May god bless America?

Avui toca parlar bé dels USA. Tot i l’habitual crítica a cop de pernil que l’acusa d’uniformista, Amèrica ha aconseguit allò que cap altre país ha aconseguit: la integració massiva dels immigrants al llarg de múltiples generacions. Avui n’he viscut un exemple. He anat a un concert al conservatori (conservatori vol dir universitat de música en la qual els estudiants toquen indignantment bé) a sentir un concert titulat “Love in All Languages”. Un darrera l’altre, grups d’estudiants de diverses nacionalitats anaven interpretant cançons populars de les seves terres: grecs, turcs, indis, jueus, palestins, àrabs, chinesos, argentins m’han recordat que la música popular és la millor del món. Al final, una dotzena de negrots immensos de menys de 20 anys s’han posat a tocar gospel com no l’havia sentit ni a Harlem. Tot plegat, tres hores de música des del fons del cor amb la nostàlgia de la terra llunyana. Un concert com el d’avui, tant natural i senzill i amb tanta qualitat, només pot passar a un lloc, a les grans ciutats americanes.