Com pot ser?

Viam, jo vull ser científic. Quan li dic al govern espanyol que vull ser científic, em contesta: molt bé, si vols ser científic has de fer:

1- Una carrera (4 anys mínim)
2- Un doctorat (4 anys mínim)
3- Un postdoctorat a l'estranger (2 anys mínim)

De tots els pringats que hagin complert aquests 10 anys -mínim- d'itinerari acadèmic, a un 10% els donarem un contracte temporal de 5 anys per tornar a Espanya a fer recerca. Després, amb una mica de sort, podràs obtenir una feina fixa en un centre de recerca o universitat...

Això vol dir que abans d'obtenir una feina fixa com a científic, i si ets molt molt molt afortunat, t'has de passar 15 anys en precari, incloent un exili d'uns quants anys lluny de la teva terra.

Què voleu que us digui, em sembla una mica dur tot plegat. Però no em sembla del tot malament! Em sembla que tota aquesta formació i competició inhumana és bona per la ciència del país, i això ja la justifica en part.

El que no puc entendre, és perquè som tan exigents amb els científics i en canvi ho som tan poc amb els polítics. Com podem permetre que gent com l'Aznar o el Zapatero siguin presidents del govern sense ni tan sols parlar anglès. I si no enteneu perquè dic això, només cal que clickeu aquí per escoltar un fragment de 10 segons d'una classe de l'Aznar a Georgetown.

Llibertat, diversitat

En Chomsky diu que els USA són el país més lliure del món però també el més adoctrinat. Em sembla una afirmació força raonable.

Per exemple, ahir vaig assistir a una xerrada sobre el conflicte Israel-Palestina organitzada per la associació d’estudiants jueus de la Harvard School of Public Health. El conferenciant era en Michael Oren, un historiador jueu força especial. Per una banda ha estat oficial de l’exèrcit israelià durant més de 30 anys i per altra és professor visitant de Harvard i Yale (doctor per Princeton). A la sala deuríem ser-hi unes vint persones, una desena d’estudiants israelians, una desena d’estudiants palestins/arabs, el Linhong i jo. Us podeu imaginar la tensió de la situació: un militar jueu xerrant davant d’estudiants palestins. Les mirades tallaven.

L’exposició va ser molt clara, un reflex de la versió israeliana del conflicte en els darrers deu anys, és a dir: els jueus d’Israel tenen dret a viure en aquella terra i tenen dret a defensar-la amb els mitjans que siguin necessaris. Després de la xerrada vam estar discutint la situació durant una hora i mitja. La tensió va anar incrementant fins que un estudiant -jueu precisament- li va preguntar amb to greu i mirant-lo fixament als ulls: “perquè no reconeixes que el teu somni, com el de molts israelians, és eliminar el poble palestí”. En Michael Oren va contestar: “Sí, ho reconec, ho he somniat, quan un terrorista suïcida va matar la millor amiga de la meva filla petita”. I es va acabar la discussió.

Vaig sortir de la xerrada una mica trist veient fins quin punt l’enfrontament és furiós en aquella terra. Però també em vaig sentir afortunat de poder treballar en una institució en la qual jueus i àrabs comparteixen classes i fins i tot amistats. A més, no hi estudien per fer-se rics -com la majoria d’estudiants de altres facultats de Harvard-, sinó que ho fan per ajudar els seus pobles en el conflicte. Ningú estudia salut pública per fer-se ric.

No em sembla que aquesta situació es pugui donar a gaires altres paísos del món en aquest moment.

L'home més negre del món

Quan acabes indecentment tard la teva jornada laboral i et dirigeixes cap a la sortida de la Facultat de Harvard, tot és molt fosc. Bé, no tot. Sovint, si et fixes en el fons del passadís, pots albirar-hi una ratlla horitzontal de color blanc llampant. No és una llum d’emergència ni un fluorescent. És la dentadura del Pascal, el vigilant de seguretat nocturn. El Pascal és probablement l’home més negre del món. Cap de les seves cèl•lules ni de les cèl•lules de cap dels seus ancestres ha experimentat mai una mutació genètica que li canviés el pigment. En Pascal és un personatge entranyable d’origen haitià amb el qual estic iniciant una gran amistat. Sabeu què ens uneix?

