The Jazz Track I

Podeu trobar aquí un resum en 5 minuts de la nostra excursió al delta del Mississipi. De pas li deixeu un comentari al Galleguinho indicant que: 1) canvïi la banda sonora i 2) faci el muntatge de tota la resta del Jazz Track.

La veritat

Us sorpreneu quan us dic que de veritat només n’hi ha una. Si n’hi haguéssin dues, aleshores la veritat seria que hi ha dues veritats, i això és absurd. Tenim dues opcions per l’acte de fe més fonamental de la nostra vida: creure que només hi ha una veritat i que aquesta és universal, o creure en l’absurd i en l’absència absoluta de pensament racional. Solem triar l’entremig, una veritat convenient i un absurd seductor, i això ens porta a viure en aquest relativisme tan pacífic i agradable, fins que ens adonem que ens estem devorant cínicament a nosaltres mateixos i decidim abordar valents la recerca de l’absolut.

ei que vinc

Res, només avisar-vos que no us espanteu si algun dia de la setmana que ve em veieu caminant per Barcelona amb un croissant a la boca enmig de xinesos i indis. Durant les properes dues setmanes estaré rondant les Europes escampant la bona nova que les cèl•lules són com la pasta de dents i entre altres llocs vindré a predicar a Barcelona. I si organitzeu algun percal feu-m’ho saber tot i que tenint en compte que faré d’amfitrió a un nucli dur de Harvatians i MITians, no crec que m’hi pugui afegir. Mentrestant envio la fuchini al festival de teatre musical de NYC amb la Cris.

Business time

Aquests són els nostres nous mites.

Zapatero m'apuja el lloguer

Heus aquí el meu raonament de primer ordre abecedeè:

a. El pare Estat regala 210 euros al mes als joves perquè lloguin pisos.
b. Els joves decideixen marxar de casa i llogar un pis.
c. La demanda de pisos de lloguer augmenta.
d. L'oferta de pisos de lloguer no augmenta.
e. El preu del lloguer augmenta.

Sobre el meu absolut desinterès bla bla bla

Dir que m’interesso molt més jo mateix del que m’interesses tu no vol dir que posi el meu interès per davant del teu interès. Tampoc vol dir que em cregui millor que tu en res. M’interesso més del que m’interesses tu perquè em puc mirar en molta més profunditat del que et puc mirar a tu; i del que tu em pots mirar a mi.

Per això no acabo d’entendre la reacció popular adversa que ha tingut el post sobre el meu desinterès per la major part de la humanitat, perquè en ell no emeto cap judici moral envers altri. Vaja, que mirar-se el melic no té res d'egoïsta, ni de pedant.

El geni

Ja he escrit algun altre cop sobre aquest geni boig del meu laboratori que és capaç de resoldre qualsevol problema que se li plantegi però que sol plantejar-se sempre problemes absolutament intranscendents per la humanitat. Forma part clarament del col•lectiu de gent que és massa llesta, i que no si no ho fossin tant, haurien contribuït a la ciència molt més del que han fet realment.

El fet és que ha aparegut en una revista molt prestigiosa un article força rellevant per la meva recerca actual. És la solució a un model matemàtic molt complex que em soluciona molts mals de cap. Com que la comprensió del problema està completament fora del meu abast, he decidit endinsar-me en el món del geni i demanar-li si em podia ajudar.

Quan he entrat al seu despatx, ell òbviament estava jugant al solitari de Windows –un dia li he de preguntar exactament què hi veu en el solitari de Windows, segurament és tan llest que ja només pot competir en solitari. En qualsevol cas, ha fet un cop d’ull a l’article que li portava, ha obert un arxivador i n’ha tret un munt de paperots. Contenien exactament el problema que plantejava l’article, resolt a ma, pas a pas, i sense ni un sol error. “I solved it 10 years ago but I thought nobody would be interested, so I never tried to publish it”. Que malparit.

Una editorial de Nature...

... que parla de mi! Aquesta setmana Nature publica una editorial titulada “More than lip service” en la qual es planteja com ha de ser la recerca multidisciplinar del segle XXI. Citen 3 referències, i una d’elles és l’article que hi vam publicar fa uns mesos.

Home, què vols que et digui, em fa molta il•lusió.

3 anys

Avui fa tres anys que vaig posar la meva vida en dues maletes i vaig creuar l’oceà. Aquí m’hi esperava una nova vida i allà hi deixava tot el que em feia feliç i no cabia en dues maletes. Ho deixava tot molt lluny i per molt de temps. Sempre recordaré el 4 de setembre com el dia en el qual em vaig conèixer més petit que mai, perquè som molt petits quan de cop i volta perdem tot lligam i referència i ens trobem reduïts a la nostra essència crua.

La meva nova vida començava en la solitud absoluta. Ara tenim una casa, i som una família, i som el vermell de la tardor, i el silenci de la neu, i aquest ocellet que ens desperta cada dia a les 5 de la matinada, el molt fill de puta.