Hank Jones
Avui hem anat a escoltar una de les darreres llegendes vives del Jazz, el Hank Jones. Pels que no el conegueu és un gran pianista que ha tocat amb gairebé tothom, des de l’Ella Fitzgerald fins al Charlie Parker. Ara està a punt de fer 88 anys i en contra del que ens pensàvem està fresc com una rosa. El concert era a l’Scullers, una mena de Cova del Drac de Boston. Hem pagat 25$ per seure a metre i mig del piano. N’hi ha de més joves, més tècnics, i més imaginatius, però no n’hi ha d’aquesta classe i espontaneïtat. És la definició mateixa del jazz. La música flueix amb naturalitat de les seves mans, humil, alegre, sensible, sincer. Com si tocar Jazz fos la cosa més senzilla del món.
Quina enveja la generació dels nostres pares que van poder escoltar majoria d’estrelles del Jazz com avui hem escoltat al Hank Jones. A nosaltres només ens queden enregistraments i records d’octogenaris. El Jazz clàssic mor i mai tornarà a brillar com ho va fer el segle passat. Probablement ara podem veure orquestres simfòniques interpretar composicions de Mozart amb més qualitat que mai en la història. Però allò que va escriure l’Ellington ningú serà capaç de reproduir-ho mai més com ho va fer la seva Big Band. Suposo que això és el que fa el Jazz únic.
El Galleguinho diu que els nostres fills escriuran el mateix dels Rolling Stones.
posted by Xavi @ 8:20 PM
3 comments
3 Comments:
Crec que realment has entès allò mateix que sento jo des que vaig sentir els primers boogies del Sammy Price en un magnetofon vetust, als 14 anys al pis fred i fosc del carrer Bruc...
Intueixo, modestament, que no serà el mateix que amb els Rolling Stones... Em temo que no serà difícil reproduir-los i fins i tot millorar-los... (Ep, és una opínió!)
Sento a dins de l'ànima, pel que fa al swing, al gospel o al blues el que diu fantàsticament bé en Marsalys:
"El jazz és una música profunda que a través del swing troba la manera d’expulsar la tristesa i el dolor i ajuda, com una nova catarsi, a reequilibrar-se amb la dimensió positiva de la vida. Per això mai no és radicalment dramàtica o patètica. Perquè calma el dolor i et diu que la vida val la pena de ser viscuda. Potser cap altra música ho aconsegueix tant de ple."
Topi
I discrep! en tant sols un detall, com sempre que discrepo amb en Trepat. Algú dubta que si hagués sentit Mozart en directe interpretant les seves sonates no tiraria pel water els coreans que fan 10000 notes per segon i els europeus pretensiosos i els americans winners, jo no ho dubto. Totes les músiques són iguals, són l'expressió de l'ànima i qui crea una obra l'expresa en el seu estat pur. La resta només ens fiquem en la seva pell.
L'Ellington tocava molt bé el piano i crec que no és gens fàcil imitar-lo tot i que no era un gran pianista. No sempre qui compon música meravellosa és el seu millor intèrpret. ¿Voleu dir que no hi ha hagut magnífics actors de Hamlet que probablement han estat millors que el mateix Shackespeare com actor? Certament que el de Stanford-on-avon va ser un genial escriptor i humanista, encara no superat per ningú en el món mundial!
Torno a Mozart (com podria tornar a Bach). Les orquestres de la seva època en nombre i tècnica i qualitat dels mateixos instruments dirigides per ell devien ser fantàstiques... o podien haver-ho estat (malgrat que ignorem la particularitat dels músics de la seva orquestra dirigida).
I vaig a Ellington... El seu instrument no era el piano, era la seva orquestra, una big band feta en les seves composicions a ritme de les possibilitats i genuïtats dels seus músics... L'he sentida personalment en directe i he sentit després bona part de la seva orquestra, un cop desaparegut, dirigida pel seu fill. Ja no era el mateix...
No és un problema tampoc, estrictament parlant de tècnica, sinó de la mateixa naturalesa de les dues músiques (Mozart i Ellington). No és el mateix una música fixada en la partitura que permet diverses versions però molt limitades en la seva interpetració, on no pots canviar ni una nota ni un dinàmic i on no es permet cap improvisació... no és el mateix, dic, que una música que respira segons l'ambient concret al qual s'adreça; una música en la partitura de la qual et pots trobar de cop un 32/solo o un 128/solo i tu mateix bufa i digues el que et passa per dins... Res de semblant amb l'estètica del context mozartià...
Crec que som més a la vora de saber com sonava Mozart sense que l'hàgim sentit que no pas de com sonarien les partitures de l'Ellington sense el recurs dels seus enregistraments. [Coreans brutals en velocitat a banda!]
Ep, em sembla!
Topi
Post a Comment
<< Home