Ens uneix el fet que Pascal és culé fins la medul•la dels seus ossos -negres-. Un bon dia estàvem xerrant i va descobrir que jo venia de Barcelona... des d’aquell dia no puc abandonar la facultat sense comentar els ets i uts de la plantilla blaugrana -que fingeixo conèixer, no cal dir-ho-. Us garanteixo que la sensació d’estar parlant del Laporta amb l’home més negre del món enmig de Boston a mitjanit és molt, molt estranya. Evidentment avui estava particularment exaltat davant de la classificació del Barça per la final de Paris i el seu somriure gairebé enlluernava. M’ha tingut mitja debatent les possibilitats de victòria a la Champions.

Així que ja veieu, després de la dissertació teològica diària a la que em sotmet l’Amiga, ara rebo un comentari de l’actualitat esportiva barcelonista per part de l’home més negre del món. És trist que em senti més atret per aquests personatges tan entranyables que pels arrogants investigadors Harvartians, no trobeu?

Sant Jordi en Català

Boston és una mena d’Arca de Noè de races i cultures. Hi deu haver un representant de cada cultura, raça i inclinació política de qualsevol racó del món. També hi ha una petita representació de Catalunya, de fet, força abundant. En general som científics però hi ha de tot. Fins ara, la Fucho i jo ens hem mantingut allunyats d’aquesta petita Catalunya a l’exili. Quin sentit té marxar de casa per trobar-te envoltat de catalans?

Però Sant Jordi és San Jordi i hem decidit apuntar-nos a un berenar-sopar de catalans a l’exili. Pa amb tomàquet, coques, amanides i vi. Durant un temps ens hem sentit “com a casa”, no per la proximitat afectiva de la gent -que no coneixíem de res-, sinó pel ressó d’entonacions i accents que feia molt de temps que no escoltàvem. Hem descobert alguns espècimens interessants, us en cito un parell.

La Vicki es dedica a fer experiments cognitius amb micos. Hi ha gent que treballa amb cèl•lules -jo-, gent que treballa amb ratolins -la fucho-, i gent que treballa amb micos- la vicki-. Resulta que el MIT té l’edifici de recerca més gran del món pel que fa estudis amb micos. Us podeu imaginar una planta amb 100 micos? Quina burrada. No cal dir que això és un secret perquè no volen més manifestacions de Greenpeace a la porta dels seus laboratoris. Tsssschhhh. La seva feina consisteix a ensinistrar els seus micos -ella ho anomena humanitzar-los- perquè facin una cosa i de cop i volta ensinistrar-los perquè facin el contrari... durant el canvi, estudien els processos que passen en el cervell. Sembla que aconsegueixen autèntiques barbaritats pel que fa la humanització dels primats... Es veu que la feina és una putada perquè no pot fer vacances. Si fa vancances els micos obliden tot el que han après i ha de tornar a començar. Vaia tela.

Un altre espècimen força soprenent és un catedràtic AMERICÀ de Harvard que PARLA CATALÀ MEDIEVAL. No cal dir que la pregunta de milió és: i amb qui el parla?

Good Friday

En aquest país, Divendres Sant és anomenat Good Friday. No n’entenc el motiu tenint en compte que aquell dia celebrem la crucificació de Jesús. Els americans blancs solen celebrar l’ofici de Divendres Sant a les 3 de la tarda, com cal. En canvi, els hispans el celebren més tard, cap a les 7 de la tarda (algú ha de conduir els autobusos mentre els blancs són a l’església). Vaig veure que la celebració de la Catedral per hispans la presidia el nou Cardenal de Boston, Sean O’Malley, i vaig decidir arribar-m’hi.

Reconec que tinc debilitat pel Cardenal O’Malley. Sóc seguidor seu des del dia que va vendre la luxosa residència episcopal del barri ric de Boston per traslladar-se a la més aviat humil rectoria de la Catedral, enmig d’un dels barris més pobres de la ciutat. Curiosament és un cardenal franciscà - se’m fa molt estrany això de veure un cardenal vestit amb hàbit de monjo-. Parla com a mínim Anglès, Castellà, Portuguès, Grec, Alemany i Hebreu. I és un tros de pa...


