El gran Wycliffe

Aquest cap de setmana el Galleguinho i jo deixem les nostres dones a Boston i anem cap a New York per assolir l’objectiu principal del meu postdoc: veure un concert del Wycliffe Gordon. El Wycliffe Gordon és sens dubte el millor trombonista viu. Aquest dissabte toca a NYC acopanyat per un quartet format per Jeremy Pelt (trompeta), Rodney Green (drums), Cyrus Chestnut (piano) i Dezron Douglass (bass). A la pàgina web del menys famós de tots, el baixista, hi he trobat un slògan prometedor: “Stop trying to be hip and SWING!”. Són tots músics joves i negres, d’aquesta generació que s’han trobat que ho poden fer absolutament tot, i quan ja no tens limitacions tècniques la pregunta és “Què toco?”. La resposta de molts d’aquests músics negres joves és un jazz integrador, que no s’avergonyeix que cap etapa de la seva història, tot el contrari del que va fer la generació dels seus pares. El Jazz dels darrers 70 anys s’ha definit per revolució. Ara toca mirar enrera i veure què roman.

En qualsevol cas, el rollo sobre el jazz ja us el fotré quan tornem. De moment us deixo amb un diàleg entre Wynton Marsalis i Wycliffe Gordon des de les finestres de les habitacions del seu hotel a Perugia l’1993.

El llegat de Bush

Aquest dies es parla de quin serà el llegat de G.W. Bush. Bush serà recordat per haver perdut una ocasió històrica quan després de l’11 de setembre tenia el 85% del poble americà donant-li suport incondicional. Va ser un moment històric en el qual el poble americà, tant divers com és, estava unit i disposat a donar-ho tot pel seu país, des del broker de Wall Street fins l’immigrant hispà que treballa en quatre feines setze hores al dia. I Bush no ho va saber aprofitar i va canalitzar l’energia cap a les guerres errònies, i en comptes de construir país es va refugiar en la creació d’un nou enemic fet a mida que li garantia un mandat llarg i estable –qui anava contra Bush, anava contra Amèrica-. Ara sembla que hi ha aquest sentiment d’ocasió perduda i Amèrica torna a mirar cap als ideals. La campanya per les primàries als Estats Units és espectacular. Grans polítics, grans idees, talent, inspiració, estratègia. Un cop més, la categoria de l’elit americana es posa de manisfest. Però sobretot, quan penso en aquest país, sempre acabo arribant al mateix lloc, a aquesta idea indisoluble de pàtria; no hi ha progrés col·lectiu possible sense una idea comuna d’unitat nacional.

El problema no és la desigualtat sinó la pobresa.

Una de les crítiques més habituals que rep el sistema capitalista americà és que fomenta la desigualtat econòmica. Això és cert, però és la desigualtat econòmica un problema realment greu? Jo penso que el problema no és la desigualtat sinó la pobresa. Vull viure en un món en el qual no hi hagi pobres, el que facin els rics m’és igual mentre pugui seguir sent lliure.

La desigualtat econòmica es sol mesurar amb un índex matemàticament força ben parit, l’índex Gini que varia entre 0 (igualtat total) i 1 (desigualtat total). Dinamarca té l’índex Gini més baix (0.247), Espanya té un 0.347 (rang 45) i els USA tenen un 0.408 (rang 75). Així com a la majoria de països desenvolupats l’índex Gini es manté més o menys constant o decreix, en canvi als USA no para de créixer. Només cal mirar el gràfic següent per veure que els pobres americans són igual de pobres ara que fa 40 anys mentre que els rics són el doble de rics. O sigui que sí, que la desigualtat en la renta dels americans ha augmentat molt en els darrers 40 anys.




El tema deixa d’estar tant clar quan en comptes de mirar la desigualtat mires la pobresa. Segons els criteris que utilitza l’ONU per definir la pobresa als països desenvolupats, Suècia té un índex de pobresa de 6.5 (rang 1), Espanya té un 12,6 (rang 13) i Estats Units té un (15.4, rang 17). Això vol dir que els americans són més pobres que els Espanyols? No. La pobresa als països desenvolupats es mesura amb un índex que té en compte esperança de vida, alfabetització, durada de l’atur i percentatge de la població que viu amb menys del 50% de la mediana nacional d’ingressos. Aquesta part última és la que no em sembla massa raonable perquè penso que la pobresa no hauria de ser un índex relatiu a la mediana d’un país, sinó un índex absolut que mesuri la capacitat d’una família d’obtenir aliment, roba, atenció mèdica, educació i un lloc decent per viure. Però com que això no és així i la definició de pobresa és relativa a la mediana, aleshores et trobes les següents dades (segons el Census Bureau del Estats Units):

1) El 46% dels pobres americans té una casa en propietat. En mitjana aquesta casa té 3 habitacions, garatge, pati i porxo. Més dels 66% dels pobres americans té més de dues habitacions per persona a casa seva. L’americà pobre té en mitjana més espai per viure que un habitant mitjà de Paris i Londres (que un habitant mitjà, no que un pobre mitjà de Paris i Londres).

