Idees estretes

Quan vaig arribar a Boston i vaig parlar per primera vegada amb el meu jefe vaig tenir una sorpresa majúscula. Em va rebre al seu despatx amb tres llibres a la ma i em va dir que em faria fora si no me’ls llegia immediatament. Els dos primers eren llibres d’expressió escrita i gramàtica anglesa. Em va dir que per molt bon científic que fos, la meva feina no tindria cap impacte si no la sabia comunicar i que ell no estava disposat a invertir en un científic que no dominés l’expressió escrita i oral en anglès. El tercer llibre feia referència al que ell anomenava “the scientific spirit”. El seu autor era espanyol, Santiago Ramon y Cajal. Va ser llegint aquell llibre vaig descobrir què volia dir que un jove científic ha de tenir un pensament ample i obert (“think big” com diuen els anglosaxons). Quatre anys a Harvard m’han confirmat que els científics que se’n surten, és a dir els que canvien la nostra manera de veure el món són precisament aquests, els que cerquen grans idees.

És una paradoxa que els catedràtics de Harvard ensenyin la cultura de les grans idees mitjançant els escrits d’un espanyol que va viure fa més d’un segle. És una paradoxa perquè avui en dia en el nostre país les idees són més aviat estretes i gairebé hem de demanar perdó per tenir-ne. Penso que en aquest moment de la nostra història només hi ha una solució a aquesta situació perquè l’estretor de pensament viu en un lloc molt profund de la nostra mentalitat. L’única solució, deia, és enviar gent a viure a la terra de les grans idees i reimportar aquesta manera de pensar. En el camp de la ciència tinc certa esperança que les coses canviïn, perquè molts científics marxem a l’estranger i intentem retornar precisament sota un programa anomenat Ramon y Cajal (instaurat pel PP per cert, uix). En altres camps que l’acadèmic em temo que sóc molt més pessimista.

La gran pregunta és com hem arribat al punt d’haver d’anar a viure a l’altra banda de l’Atlàntic per aprendre allò que Cajal els va ensenyar?