Califòrnia I

Començo aquí una llarga successió de cròniques sobre el meu viatge de deu dies a Califòrnia, cinc dies de congrés a San Diego i cinc dies de vacances a San Francisco.

San Diego deu tenir el millor clima del món. Mai hi fa calor ni fred, gairebé sempre hi fa sol i mai hi falta aigua. És un lloc perfecte per organitzar-hi un congrés de metges. Però del congrés en parlaré demà.

L’hotel tenia el detallasso de convidar-nos a un parell d’hores de barra lliure cada vespre. Això seria la seva ruïna a qualsevol ciutat catalana, però els ianquis són molt legals i no abusen de la barra lliure... suposo que ho consideren immoral i es reserven les borratxeres per la intimitat, quan no els veu ningú. A canvi de la barra lliure, havíem d’aguantar la bandera americana més gran del món.



La ciutat és com platja d’Aro multiplicant les tres dimensions de l’espai per deu. Amb una diferència, no hi ha ningú. Només edificis alts amb hotels i gratacels d’apartaments. Hi viu ningú? Jo crec que no.



Un altre aspecte diferencial de San Diego és que els habitants estan obsessionats pel seu cos, així que es passen el dia del gimnàs a la platja. I qui treballa? mmmmm... els immigrants mexicans. Això és una foto (no meva) de Pacific Beach, on vaig descobrir que les Chicas Playboy existeixen i resideixen al sud de Califòrnia.