Hi ha expressions que mai t’esperaries escoltar en un congrés de metges. Em sembla que va ser el moment més sorprenent del congrés. Una sala amb més d’un miler de metges, probablement els neumòlegs més rellevants del món, i un speaker -metge també- que concloïa la seva xerrada dient-los “please save lifes”.
Una de les decisions crítiques que ha de prendre un metge quan li arriba un pacient amb dany pulmonar agut o amb parada respiratòria aguda és determinar en quines condicions de volum i pressió el sotmetrà a ventilació mecànica. Si el volum de ventilació és gran, l’oxigen que arriba a la sang també és gran, i això és bo. Però si el volum és massa gran, s'obren escletxes paracelulars per sobredistenció alveolar i s’agreuja el dany del pacient. Decidir quin volum s’aplica al pacient és una decisió de vida o mort. Massa volum pot matar, i de fet, milers de persones moren cada any com a conseqüència d’una mala decisió. No cal dir que, en general, això no és culpa dels metges que han de prendre la decisió ràpid i sense masses indicis del que està passant en els pulmons dels pacients. Normalment cada hospital té un estàndard, en general una taula de proporcionalitat que estableix el volum que cal subministrar al pacient en funció de la seva massa corporal.
Òbviament, alguns científics s’han dedicat a estudiar el valor òptim de volum al qual cal sotmetre un pacient per maximitzar les seves probabilitats de supervivència. Això ho va publicar el National Institutes of Health americà (petit incís, els tan criticats ianquis, amb els seus impostos, van finançar un estudi que ha salvat vides a tot el món, probablement moltes més de les que ha causat la guerra de l’Iraq). L’estudi establia que és fonamental aplicar estratègies protectives en la ventilació mecànica, és a dir, aplicar volums baixos. També proposava un protocol precís per reduir els efectes secundaris de la ventilació mecànica. Era l’any 2001.
En aquest congrés, el metge que jo vaig escoltar -de fet, em sembla que a més de metge era doctor-, es queixava amb gran sobrietat i severitat de que, 5 anys més tard, encara hi ha un bon percentatge d’hospitals que no apliquen el protocol de l’any 2001. Dit d’altra manera, hi hospitals que es neguen -per ignorància o arrogància- a acceptar l’evidència científica i posen en risc els seus pacients. D’aquí venia la crida amargant de metge a metges: “please save lifes”.
Fa poc, vaig sentir una història similar, potser encara més exagerada. És ben sabut que un bon grapat de pacients americans moren en hospitals per culpa d’infeccions produïdes a l’hospital mateix. És a dir, tu entres a l’hospital perquè t’operin d’una hèrnia i et mors d’una infecció. Sorprenentment, en un hospital del Pensilvània, el nombre de morts per aquest tipus d’infecció era zero. Veient això, li van preguntar al cap de la UCI, com és que el seu hospital tenia la taxa de mortalitat per infecció més baixa dels USA? La seva resposta em va deixar de pedra. “Obligo al meu personal a rentar-se les mans sovint”.
En fi, això no és un atac als metges, els admiro per la seva valentia -i sovint els detesto per la seva arrogància-. De fet, em sembla que els científics que més m’han impressionat són precisament metges. Però desgraciadament, només una petita part dels metges tenen esperit científic, i no sé de qui és culpa ni quin cost econòmic estem disposats a assumir per canviar-ho.
