Sing it girl !!!

Per aquells que ens agrada interpretar la música dels negres, no hi ha major satisfacció que el reconeixement espontani de la nostra interpretació per part d’una comunitat de negres. Això, que no sol passar massa sovint, és el que li va passar a Sister Raq el cap de setmana passat. El context era un concert del cor de Gospel del New England Conservatory, un espectacle potencialment dolorós que es va convertir en un gran moment de música i espiritualitat. L'audiència estava formada bàsicament per negres -la paraula correcta és afroamericans però jo els anomenaré negres que és una paraula que respecto molt més-. També hi havia turcs del laboratori de Sister Raq, i els clàssics del pessebre bostonià -Galleguinho, Julie i jo-.

Per començar us presento la corda de sopranos del cor. Com veieu totes tenen un tret característic en comú, és a dir, l'origen genètic al Sud dels Pirineus.



El gospel deu ser la música més sincera que conec. Es conserva pràcticament intacta des de la seva creació. A les esglésies dels barris negres de les ciutats americanes s’hi segueix cantant la mateixa música que cantaven els avis de l’Aretha Franklin. Per cert, els cors de Gospel que visiten el Palau de la Música són uns impostors. De fet, el cor del New England Conservatory deu tenir un nivell musical similar però amb més autenticitat espiritual i menys pressupost per túniques.

En un moment àlgid de la nit, Sister Raq, agafa el micro i deixa anar amb el seu accent del Sud característic d’aquestes ocasions:

- I’m gonna sing “Wade in the Water”

El director la corregeix:

- Waaaaater.

Sister Raq somriu i amb la seva patilla el triplica.

- Waaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaater.

Només obrir la seva boqueta per entonar el primer Waaaade, la perplexitat es va apoderar del públic: com podia sortir un cant tan profund d’un cos tan petit i esblanqueit - i jo afegeixo, ateu- ? Fins i tot jo em vaig sorprendre de l’autenticitat del moment. Mai l’havia vist cantar així.



La massa assistent va començar a moure’s al ritme del “Wade in the Water”. És un cant molt profund que utilitzaven els esclaus captius per avisar als fugitius de la presència dels gossos dels amos. Sister Raq el cantava i els negres aixecaven els braços i els movien amb la seva cadència única, com si sempre féssin tard però sense fer mai tard. A mesura que augmentava la intensitat del cant van començar a cridar. “Sing it Girl!” va xisclar una mole immensa. En aquell instant se’m va congelar el món. Estava vivint una inimaginable connexió espiritual entre una blanqueta de la Corts i el cor d’un negre immens de Roxbury.

Crec que Déu existeix i és negre... i que la Fucho té un talent que no s’imagina. Comencem aquí una campanya perquè se’l cregui el porti allà on calgui.