The Jazz Track

The jazz track és un bogeria i un somni fet realitat. És un projecte en el qual hem estat pensant des que vam arribar a Boston i ens vam trobar amb el Galleguinho. De vegades semblava que el faríem segur, de vegades que mai ens hi atreviríem.

Avui hem decidit que ho tiràvem endavant i hem comprat els bitllets d’avió. Boston-Chicago el dia 29 de juny i New Orleans – Boston el 8 de Juliol. Entremig, 2300 kilòmetres en cotxe explorant les arrels del Jazz, de Chicago a Kansas City, de Kansas City a Memphis, i de Memphis a New Orleans.

En agradaria convertir aquest viatge en un itinerari que qualsevol persona pugui repetir després de nosaltres així que hem obert una Wikitravel amb tot el context i els detalls del viatge. Si teniu alguna idea per millorar el viatge, ajudeu-nos a completar-lo!

Per cert, de pas pensem gravar un documental sobre els racons on tot va començar i que ningú ja recorda. No cal dir que estem oberts a rebre qualsevol mena de finançament a canvi de l’exclusiva. Jo seré el càmera, el Galleguinho i la Fucho els presentadors i la Julie la traductora de l’anglès que parlen els avis afroamericans a qualsevol llengua intel•ligible.

Museus?

Et prepares per un cap de setmana tranquil, sense experiments i amb l'únic stress, gens negligible, d'acompanyar la Fucho i la Julie, les dues juntes, a l'ikea. Aleshores t'arriba aquest mail de l'editor de Nature dient que durant els propers dies possiblement seràs contactat en referència al teu article per part les següents institucions: The Science Museum in London, The Museum of Science in Boston, The Natural History Museum in London, and The American Museum of Natural History in New York. Clar, jo que ja m'estresso per fer una mini xerrada al meu departament, imagineu-me fent una xerrada sota el Tiranosaurus Rex del Museu d'història natural de New York. Sort que al meu jefe li encanta això de xerrar i estarà encantat d'escampar la paraula de Déu pel món enlloc meu.

Xerrar

He deixat d’escriure durant uns dies perquè m’he estat preparant massa intensament una xerrada que havia de fer avui a Harvard. Xerrar no m’agrada però xerrar a Harvard és l’oportunitat de mostrar les teves idees a gent molt important, i aquestes oportunitats no es poden desaprofitar. Així que porto ben bé dues setmanes en estat de pànic intentant pensar coses intel·ligents.

Al final vaig decidir parlar d’un projecte nou que em sembla molt interessant i que penso que té implicacions rellevants en camps tant diversos com la morfogènesi o el càncer però quan només portava dos minuts de xerrada, el cap del departament m’ha interromput tot plantejant que això que estava dient no tenia cap relació amb la realitat i que aquest procés que estic estudiant no passa en el cos humà. I no ho ha dit precisament amb to afable.

En aquest moment tens dues opcions: entrar en una discussió amb tal bèstia del coneixement i acabar enfonsant-te en la misèria o bé callar i acabar enfonsant-te en la misèria.

En aquest cas el que ha passat és que entre l’audiència hi havia l’antic cap del departament i li ha plantat cara al nou cap del departament, s’han dit de tot en aquest to amical però sever amb el qual es comuniquen les patums Harvartianes i ens ho hem acabat passant d’allò més bé.

Jo segueixo pensant que aquest projecte és molt interessant.

Herois

De tota aquesta desgràcia horrible de Virginia Tech, em va cridar l’atenció que quan encara no se sabia qui era l’assassí, o si era un sol assassí o eren dos o tres, o si era Al-Qaeda o ETA, quan no se sabia res d’això ja sabíem que hi havia hagut un catedràtic supervivent de l’holocaust que s’havia interposat entre les bales i els seus estudiants.

No és que dubti de que el professor vagi fer el que diuen que va fer, i estic convençut que més d’una persona va morir intentant aturar l’assassí en comptes de saltar per la finestra, però em sembla interessant que sempre que hi ha una gran desgràcia, el primer que apareix són els herois i no puc deixar de sospitar que en alguns casos si no hi ha herois reals ens els construïm. Deu ser l’única manera que tenim d’exorcitzar el terror.

Valents

La raó per la qual la societat americana és més religiosa que cap altra societat desenvolupada és simplement que a la societat americana prendre decisions hi és habitual.

Pensava això mentre veia el prevere catòlic de Harvard batejar solemnement un grup d’estudiants durant la vetlla pasqual. Pensava que cal ser molt valent per ser batejat quan ets adult, més encara quan ets un estudiant llest i ric, un nou membre de l’èlit intel•lectual i econòmica del país. Decideixes professar que Jesús va ressuscitar per alliberar el món del mal, una afirmació per la qual tenim entre poca i cap evidència històrica. No puc imaginar una decisió més arriscada que assumir una proposta de sentit global com la fe cristiana. És certament més còmode i conservador pensar que potser Jesús va ressuscitar però que potser algú es va emportar el cadàver del sepulcre, o creure que l’Església té coses bones però que al llarg de la seva història ha fet molt de mal a la humanitat; i fer ioga un cop per setmana per trobar-te a tu mateix i anar fent.

Malgrat aquest risc immens que corren els cristians quan decideixen ser cristians, malgrat l’aposta ferma per un munt d’esdeveniments històricament poc raonables, malgrat basar el sentit de la seva vida en la resurrecció d’un fuster, malgrat tot això anomenem els Cristians conservadors i alhora anomenem els agnòstics de progressistes. Ser agnòstic és raonable, però és la postura més conservadora que pots triar i els americans no en són de conservadors quan cal prendre decisions importants. Per això són un país tan religiós, perquè són un país de decisions arriscades.

Un país religiós, un estat laic.

No és cap secret que USA és el país desenvolupat amb un índex de religiositat més elevat. Aquí creuen joves i vells, rics i pobres, blancs i negres, i savis i illetrats. Davant d’aquest fet incontestable, seria d’esperar un paper rellevant dels líders religiosos a la vida política i una presència considerable de la religió en les matèries que competeixen a l’Estat. En canvi, tot i les exclamacions de l’Europa progressista contra el poder dels neocons, als USA estat i religió són dos àmbits totalment independents. L’exemple més evident és avui, Divendres Sant, Good Friday. Avui tothom treballa als USA, tothom excepte els cristians que han demanat festa per assistir als oficis de Setmana Santa. De la mateixa manera, dilluns passat també vam treballar tots excepte els jueus que van demanar festa per celebrar la Pàsqua.

En contra del que passa Espanya, als USA no hi ha cap conflicte entre Estat i religió. Això és un indicador de la bona salut de la societat americana i un nou exemple de que els USA són el país més lliure del món.

Celtics

Aprofitem la visita de la família per anar a veure com els Celtics i els Cavaliers juguen un dels darrers partits de la temporada regular de la NBA. És un partit totalment intrascendent pels Celtics que actualment es limiten a lluitar contra els Grizzlies del Gasol per no quedar últims de la lliga. Tot i la seva intrascendència, el partit és un espectacle complert. Aquí l’important és el Show i no qui vagi primer o últim.

En qualsevol espectacle esportiu americà hi ha un moment inqüestionable: la interpretació de l’himne americà. La primera reacció davant l’emotivitat del moment és de vergonya aliena, perquè som intel•lectuals d’esquerra, ciutadans del món i no creiem en fronteres ni identitats nacionals. La segona reacció és d’enveja per un col•lectiu que pot viure amb tanta llibertat, unitat i emoció la seva identitat nacional.