Apologia de l’elit
A Europa, i sobretot a l’Espanya d’americana de pana i ulleres de pasta, tendim a detestar el concepte d’elit. Ser titllat d’elitista és dels pitjors insults que pots rebre perquè implica reconèixer que no tots som iguals, que un grapat són molt bons i molts altres dolents.
Als USA, en canvi, han estès que l’elit és la base de l’excel•lència, que l’excel•lència és la base del progrés, i que el progrés és la base del benestar. Tinc el convenciment que el món progressa gràcies a les elits, a la concentració de talent en un espai concret i en un moment específic. Quan el talent s’ajunta, el resultat és molt superior a la suma dels talents individuals. Això és un fet, i el podeu aplicar a la ciència, a l’economia, a la música, o a qualsevol altre àmbit de la societat.
Potser entendre el veritable valor de l’elit és difícil si no has estat en un lloc com Harvard, Princeton, Stanford oYale. A aquestes universitats t’ensenyen ciències, lletres i el que vulguis, però sobretot t’ensenyen a excel•lir i la manera com ho fan és seleccionant els millors d’entrada. I un cop tens els millors estudiant tancats en una aula amb els millors professors, aleshores les grans idees emergeixen de forma natural. La paraula que apareix més sovint a qualsevol pla d’estudis de Harvard deu ser LEADER i després d’alguns anys de riure’n crec haver entès que així és com s’ha creat aquest immens gegant econòmic i cultural que són els USA.
Sinó, com pot ser, per exemple, que un país com els USA en el qual el nivell cultural de cada individu és més baix que a Espanya hi hagi els millors músics, els millors pintors, els millors escriptors, els millors historiadors, els millors metges, els millors ballarins, i els millors museus?
Perquè un país progressi ha d’entendre que la societat treu molt més profit de l’elit que no pas l’elit de la societat. Lamentablement, nosaltres només fomentem l’èlit en l’àmbit del futbol, quan seleccionem els millors jugadors adolescents del món, els tanquem a la Masia del Barça i els posem a xutar una pilota durant 5 anys. I ves per on, el Barça és un dels millors equips del món i tots en traiem profit.
posted by Xavi @ 9:43 AM
3 comments
3 Comments:
Aunque estoy bastante de acuerdo con lo que dices, no suscribo algunas cosas. Por ejemplo, la frase "Quan el talent s’ajunta, el resultat és molt superior a la suma dels talents individuals." Todavía no he visto una partitura escrita mejor por dos músicos que por uno, ni que una novela firmada por varios sea mejor que las de firma única. Quizá en ciencia, en economía u otros hormigueros similares sí sea favorable juntar talentos. Pero en música, filosofía, literatura, (incluso fútbol...) creo que no lo es. Particularmente creo en las individualidades fuertes y me parece bien que el gobierno las apoye y les dé recursos a su altura. Pero las poquísimas que he conocido se resisten a ser gregarias. La élite es todavía una especie de manada para los que siendo mejores no son verdaderamente superiores. Todavía es una multitud demasiado corporativista y autosatisfecha. Es casi una mafia que condiciona la publicación de papers, la concesión de premios, etc. En definitiva, que la decisión de quiénes son los mejores recae en ellos mismos, lo cual siempre huele un tanto mal. Recuerdo la última parte de Zaratustra. Cómo salen todos despavoridos cuando aparece el león...
El bloc mai no és l'espai idoni per al matís, atesa la servitud de la rapidesa i de la necessitat de concentració del missatge en els temps que corren. Per aquesta raó entenc que l'autor del bloc no deu rebutjar l'existència de persones individuals superiors en qualsevol àmbit (de la ciència a la música).
Crec que és evident que quan s'apleguen talents el resultat és superior a la suma de les parts, perquè la suma de les parts només és igual a la seva simple addició quan les parts s'ignoren.
Crec també que és bo que aquelles persones que destaquen per algun motiu tinguin possibilitats de desenvolupar totes les seves potencialitats.
I crec també que és millor un imaginari social en què el bo, el millor, el més hàbil o el lideratge siguin valorats. A casa nostra, a Catalunya, està "prohibit" admirar i hem fet de l'igualitarisme la norma que ens ha dut a la mediocritat actual. Per això els alumnes bons han de dissimular i fer-se perdonar la seva potencialitat o la seva excel·lència entre els seus companys.
I així anem. En el nostre país hi mana algú que no diu mai res; no sé si perquè no sap parlar, no té res a dir o les dues coses alhora. Sí, el senyor Montilla mana i mana molt, però no lidera. Liderar és una cosa pròpia dels excel·lents. És, per tant, tota una altra cosa.
Estic força d'acord amb en "sumvermis". Precisament és el que jo volia comentar, es a dir, a Catalunya, també a espanya i segurament a tot europa, l'esquerra busca la igualtat de manera que tot queda en una mediocritat. Però, que és millor, una societat més igualitaria, però més mediocre, o una societat amb grans desigualtats en que uns quans excel·lents viuen la seva vida en mig del poble incult? Jo que em considero més de centre dreta que d'esquerres, m'agrada el sistema americar que exposes en el post, però crec que hauria de ser millorable.El que realment m'agrada és que als USA, l'excel·lència no depent dels diners que tens tot i que ajuda.
Post a Comment
<< Home