinó en la mentalitat del país. Anem per parts:

1- Els americans no són previsors. Per exemple, no estalvien. Estan tots endeutats i no els importa el que passarà demà passat. És la terra de la immediatesa. Si no els surten el números amb una targeta de crèdit, en demanen una altra per pagar els deutes de la primera. Si un pont està a punt de caure ningú el vindrà a arreglar. S’esperaran que caigui i aleshores construiran el pont més gran de la història. Amb aquesta mentalitat, qui s’havia de parar a pensar en les barreres de protecció de New Orleans?

2- Els americans són individualistes. En quina mentalitat americana hi cap la possibilitat estructurar una evacuació massiva i organitzada de la ciutat? Res, de res. Que cadascú agafi el seu cotxe i s’en vagi on pugui. I si no té cotxe? Que s’espavili com pugui per apilonar-se al Dome. I si no s’espavila i és queda a casa? Aleshores és un perdedor. Només els perdedors s’ofeguen. Passa el mateix en qualsevol àmbit de la vida americana. O guanyes o perds. Si tens una barca flotes, i si no t’ofegues. Amb tot, ells aconsegueixen donar-hi un enfoc de dignitat moral. Ho anomenen American dream. “Tot depèn de tu”. Tot un ideal de llibertat. De fet per alguns, fins i tot per la majoria, funciona prou bé.

3- Sobre el racisme, extès i assumit per blancs i negres, ja us en parlaré un altre dia perquè el tema té molta tela.

40%

La Barbara Bush és un personatge estupend. Com totes les àvies, té les idees claríssimes i cap problema per expressar-les. Després de tots els anys que ha viscut, qui li ha de venir a dir que s’equivoca? Fa uns dies va fer unes declaracions que probablement ens la faran recordar més que per la seva “Barbara Bush Foundation for Literacy”. Les seves paraules després de visitar els refugiats de l’Astrodome de Houston van ser: “Everyone is so overwhelmed by the hospitality. And so many of the people in the arena here, you know, were underprivileged anyway, so this, this is working very well for them". En una traducció lliure va venir a dir “Aquests negres miserables no tenien res a New Orleans. L’huracà els ha anat de conya perquè han pogut venir a Texas, on els hem donat menjar i un lloc on dormir. Espero que no es vulguin quedar després de tanta hospitalitat! Quina por!”

No cal dir que fins i tot la FOX la va criticar. Però no hem d’oblidar que és una àvia i que totes les àvies tenen raó. Jo estic convençut que tot i la patinada política, la iaia Barbara té tota la raó i avui n’he llegit la prova. Una base militar de Massachusetts ha acollit centenars de refugiats de Louisiana (no hi ha llocs més propers que Massachusetts per acollir aquella pobre gent? mmmm... per exemple Guantanamo?). Enfi, aquests refugiats ja fa un parell de setmanes que corren per aquí amb visites habituals del Governador de l’Estat (republicà, per cert) i de tota mena de personatges cèlebres. Avui, els han fet una enquesta preguntant-los si volien tornar a New Orleans. La resposta és estupenda: el 40% dels refugiats no pensen tornar de cap manera. Alguns ja han trobat feina i fins i tot casa a Boston i estan encantats amb els aires i la gent de Massachusetts.

Ho veieu, la iaia Barbara tenia tota la raó: si no téns res, quin sentit té tornar per reconstruir res? Per començar des de zero, perquè no començar en un Estat amb una economia forta? Gràcies a la iaia Bàrbara he entès perquè l’alcalde de New Orleans té tanta pressa a fer tornar la gent a la ciutat encara que les condicions higièniques i la seguretat ho desaconsellin. Sap que cada dia que passa, la ciutat es queda amb menys habitants per tornar-la a habitar.

Thanks Barbara! ara ja entenc perquè t’anomenen “Everybody’s Grandmother”.

