Winners don't punish

Uns investigadors de Harvard –col·legues del Galleguinho- acaben de publicar un article a Nature que es titula “Winners don’t punish”. L’article es basa en el que s’anomena teoria de jocs. Us sona el dilema del presoner? En el problema clàssic del dilema del presoner es crea una societat de dos individus que tenen dues opcions. La primera opció és col·laborar: si col·laboro amb tu, jo perdo una unitat de diners (o de qualsevol altre element valor) i tu en guanyes dues. La segona opció és la traïció: si et traeixo, jo guanyo una unitat, i tu en perds una altra. D’aquesta manera si els dos col·laborem, els dos guanyem una unitat (en perdem una, però en guanyem dues). Però si jo col·laboro primer i després et traeixo, aleshores jo guanyo tres unitats i tu en perds dues. Per aquest motiu, la traïció és tant temptadora. La teoria de jocs prediu que, en un moment determinat, s’arriba a una estratègia en la qual els jugadors comencen cooperant i després acaben copiant el darrer moviment del company de joc, cooperant amb els cooperadors i traint als traïdors. Aquesta estratègia s’anomena “tit-for-tat”.

Els cas és que els col·legues Harvartians han afegit una altra opció al joc: el càstig. Si jo et castigo, jo perdo una unitat, però tu en perds quatre. Així, per exemple, si tu em traeixes, aleshores jo et puc castigar amb l’objectiu que tornis a cooperar. El resultat de l’article és sorprenent: aquells jugadors que utilitzen l’estratègia del càstig solen acabar perdent i els que mai castiguen acaben guanyant. El càstig és doncs una mala estratègia. Inicialment pot induir a la col·laboració, però a llarg termini, tant el castigador com la seva societat hi acaben perdent.

Els bons articles científics solen generar una pregunta més important que la que responen. En aquest cas la pregunta és la següent: si el càstig és una estratègia tan contraproduent tant pel castigador com per la seva societat, com és que el càstig ha evolucionat fins als nostres temps?

L'herpes (en anglès pronunciat JIRPIS)

Ara fa més o menys un mes que feia tot aquell catxondeo sobre el meu metge de capçalera, el metge Massissot, i sobre com em va multi-diagnosticar una conjuntivitis. Cinc dies després d'aquella visita el meu ull seguia malament, o fins i tot pitjor, i hi vaig tornar. Aquest cop em va atendre la nurse practictioner, que té per cognom Grassa (vaia tela, el Massissot i la Grassa). La nurse practioner és una figura entre el metge i la infermera que sol trobar-se en els centres d'atenció primària d'arreu del país, bàsicament a les zones pobres que no es poden pagar un metge. La nurse em va mirar amb més atenció que el Massissot, però la seva conclusió va ser la mateixa: tens un virus, pren paciència. Al cap de 10 dies, l'ull seguia empitjorant així que vaig tornar a veure la Grassa i ella em va tornar a mirar i em va dir el mateix, però aquest cop va accedir a enviar-me a un oculista i gràcies a Déu que ho va fer.

Quan vaig saber el nom de l'oculista vaig veure que anàvem bé: Hutchsinson.
Finalment un nom amb autoritat, que bé sona Hutchinson comparat amb Massissot o Grassa. En Hutchinson em va dir que tenia un herpes a la còrnia. A mi em va semblar estrany perquè un dia abans la Grassa m'havia fet el test de l'herpes i li havia sortit negatiu. Però clar, a l'hora de triar entre una Grassa i un Hutchinson hom tria sempre Hutchinson, així que vaig començar el tractament anti-víric.

En aquest punt he de dir que em vaig espantar molt, i que encara ho estic, perquè havia perdut força visió a l'ull i perquè l'herpes pot fer coses molt lletges i és la primera causa de ceguera als Estats Units. Des d'aleshores he anat millorant poc a poc i tot just ara sembla començo a recuperar lentament la visió a l'ull dret. Tot i això encara no sé si la recuperaré del tot o si l'herpes va deixar alguna lesió permanent. Ja ho veurem. Total, que encara em queden un parell de setmanes d'anti-vírics combinats amb esteroides i molta paciència, i molta esperança per deixar de veure la pantalla borrosa i abandonar per sempre l'arial 20.