De quan jo era èpsilon

Quan sento a parlar dels problemes que experimenten els professors d’educació secundària avui en dia, de com de difícil s’ha convertit exercir aquesta feina, de com d’indisciplinats són els alumnes i dels pocs recursos que tenen els professors per tirar endavant en aquestes condicions, quan sento a parlar d’aquests problemes intento recordar com va ser la meva educació i què pensava quan era un èpsilon envoltat d’èpsilons.

Tot i haver anat a una d’aquestes escoles que el rumor popular considera elitistes, recordo que en aquella època ja n’hi havia molt de vandalisme, que als professors també se’ls negava el respecte i que de tant en tant se’ls punxaven les rodes del cotxe; en aquella època ja es cridava, s’insultava, es robava, s’escopia i s’agredia. Una gran pèrdua de temps tot plegat si no fos per la pubertat de les èpsilons femenines. També recordo que en aquell moment jo atribuïa la culpa del desastre a la mediocritat de la majoria del meus professors. Aquesta atribució venia de la simple observació que mentre la majoria d’assignatures eren una selva, cada any hi havia aquell parell de professors que tothom escoltava amb obediència militar i fascinació religiosa, aquells professors que mai van haver d’aixecar el to de veu per fer callar ningú o per fer estudiar el personal. Aquells professors que et canvien la vida, fars enmig de la foscor. I jo em preguntava què tenien aquest professors tan brillants que els altres ni tan sols eren capaços d’imitar? La meva conclusió va ser que en a la majoria de professors se’ls en fotia la seva feina, que no tenien vocació de professors ni caps ganes de millorar les seves classes, que jo no els interessava i que ells no m’interessaven a mi.

Avui reconec millor que aleshores que ser professor no n’ha de ser gens de fàcil i conec casos específics d’autèntica heroïcitat – com un manresà ensenyant mates al Bronx-. Però també reconec en tot aquest debat educatiu, o més ben dit, en tota aquesta queixa educativa, hi trobo a faltar el debat sobre la qualitat, vocació, i motivació per la millora del professorat. Entenc que ningú en pugui dir res sense crear una revolució, però com que d’això no en sé res més que els meus records d’adolescència, jo ho puc escriure. Un bloc és al capdavall una finestra per opinar sobre temes que desconeixes profundament. Els temes que coneixes bé, els has de tractar amb tanta delicadesa que t’acabes negant a fer-ho sense cobrar.