2) El 75% dels pobres americans té un cotxe, i el 30% té dos cotxes o més.

3) El 97% dels pobres americans té televisió en color i el 50% té dues televisions o més. El 70% té vídeo o DVD. El 62% té televisió per cable o satèl•lit.

4) El 73% dels pobres americans té un microones, més del 50% té cadena de música stereo i el 33% té rentaplats.

5) El 76% dels pobres americans té aire condicionat.


Total, que sí, que els pobres americans són molt més pobres que el Bill Gates, però ja els agradaria als rics d'Albània -un dels paísos amb menys desigualtats- disposar del que disposen les víctimes del capitalisme americà.

Obama d’esquerra? hmmm... maybe not.

Darrerament llegeixo tota mena d’articles d’opinió en diaris esquerrans espanyols en els qual es fa una gran apologia de Barak Obama (i fins i tot Hillary Clinton) com a gran referent de l’esquerra del futur.

Viam, senyors opinadors, Obama no només no és d’esquerra, sinó que a més a més està molt a la dreta del PP i de qualsevol parlamentari espanyol. Com que la gran iniciativa social d’Obama és aconseguir que tot el país estigui cobert mèdicament, això ja el converteix en la gran esperança de l’esquerra. VA-HOME-VA. Obama vol que tothom estigui cobert mèdicament, i ja era hora, però la manera que proposa per aconseguir-ho no és creant un gegant burocràtic i ineficient com la nostra seguretat social, sinó obligant per llei que tot americà contracti una assegurança privada.

Si Obama és d’esquerres aleshores Sarkozy és Castro i Rajoy és Stalin.

Un dia d’hivern a Boston

Un matí de la setmana passada vaig decidir sortir de casa amb la càmera i filmar l’aspecte que té el nostre camí cap a la feina en un dia de neu.

Primers metres. Això és Boynton Street just després de sortir de casa. Alguns de vosaltres l’heu caminat amb calor sufocant i xancletes.



L’heroi del dia. Quin és el millor mitjà de transport a Boston a l’hivern? La bici, clar. He de reconèixer que tant bon punt va girar la corva, se'm va escapar un BURRUUUU!!!



Camí del metro amb aquest sentiment d’heroi que et confereix viure en aquest clima.



Arribada final a la parada de metro de Forest Hills. Primers senyals de vida. Prueba superada.

Apologia de l’elit

A Europa, i sobretot a l’Espanya d’americana de pana i ulleres de pasta, tendim a detestar el concepte d’elit. Ser titllat d’elitista és dels pitjors insults que pots rebre perquè implica reconèixer que no tots som iguals, que un grapat són molt bons i molts altres dolents.

Als USA, en canvi, han estès que l’elit és la base de l’excel•lència, que l’excel•lència és la base del progrés, i que el progrés és la base del benestar. Tinc el convenciment que el món progressa gràcies a les elits, a la concentració de talent en un espai concret i en un moment específic. Quan el talent s’ajunta, el resultat és molt superior a la suma dels talents individuals. Això és un fet, i el podeu aplicar a la ciència, a l’economia, a la música, o a qualsevol altre àmbit de la societat.

Potser entendre el veritable valor de l’elit és difícil si no has estat en un lloc com Harvard, Princeton, Stanford oYale. A aquestes universitats t’ensenyen ciències, lletres i el que vulguis, però sobretot t’ensenyen a excel•lir i la manera com ho fan és seleccionant els millors d’entrada. I un cop tens els millors estudiant tancats en una aula amb els millors professors, aleshores les grans idees emergeixen de forma natural. La paraula que apareix més sovint a qualsevol pla d’estudis de Harvard deu ser LEADER i després d’alguns anys de riure’n crec haver entès que així és com s’ha creat aquest immens gegant econòmic i cultural que són els USA.

Sinó, com pot ser, per exemple, que un país com els USA en el qual el nivell cultural de cada individu és més baix que a Espanya hi hagi els millors músics, els millors pintors, els millors escriptors, els millors historiadors, els millors metges, els millors ballarins, i els millors museus?

Perquè un país progressi ha d’entendre que la societat treu molt més profit de l’elit que no pas l’elit de la societat. Lamentablement, nosaltres només fomentem l’èlit en l’àmbit del futbol, quan seleccionem els millors jugadors adolescents del món, els tanquem a la Masia del Barça i els posem a xutar una pilota durant 5 anys. I ves per on, el Barça és un dels millors equips del món i tots en traiem profit.