Així que sortint de la feina -aquí Divendres Sant no és festa, perquè després critiquin la aconfessionalitat del país- vaig decidir arribar-me a l’ofici. El trajecte de Harvard a la Catedral és més aviat divers per no dir perillós. Primer has de creuar el barri negre de Mission Hill, cosa que em vaig prendre com a Via Crucis particular donat que s’hi pot veure gent armada pel carrer. Mission Hill desemboca de sobte en un dels barris més rics de la ciutat, el zona aristocràtica del South End. L’aristocràcia dura un parell de carrers fins que et tornes submergir en un barri més aviat conflictiu, en aquest cas ple d’hispans, enmig del qual es troba la Catedral. Encara no m’he acostumat a aquests canvis de nivell de vida tan radicals que t’ofereix aquesta ciutat d’un carrer a un altre. Tothom sap per quina vorera caminar...

L’ofici va ser un xoc. Jo sempre havia viscut els oficis de Divendres Sant com un moment de màxim recolliment, silenci i penediment. En canvi, allò era una verduleria. L’ofici es celebrava a la cripta de la Catedral. Vaig arribar tard, enmig de la lectura de la passió (lleig). A la lectura, el paper de Jesús el feia el Cardenal, que tot i els seu doctorat en literatura hispànica té un accent de cowboy que no pot amb ell (fritous fritous fritoooous, fritous de maiiiisss). La narradora era colombiana. Ponç pilat era peruà. La sinagoga la representaven una desena de mexicans. En el moment en que els deu mexicans es van posar a cridar caòticament “Que lo crucifiquen! Que lo crucifiquen” amb accent de Cantinflas, he de reconèixer que se’m va escapar el riure. De silenci i recolliment no n’hi havia. La gent, parlava, es girava, anava amunt i avall, els nens ploraven davant la ignorància del pares. Els vitralls de la catedral feien pampallugues blaves dels cotxes de policia que l’envoltaven, buscant ves a saber quin traficant. Tot plegat, un altre món en el qual em vaig sentir estranger.

Dia D

Demà és un dels dies més importants del meu postdoc. Finalment he de presentar la meva recerca davant de totes les bèsties pardes del departament, que esperen amb les urpes afilades l'arribada del dimarts al matí. En general, la reacció de les bèsties és força comprensiva amb els joves investigadors però sempre n'hi ha alguna o altra que periòdicament ha de demostrar que és més llesta que ningú intentant destrossar al pobre xerrador. A mi em feia molta il·lusió que arribés aquest dia, no sempre téns la oportunitat de xerrar davant d'aquestes eminències...

Normalment la gent dedica tres setmanes intenses a preparar la seva xerrada. Malauradament jo em vaig apuntar malament la data i només dijous passat vaig descobrir que havia de fer la xerrada demà. Així que fa uns quants dies que no visc preparant-la. Ara són les 10 de la nit i encara m'esperen unes quantes hores de preparació per salvar la situació. Estic una mica trist perquè ho hauria pogut fer molt bé i no ho faré. Però suposo que cal aprendre a treballar contra-rellotge i a no fer les coses tan bé com ens agradaria fer-les.

El núvol

Aquesta tarda he tingut la sort de poder-me submergir en el núvol arístocràtic que envolta els catedràtics de Harvard. En general, el temps d’accés a aquesta noblesa del coneixement es limita a converses informals durant les quals amb prou feines pots arribar a aprofundir en la teva recerca. Amb el jefes hi interacciones només quan ja has fet molta feina i arriba el moment de publicar-ne els resultats, aleshores t’escolten. Ara sembla ser que he arribat a aquest punt i tinc el privilegi d’entrar a l’agenda del Jeff. El que separa l’aristocràcia científica de la resta dels mortals, és 1) la capacitat de comunicar idees noves i 2) la capacitat de veure el món des de deu mil metres d’alçada. Sens dubte el Jeff té les dues i amb el seu entusiasme incansable m’ha convençut de que els meus experiments són molt importants i que canviarem la manera de pensar de la gent. He sortit del seu despatx flotant sobre un núvol aristocràtic, de la mateixa manera que el Son Goku flotava sobre el seu núvol Kingto-un.