La por

Katrina també ha despertat un dels principals motors emocionals del país: la por. Ara, la moda a la tele és buscar desastres naturals que puguin destruir el país. Els temes preferits són una epidèmia de grip mortal (the killer flu) i un terratrèmol devastador a San Francisco. Però n’hi ha de molt més esotèrics com el dramàtic increment de la població de cocodrils de més de 8 peus en els aiguamolls de Florida (no és conya, National Geographic dixit). Tot això sense oblidar el terrorisme, que segueix estan present al capdavant de la llista de pors del país -ja hi ha qui se n’encarrega de mantenir-ho present a la ment dels contribuents-. Por i lideratge. És aquesta la dinàmica dels Estats Units? El país té por i s’aferra a un líder que, malgrat la seva negligència manifesta, els diu el que volen sentir per sentir-se segurs?

Bush és el millor

Heu llegit el que us deia en l’anterior post? Oblideu-ho. Un cop més vaig cometre l’error d’intentar entendre els USA amb la meva mirada europea. La mentalitat americana està molt més allunyada de la nostra del que ens pensem. El fenomen Bush n’és un exemple perfectament incomprensible. Aquest vespre, el president ha fet una intervenció televisada excepcional -aquest cop m’ho he mirat amb mentalitat americana-. Bush es mou com un peix a l’aigua al capdavant d’aquest país. No crec que ni ell ni el que li escriu els discursos sàpiga com s’ho fa, però la realitat és que encaixa perfectament com a líder dels USA. Després d’un minut de crítica durant la qual ha assumit tota la responsabilitat, Bush ha plantejat durant 20 minuts el pla de reconstrucció amb el punt exacte de grandiloqüència i espiritualitat que volien escoltar els americans: “This will be one the greatest reconstructions the world has ever seen. May God bless America”. Després de la intervenció, diverses cadenes de televisió entrevistaven els pobres negres exiliats a l’astrodome de Texas, tot demanant-los la opinió sobre el discurs de Bush. Estaven encantats, se l’havien cregut, li feien confiança, no li retreien res. Un cop més se n’ha sortit? Tornarà a pujar la seva popularitat de la mateixa forma que ho va fer després de l’11 de setembre? Ningú li preguntarà perquè el preu del petroli segueix disparat quan tots els oleoductes del país ja s’han recuperat?

On és l’enemic, Mr. Bush?

Si una cosa ha quedat ben clara del govern de Bush és que els seus estrategs polítics i els seus assessors d’imatge són brillants. Però aquests dies Karl Rove i els seus homes de confiança afronten probablement la situació més difícil de tot el seu mandat.

El desastre de New Orleans no és pas la primera situació en que Bush mostra la seva manca de previsió. Només cal recordar que durant les seves llargues vacances al ranxo de Texas l’agost de 2001, la CIA va avisar repetidament Bush que Bin Laden planejava un atac imminent en territori americà. Tampoc és la primera que Bush reacciona amb màxima ineficàcia davant el desastre. Recordeu aquells minuts que Bush va romandre com un estaquirot a Florida escoltant com uns nens li llegien còmics mentre s’enfonsaven les torres bessones? O com l’únic avió que va volar el 12 de setembre de 2001 a tots els USA era l’avió que s’emportava la família Bin Laden de retorn cap Aràbia Saudí?

Però Bush sempre se n’acaba sortint com indica el seu índex de popularitat rècord després dels atemptats del 9/11. Perquè? La tàctica és tan clara com vella: capgirar la situació, defensar-se atacant. És així com els presidents americans, i no només Bush, han regulat els seus índexs de popularitat al llarg dels temps. Els humans tenim un instint natural agressiu, ens agrada atacar, ens sentim forts i segurs quan ataquem. Els americans no en són una excepció, atacar forma part de la seva identitat i quan el seu líder ataca, no poden evitar identificar-s’hi i donar-li suport entusiasta. Això és el que va cercar Bush -i el seu govern encara s’hi sosté- per sobreviure al 9/11: declarar la guerra contra terror. També ho va fer Clinton per sobreviure a l’afer Lewinsky (recordeu aquells atacs americans al Sudan i Afganistan, on entre altres coses l’exèrcit americà va destruir una de les poques fàbriques de productes farmacèutics de Sudan?).

Aquest cop tot sembla repetir-se: manca de previsió, reacció ineficaç, milers de morts... però hi ha una diferència essencial: no hi ha enemic a qui atacar. A qui declararà la guerra aquest cop Mr. Bush? Als núvols? A l’aigua? Al vent?