La dieta del 10%

La meva balança diu que peso 68.0 kgs. Això són 3.5 kgs més que el meu pes ideal –determinat arbitràriament per mi mateix perquè 64.5 kgs és el que pesava durant el meu primer Nadal a Boston i allò ja m’estava bé-. És evident que 68 kgs no és cap desastre, que estic més aviat bo, i que ja us agradaria tenir els meus pectorals. Ara bé, com sempre en aquests casos, el problema no és l’ordre zero, sinó el primer ordre, és a dir el gradient temporal. Si segueixo augmentant 1 kg per any com he estat fent durant els darrers 3 anys, aleshores d’aquí a 10 anys pesaré 78 kgs i ja hi serem: començaré a tenir aquest comportament típic de gordo que consisteix en proposar-se dietes radicals per perdre 10 kilos en tres mesos, aconseguir perdre’n 3 el primer mes, i tornar-los a guanyar els dos mesos següents perquè la seva vida és molt complicada i ja té prou problemes com per afegir-hi el càstig de la dieta.

Per evitar aquest escenari, he inventat la dieta del 10%. Consisteix en que cada cop que menges, menges un 10% menys de l’habitual, i cada cop que fas esport, en fas un 10% més. La dieta del 10% té un èxit assegurat perquè:

1) No es basa en cap principi dietètic.
2) Es basa en el primer principi de la termodinàmica, és a dir, la conservació de l’energia.
3) Un 10% no és res pel teu cervell però, a llarg termini, és molt pel teu cos.
4) Perquè sóc un investigador de Harvard i els investigadors de Harvard sempre tenim raó.

L’aplicació és senzilla. Amb el menjar, per exemple:

1) T’omples el plat com si anessis a fer un àpat normal.
2) En descartes el 10% (el guardes en un tupper si tens mala consciència, o el llences si no tens problemes de consciència).
3) Te’l menges.

Amb la beguda passa el mateix. Si vas a un bar a fer una birra, per exemple, comences descartant el 10% del volum, i després te la beus.

Jo ja fa dos dies que m’hi he apuntat. Penso seguir aquesta dieta fins el mes de juny i penso penjar en aquest bloc una foto dels meus quadraditus.

Algú més s’hi apunta i així podem anar fent una mica de fòrum?

Harvard, here we come

Demà retornem cap a Boston per encarar la recta final de la nostra aventura americana i avui m’he trobat un mail fantàstic del meu jefe sobre un article que estem escrivint alguns membres del laboratori. El seu comentari diu així:

"Tinc notícies bones i dolentes sobre l’article que esteu escrivint. Primer les dolentes. Ugh! L’article és un desastre. Virtualment il•legible. I ara les bones. L’article és tant dolent que aprendreu molt escrivint-lo bé."

hmmmm...

Idees estretes

Quan vaig arribar a Boston i vaig parlar per primera vegada amb el meu jefe vaig tenir una sorpresa majúscula. Em va rebre al seu despatx amb tres llibres a la ma i em va dir que em faria fora si no me’ls llegia immediatament. Els dos primers eren llibres d’expressió escrita i gramàtica anglesa. Em va dir que per molt bon científic que fos, la meva feina no tindria cap impacte si no la sabia comunicar i que ell no estava disposat a invertir en un científic que no dominés l’expressió escrita i oral en anglès. El tercer llibre feia referència al que ell anomenava “the scientific spirit”. El seu autor era espanyol, Santiago Ramon y Cajal. Va ser llegint aquell llibre vaig descobrir què volia dir que un jove científic ha de tenir un pensament ample i obert (“think big” com diuen els anglosaxons). Quatre anys a Harvard m’han confirmat que els científics que se’n surten, és a dir els que canvien la nostra manera de veure el món són precisament aquests, els que cerquen grans idees.

És una paradoxa que els catedràtics de Harvard ensenyin la cultura de les grans idees mitjançant els escrits d’un espanyol que va viure fa més d’un segle. És una paradoxa perquè avui en dia en el nostre país les idees són més aviat estretes i gairebé hem de demanar perdó per tenir-ne. Penso que en aquest moment de la nostra història només hi ha una solució a aquesta situació perquè l’estretor de pensament viu en un lloc molt profund de la nostra mentalitat. L’única solució, deia, és enviar gent a viure a la terra de les grans idees i reimportar aquesta manera de pensar. En el camp de la ciència tinc certa esperança que les coses canviïn, perquè molts científics marxem a l’estranger i intentem retornar precisament sota un programa anomenat Ramon y Cajal (instaurat pel PP per cert, uix). En altres camps que l’acadèmic em temo que sóc molt més pessimista.

La gran pregunta és com hem arribat al punt d’haver d’anar a viure a l’altra banda de l’Atlàntic per aprendre allò que Cajal els va ensenyar?