El núvol m’ha portat en un moment cap al meu destí, he obert la porta del despatx i... m’he trobat la Amiga utilitzant el meu telèfon (pels despistats, l’Amiga és una “entranyable” dominicana que neteja la meva planta i que té l’extranya habilitat de fer-me tornar abruptament a la realitat al final de cada jornada laboral). No cal dir que utilitzar el telèfon d’un despatx està prohibit i que si la descubreixen la faran fora, perdrà el visat i haurà de tornar al seu país. Sembla impensable que algú assumeixi aquests riscs, no? Mmmm... No. Això no és cap risc si has tingut els collons de venir amb patera des de la República Dominicana.

- Aiiii ammmmmigo, perdone usted, es que estoy buscando a mi niiiiiña.
- A ver Amiga, que le pasa a la niña.
- Pues que es un putita i qualquier día me llegará a casa con barriga....
- Bueno pues, llame a ver si la encuentra.

La deixo trucar mentre amb recupero de l’impacte que implica caure des d’un núvol aristocràtic al món de la immigració il•legal...

- Bueno m’he han dicho que ha ido a la iglesia.
- Claro Amiga, que es Viernes Santo!
- Ni hablar! Esta no está en la iglesia, seguro que se ha ido a putear por allí! Como la pille se va a enterar... A esta edad (15) están hirviendo ammmigo, están hirvieeeendo.

L’Amiga sap molt bé el que diu. Té uns 40-45 anys, 5 fills, i 4 néts.

Counter-Fisking with the lefties

És ben sabut que als USA no hi ha esquerra política. Tan els polítics republicans com els demòcrates són immensament rics, estudien a les mateixes universitats d’èlit, es formen en les mateixes germandats i fan el pijo en els mateixos country clubs. Quan es fan grandets, els interessos polítics els col•loquen a la dreta o a la dreta extrema i s’afilien al partit corresponent. Només en un petit reducte del Nord Est del país hi ha una massa crítica de ciutadans americans que podríem qualificar d’esquerrans, o com ells diuen, “lefties”. Els lefties són més aviat intel•lectuals i com a tals són menyspreats per l’opinió publica americana: “If you’re so smart, how come you ain’t rich?”. El lefty per excel•lència, no cal dir-ho, és el Noam Chomsky.



Diumenge passat, l’Uncle Noam i els seus esbirros van convidar al Robert Fisk a fer una xerrada al MIT . No sé què ho fa que les aules del MIT emanen solemnitat, en aquest cas justificada per la presència d’aquestes dues bèsties del pensament crític. En Chomsky és un d’aquests ancians venerables -78 anys- que la joventut d’avui en dia eleva al grau de profetes. Parla molt fluixet, murmura, potser és la seva manera de fer que tothom calli i no mogui ni sol un dit per no perdre’s les seves paraules. En Fisk és tot el contrari, és clar. Què es podia esperar d’un home que ha entrevistat tres vegades en Bin Laden i els líders de la insurrecció Iraquí, que ha estat apallissat a Pakistan per refugiats afganesos, que va viure Beirut tota la guerra del Líban, etc.? Collons d’acer. És energètic, clar i punyent.



Chomsky i Fisk són odiats per molta gent en aquest país. Fins i tot s’ha creat una paraula que defineix un estil per criticar-los: “Fisking :a point-by-point refutation of a blog entry or (especially) news story. A really stylish fisking is witty, logical, sarcastic and ruthlessly factual; flaming or handwaving is considered poor form. Named after Robert Fisk, a British journalist who was a frequent early target of such treatment." El contrari de fisking és counter-fisking, que és el que ells fan... Ni Chomsky ni Fisk publiquen articles regularment a cap diari americà, cap editor vol arriscar-s’hi.

El títol de la xerrada era “How do we get it so wrong?”, que vol dir, “Com pot ser que estiguem tan desinformats?”. Segons Fisk, la desinformació és conseqüència dels interessos comuns que ténen els lobbies de comunicació americans i la Casablanca. Fixeu-vos que no va dir que els uns controlessin els altres, només va dir que tenien els mateixos interessos... El punt de vista de Fisk sobre l’Iraq és molt clar. No hi ha victòria possible, no hi ha control. La guerra civil és l’única excusa que en Bush té per no abandonar el país. Amèrica haurà de parlar amb els líders de l’insurgència (generals de la guerra Iraq-Iran, entrenats per la CIA i que per tant parlen anglès) i trobar la manera de sortir del país.

