Good Friday

En aquest país, Divendres Sant és anomenat Good Friday. No n’entenc el motiu tenint en compte que aquell dia celebrem la crucificació de Jesús. Els americans blancs solen celebrar l’ofici de Divendres Sant a les 3 de la tarda, com cal. En canvi, els hispans el celebren més tard, cap a les 7 de la tarda (algú ha de conduir els autobusos mentre els blancs són a l’església). Vaig veure que la celebració de la Catedral per hispans la presidia el nou Cardenal de Boston, Sean O’Malley, i vaig decidir arribar-m’hi.

Reconec que tinc debilitat pel Cardenal O’Malley. Sóc seguidor seu des del dia que va vendre la luxosa residència episcopal del barri ric de Boston per traslladar-se a la més aviat humil rectoria de la Catedral, enmig d’un dels barris més pobres de la ciutat. Curiosament és un cardenal franciscà - se’m fa molt estrany això de veure un cardenal vestit amb hàbit de monjo-. Parla com a mínim Anglès, Castellà, Portuguès, Grec, Alemany i Hebreu. I és un tros de pa...


Així que sortint de la feina -aquí Divendres Sant no és festa, perquè després critiquin la aconfessionalitat del país- vaig decidir arribar-me a l’ofici. El trajecte de Harvard a la Catedral és més aviat divers per no dir perillós. Primer has de creuar el barri negre de Mission Hill, cosa que em vaig prendre com a Via Crucis particular donat que s’hi pot veure gent armada pel carrer. Mission Hill desemboca de sobte en un dels barris més rics de la ciutat, el zona aristocràtica del South End. L’aristocràcia dura un parell de carrers fins que et tornes submergir en un barri més aviat conflictiu, en aquest cas ple d’hispans, enmig del qual es troba la Catedral. Encara no m’he acostumat a aquests canvis de nivell de vida tan radicals que t’ofereix aquesta ciutat d’un carrer a un altre. Tothom sap per quina vorera caminar...

L’ofici va ser un xoc. Jo sempre havia viscut els oficis de Divendres Sant com un moment de màxim recolliment, silenci i penediment. En canvi, allò era una verduleria. L’ofici es celebrava a la cripta de la Catedral. Vaig arribar tard, enmig de la lectura de la passió (lleig). A la lectura, el paper de Jesús el feia el Cardenal, que tot i els seu doctorat en literatura hispànica té un accent de cowboy que no pot amb ell (fritous fritous fritoooous, fritous de maiiiisss). La narradora era colombiana. Ponç pilat era peruà. La sinagoga la representaven una desena de mexicans. En el moment en que els deu mexicans es van posar a cridar caòticament “Que lo crucifiquen! Que lo crucifiquen” amb accent de Cantinflas, he de reconèixer que se’m va escapar el riure. De silenci i recolliment no n’hi havia. La gent, parlava, es girava, anava amunt i avall, els nens ploraven davant la ignorància del pares. Els vitralls de la catedral feien pampallugues blaves dels cotxes de policia que l’envoltaven, buscant ves a saber quin traficant. Tot plegat, un altre món en el qual em vaig sentir estranger.