El Kimali

Avui he viscut la situació més desconcertant des que estic a Boston. He tornat d’activar els meus xacres al YMCA cap a les 11 de la nit, enmig del primer fred i la primera neu de la temporada. A aquella hora el bus és ple de cares llargues, en general d’afroamericans. Me assegut al costat d’un d’ells i m’he sorprès que estigués llegint “Doña Perfecta”, però he seguit distret en els meus pensaments sense elaborar massa sobre la situació. Amb això he fet una trucadeta rutinària a la Fuchini per convèncer-la que s’adormi al llit i no al sofà com fa sempre, que li agafa mal d’esquena i això no pot seguir així. Hem parlat cinc minuts i quan he penjat el meu company de seient m’ha mirat i amb la seva perfecta expressió afroamericana m’ha dit: “Quina il•lusió sentir algú parlar català a Boston”. I m’ho ha dit amb un català de Girona immaculat. Ja us podeu imaginar que m’he trobat immers en un caos mental absolut, un caos en el qual tot era alhora perfectament real i perfectament impossible! Ha afegit: “Estàs sorprès, eh?”. I a partir d’aquell moment he decidit considerar-lo real i hem xerrat fins la nostra parada; resulta que som veïns.

Es diu Kimali, va néixer a Jamaica i va viure un temps a Barcelona, el temps suficient per parlar més bon català que la majoria dels meus amics catalans. El Kimali és mestre de música en una escola d’educació primària a Boston des de fa 12 anys i estava emocionadíssim de poder exhibir el seu català de bandera amb mi. Sí senyor.

Quan he arribat a casa, he buscat el nom del seu grup a internet, més que res per convèncer-me que la meva experiència havia estat real –res és real si no ho pots trobat a internet-. I sí, aquí el teniu, el Kimali, el Jamaicà que parla català i viu a Boston tocant percussió en un grup senegalès.

Ara atureu allò que estigueu fent, respireu fons, i aplaudiu, per Déu, aplaudiu.