Rols

Què ho fa que en certs moments de les nostres vides deixem ser nosaltres mateixos per convertir-nos en mers actors amb rols perfectament estudiats?

La vida a Jamaica Plain està revolucionada aquests dies, no pas per l’imminent visita del Josep Sala, sinó per una visita molt més surrealista. Fa un parell de setmanes, el ràquins (aka linhong, xinarraco, xinarràquins, ràquins) va informar-me -com si res- que la seva nòvia venia a viure amb nosaltres. Jo no sabia ni que tenia nòvia. Es diu Lulú, i és la sisena filla d’una família obrera de Chonquing (petita ciutat de la Xina central d’uns 10 milions d’habitans). Pel que sabem, la Lulú és un d’aquells centenars de milions de persones del tercer món que es dediquen a fabricar roba i calçat a preus rebentats pel nostre consum compulsiu. Mai havia sortit de Xina i no parla ni una sola paraula d’Anglès, ni tan sols Hello. Tampoc sap llegir el nostre alfabet. No sé com s’ho va fer, però va aconseguir arribar a Boston dissabte passat, precisament la nit de la meva festa sorpresa. Quin percal pobreta, segur que va veure més homes amb ulls rodons al nostre menjador que en tota la seva vida...

A partir d’aquell dia el ràquins ja no és el ràquins. Es lleva de bona hora per anar a treballar, cosa que mai havia passat abans. El coneixíem com a personatge més aviat mandrós, però ara és un eminent investigador de Harvard que no pot desatendre les seves obligacions de les 8 del matí. Òbviament, ella es lleva abans que ell, i li bull uns ous rarríssims amb fulles de te mentre ell dormita. Al cap d’uns minuts apareix l’heroi, s’asseu a taula i observa com ella li pela els ous en qüestió -hem conclòs que són massa calents per ell-. Més tard, el retrobo a despatx. Torna el ràquins d’abans, aquell entranyable científic chollero que sempre troba algú que li tregui les castanyes del foc (en general jo). Durant el dia, ella no surt de casa -de nit tampoc-. El ràquins diu que no li ha volgut fer una còpia de les claus perquè es perdria per la ciutat. Ella no necessita sortir de casa. Es passa el dia fent llana fins al vespre, moment en el qual toca preparar un sopar exquisit per l’arribada de l’eminent científic... Després del sopar es tanquen a l’habitació i... i buenu, de moment intentem no interessar-nos massa en aquesta part del dia.

No cal dir que la Fucho està indignada i que jo estic ple de felicitat perquè puc practicar aquest voyeurisme social que tan m’agrada dins la meva pròpia casa. Fascinant.

El canvi radical de “xinarraco amb una flor al cul” a “eminent Doctor Deng” m’ha fet pensar quin és el meu rol a la vida. Què jugo a ser? Vull creure que sóc el que sóc, i que la Fucho també és la que és, i que per això els dos ens tirem pets sota la manta sense intentar amagar el soroll... Però, i si quan la Raquel va arribar a Boston, el ràquins va escriure un blog en mandarí en el qual descrivia amb pèls i senyals com vaig deixar de ser jo mateix?