Taxes

Les dues legislacions més extenses dels USA són les que fan referència a 1) els impostos 2) la immigració. Així ja us podeu imaginar com de interessant és la setmana en la qual ens toca fer la declaració de la renta als immigrants, és a dir, aquesta setmana. Sembla que ens hem sortit prou bé i tan a mi com a la Raquel ens tornen una pasta, uns dollars menys que es gastaran en la deconstrucció de l'Iraq.

Rols

Què ho fa que en certs moments de les nostres vides deixem ser nosaltres mateixos per convertir-nos en mers actors amb rols perfectament estudiats?

La vida a Jamaica Plain està revolucionada aquests dies, no pas per l’imminent visita del Josep Sala, sinó per una visita molt més surrealista. Fa un parell de setmanes, el ràquins (aka linhong, xinarraco, xinarràquins, ràquins) va informar-me -com si res- que la seva nòvia venia a viure amb nosaltres. Jo no sabia ni que tenia nòvia. Es diu Lulú, i és la sisena filla d’una família obrera de Chonquing (petita ciutat de la Xina central d’uns 10 milions d’habitans). Pel que sabem, la Lulú és un d’aquells centenars de milions de persones del tercer món que es dediquen a fabricar roba i calçat a preus rebentats pel nostre consum compulsiu. Mai havia sortit de Xina i no parla ni una sola paraula d’Anglès, ni tan sols Hello. Tampoc sap llegir el nostre alfabet. No sé com s’ho va fer, però va aconseguir arribar a Boston dissabte passat, precisament la nit de la meva festa sorpresa. Quin percal pobreta, segur que va veure més homes amb ulls rodons al nostre menjador que en tota la seva vida...

A partir d’aquell dia el ràquins ja no és el ràquins. Es lleva de bona hora per anar a treballar, cosa que mai havia passat abans. El coneixíem com a personatge més aviat mandrós, però ara és un eminent investigador de Harvard que no pot desatendre les seves obligacions de les 8 del matí. Òbviament, ella es lleva abans que ell, i li bull uns ous rarríssims amb fulles de te mentre ell dormita. Al cap d’uns minuts apareix l’heroi, s’asseu a taula i observa com ella li pela els ous en qüestió -hem conclòs que són massa calents per ell-. Més tard, el retrobo a despatx. Torna el ràquins d’abans, aquell entranyable científic chollero que sempre troba algú que li tregui les castanyes del foc (en general jo). Durant el dia, ella no surt de casa -de nit tampoc-. El ràquins diu que no li ha volgut fer una còpia de les claus perquè es perdria per la ciutat. Ella no necessita sortir de casa. Es passa el dia fent llana fins al vespre, moment en el qual toca preparar un sopar exquisit per l’arribada de l’eminent científic... Després del sopar es tanquen a l’habitació i... i buenu, de moment intentem no interessar-nos massa en aquesta part del dia.

No cal dir que la Fucho està indignada i que jo estic ple de felicitat perquè puc practicar aquest voyeurisme social que tan m’agrada dins la meva pròpia casa. Fascinant.

El canvi radical de “xinarraco amb una flor al cul” a “eminent Doctor Deng” m’ha fet pensar quin és el meu rol a la vida. Què jugo a ser? Vull creure que sóc el que sóc, i que la Fucho també és la que és, i que per això els dos ens tirem pets sota la manta sense intentar amagar el soroll... Però, i si quan la Raquel va arribar a Boston, el ràquins va escriure un blog en mandarí en el qual descrivia amb pèls i senyals com vaig deixar de ser jo mateix?

La neu de l'abril

No m'ho puc creure. Fa dos dies estàvem a 25 ºC. Ara està nevant.

El millor regal del món

Heu tingut mai la sensació de no poder decebre el passat? Jo la tinc sempre que miro fotos antigues -fet que no passa massa sovint, perquè?-. Miro el nen innocent o l’adolescent introvertit i penso que no els puc fallar. A ells no els puc enganyar, no puc ser un altre jo. El passat m’empeny. Aquests dies els matins són diferents. Dec somniar records de somnis. Gràcies a tots.