El gran Wycliffe

Aquest cap de setmana el Galleguinho i jo deixem les nostres dones a Boston i anem cap a New York per assolir l’objectiu principal del meu postdoc: veure un concert del Wycliffe Gordon. El Wycliffe Gordon és sens dubte el millor trombonista viu. Aquest dissabte toca a NYC acopanyat per un quartet format per Jeremy Pelt (trompeta), Rodney Green (drums), Cyrus Chestnut (piano) i Dezron Douglass (bass). A la pàgina web del menys famós de tots, el baixista, hi he trobat un slògan prometedor: “Stop trying to be hip and SWING!”. Són tots músics joves i negres, d’aquesta generació que s’han trobat que ho poden fer absolutament tot, i quan ja no tens limitacions tècniques la pregunta és “Què toco?”. La resposta de molts d’aquests músics negres joves és un jazz integrador, que no s’avergonyeix que cap etapa de la seva història, tot el contrari del que va fer la generació dels seus pares. El Jazz dels darrers 70 anys s’ha definit per revolució. Ara toca mirar enrera i veure què roman.

En qualsevol cas, el rollo sobre el jazz ja us el fotré quan tornem. De moment us deixo amb un diàleg entre Wynton Marsalis i Wycliffe Gordon des de les finestres de les habitacions del seu hotel a Perugia l’1993.