La Universitat privada americana

Insiteixo en el tema de la setmana que no és altre que "mira que n’era de gilipolles". Aquest cop estreno el tema estel•lar i espinós que és la Universitat Pública. No cal dir que jo era d’aquests que anava a les manis d’estudiants demanant que la universitat fos gratuïta, que les empreses no s’hi fiquessin i tota la pesca. I clar, ara em trobo treballant en una Universitat Privada en la qual la matrícula anual costa al voltant de $30,000 (trentamil). Quin escàndol, i com estudien els pobres en aquest país? I aleshores comencen les galleguinyades: quina vergonya el liberalisme, mort al capital, fidel es bueno i amb Stalin vivíem millor.

Bé, així és com funciona el finançament dels estudis a Harvard. Si els teus pares guanyen més de $180,000 anuals -com els teus i com els meus- aleshores Harvard et cobra $30,000 de matrícula anual. Si els teus pares guanyen menys de $180,000 anuals, aleshores la matrícula és "només" el 10% d’aquesta xifra. Si els teus pares guanyen menys de $60,000 l’any, aleshores Harvard és gratis. Quan dic que és gratis no vull dir que ho paga l’estat, vull dir que ho paga Harvard, o dit d’altra manera, t’ho regalen les famílies que guanyen més de $180,000. I tot plegat molt ben entès, tant per part dels rics, com dels pobres.

Rics i pobres ho entenen bé, perquè saben que aquest és el millor mitjà per assolir l'excel·lència: sel·leccionar l'almunat i el professorat per garantir que algun dels teus estudiants d’avui estarà fent un discurs a Estocolm d’aquí quaranta anys. Tot i ser absolutament privada, Harvard sap que bona part dels excel•lents són pobres (ep, menys de $60000 anuals)i els regala la matrícula. Si aquí només hi vinguessin els rics, Harvard passaria a ser una d’aquestes universitats de segona fila –encara molt per sobre de qualsevol universitat catalana, per descomptat-. Per això, per estudiar a Harvard no has de ser ric, has de ser excel•lent i compromès, i per això ve gent de tot al món per intentar entrar-hi.

Tot això ho dic perquè no és cert que l’única manera de garantir l’igualtat d’oportunitats en l’ensenyament és l’educació pública, sinó l’educació que promou l'excel•lència. Aquest elitisme en l'educació és la principal font de benestar social d'aquest país.