Here, we like to play it wild

Bé, viam si matem el viatge Kansas City d’una vegada.

Havíem deixat el tema aparcat en un jam session amb mariachis després de berenar unes birres escoltant swing a Jardine’s. Deurien ser les nou del vespre o una deshora semblant que passejàvem pel desolat downtown de Kansas City, pensant on podíem continuar la nostra nit de dissabte. La Julie ens va portar al Phoenix, un altre club de Jazz força agradable i ben decorat. Al Phoenix hi vaig veure una explosió de ritme i emoció que potser mai havia vist.

Hi actuava el Lonnie McFadden, un trompetista, cantant i ballerí que ens va deixar bocabadats. Pel que sembla, el Lonnie no és ningú, però jo mai havia vist tant de bon rotllo dalt d’un escenari. Li vam enviar les nostres donzelles per veure si s’enrollava i ens regalava un CD... i ens va dir que no en tenia cap. Com? Com pot ser que jo hagi gravat una desena de CDs i que el Lonnie McFadden no n’hagi gravat cap? M’imagino que forma part de la seva natura. Ell toca perquè tocar és la seva natura, i no pot fer altra cosa. Té un lloc més o menys assegurat al Phoenix i ja està, no cal gravar CDs per ser feliç.

Li vam comentar que érem de Boston, per molts la capital de l’educació musical dels USA, per molts la capital de l’arrogància i la falsa erudició acadèmica. Ens va mirar i ens va dir que la música que es fa a Boston no li va. “Here we like to play it wild”.