Winners don't punish

Uns investigadors de Harvard –col·legues del Galleguinho- acaben de publicar un article a Nature que es titula “Winners don’t punish”. L’article es basa en el que s’anomena teoria de jocs. Us sona el dilema del presoner? En el problema clàssic del dilema del presoner es crea una societat de dos individus que tenen dues opcions. La primera opció és col·laborar: si col·laboro amb tu, jo perdo una unitat de diners (o de qualsevol altre element valor) i tu en guanyes dues. La segona opció és la traïció: si et traeixo, jo guanyo una unitat, i tu en perds una altra. D’aquesta manera si els dos col·laborem, els dos guanyem una unitat (en perdem una, però en guanyem dues). Però si jo col·laboro primer i després et traeixo, aleshores jo guanyo tres unitats i tu en perds dues. Per aquest motiu, la traïció és tant temptadora. La teoria de jocs prediu que, en un moment determinat, s’arriba a una estratègia en la qual els jugadors comencen cooperant i després acaben copiant el darrer moviment del company de joc, cooperant amb els cooperadors i traint als traïdors. Aquesta estratègia s’anomena “tit-for-tat”.

Els cas és que els col·legues Harvartians han afegit una altra opció al joc: el càstig. Si jo et castigo, jo perdo una unitat, però tu en perds quatre. Així, per exemple, si tu em traeixes, aleshores jo et puc castigar amb l’objectiu que tornis a cooperar. El resultat de l’article és sorprenent: aquells jugadors que utilitzen l’estratègia del càstig solen acabar perdent i els que mai castiguen acaben guanyant. El càstig és doncs una mala estratègia. Inicialment pot induir a la col·laboració, però a llarg termini, tant el castigador com la seva societat hi acaben perdent.

Els bons articles científics solen generar una pregunta més important que la que responen. En aquest cas la pregunta és la següent: si el càstig és una estratègia tan contraproduent tant pel castigador com per la seva societat, com és que el càstig ha evolucionat fins als nostres temps?