El físics

Aquests dies estic fent uns experiments a la facultat de física de Harvard, a l’altra banda del riu. Són uns experiments molt llargs que sovint em tenen distret més de setze hores seguides. Quan dic distret, ho dic en sentit literal, perquè la facultat de física de Harvard és molt distreta, sobretot a les nits. A les nits hi treballa gairebé tothom a física, si no hi haguessin rellotges i finestres hom no sabria dir si és de nit o és de dia.

El motiu del post és que aquesta tarda he topat amb un escarabat enorme que errava pel passadís de la cinquena planta de la facultat. Ho he trobat una anècdota distreta, perquè no t’esperes trobar tal bèstia en tals laboratoris, però he decidit seguir el meu camí, i ell el seu.

Més tard, cap a les deu de la nit, quan tornava de regalar-me uns fettucini Alfredo a Bertucci’s, he trobat que un grup de físics més agitats que de costum. Havien capturat l’escarabat i estaven dissenyant el que semblava l’experiment del segle. Consistia en sucar l’escarabat en un tanc de nitrogen líquid (a -195 graus) i veure si eren capaços de recuperar-lo del seu nou estat criogènic. Quan he marxat cap a casa l’escarabat semblava més aviat mort i enterrat, però no m’estranyaria veure demà el mateix escarabat passejant tranquil•lament per la planta amb un xip soldat a l’esquena i un físic amb un joystick dirigint-lo des del final del passadís.

Ho dic perquè, tot i que ell no en té cap, el Degà de la facultat ha dirigit la recerca de 13 premis Nobel.

Marsalis és Noè

Avui el Wynton Marsalis ha tingut el detall de venir amb la seva Big Band a Boston per celebrar el meu aniversari. En Marsalis i els seu col•legues són el Jazz, l’únic Jazz que ara existeix, són els surpervivents del gran diluvi. El pop i el rock no són més que una gran tempesta que Déu ens va enviar per fer net amb els pecadors que van matar el Jazz als anys 50. Però Déu és bo i va encomanar a en Wynton Marsalis que construís una arca per preservar el Jazz durant el diluvi. L’arca es diu “Lincoln Center” i conté una petita mostra de cada espècie: saxofonistes, trompetistes, trombonistes, cantants, ballarins de claqué, etc. Gent jove, negra i genuïna que mira enrera, que sap tota la música però mira enrera, que pot fer brunzits i gemecs per plaure els crítics, però que prefereix mirar enrera.

“We came to swing” diu en Marsalis, i arrenca amb l’arranjament de “On the Sunny Side of the Street” que tocava Duke Ellington l’any 1963 amb Jonnhy Hodges al capdavant.

Com bé diu Ratzinger, l’infern existeix i és etern, i al nucli de l’infern hi ha l’infern musical en el qual cremen des de John Coltrane a John Lenon. En Marsalis és l’únic músic de Jazz viu que no hi anirà a parar.

Llibertat (2)

Fa uns dies bordava la manca de llibertat de premsa com una de les grans vergonyes de la democràcia espanyola. Em vaig quedar a mitges d’explicar perquè crec que això no és cert als USA.

La gran diferència entre Espanya i els USA és que a Espanya el poder el tenen els polítics i en canvi als USA el poder el té el mercat. El cap de premsa de la White House no pot trucar el cap de redacció del New York Times i dir-li “no voy a parar hasta joderte”; no ho pot fer perquè no té cap poder per fotre´l ni cap mena d’influència per afavorir-lo o perjudicar-lo. El poder no és la White House, el poder és Wall Street.

Si no t’agraden els polítics que tens, pren-los el poder, i l’única manera de fer-ho és liberalitzar el mercat. I si el mercat és lliure, quin poder tenen els polítics sobre la premsa?

Primícia mundial de l'abstract de l'article

With every beat of the heart, inflation of the lung, or peristalsis of the gut, cell types of diverse function are subjected to substantial stretch. We report here that in response to transient stretch the cytoskeleton fluidizes in such a way as to define a universal response class. This finding implicates mechanisms mediated not only by specific signaling intermediates, as is usually presumed, but also by nonspecific actions of a slowly evolving network of physical forces. These results support the idea that the cell interior is at once a crowded chemical space and a fragile soft material in which the effects of biochemistry, molecular crowding, and physical forces are complex and inseparable, yet conspire nonetheless to yield remarkably simple phenomenological laws. These laws appear to be both universal and primitive, and thus comprise a striking intersection between the worlds of cell biology and soft matter physics.

The promised land

Aquest és títol del mail que m'ha escrit aquest matí el meu jefe per dir-me que ens han acceptat l'article a Nature. The promised land.

Quina calor

Fa un parell de dies, literalment un parell de dies, dos dies, el termòmetre marcava -17C i jo tenia molt de fred. Ara mateix marca 20C i estic molt confús. Tanta és la confusió a Boston avui que hom ha conviure amb imatges deplorables com ara homes vestits amb abric llarg i xancles i dones amb top i botes de caçar foques. Fa uns minuts passejava a la vora del riu Charles amb màniga curta sota un sol esplèndid, però el riu estava completament gelat perquè encara no ha tingut temps de fondre’s, i no en tindrà perquè demà anuncien la tempesta de neu més forta de tot l’hivern que cobrirà la ciutat amb 20 cm de neu en una sola nit. Sip, estem en estat d’emergència per una tempesta de neu a 20C.

Aquí l’hivern i l’estiu no són nobles galants que intenten seduir la primavera amb poemes gentils. Aquí l’hivern i l’estiu es foten òsties per veure qui se l’aconsegueix follar primer. Aquí l’hivern i l’estiu són molt americans.

L'última moda als USA

La moda d'aquesta primavera als USA és penjar una corda entre dos arbres i caminar-hi. El campus n'està ple.

Llibertat

M'entristeix la manca de llibertat que hi ha a Espanya, en particular la manca de llibertat que hi ha a la premsa espanyola. La premsa espanyola, molt més que l’americana, però moltíssim més, és una font d’intoxicació deliberada, una policia de cervells, una ablació del pensament lliure.

Cal publicar a la portada del País que l’ambaixador d’Israel al Salvador passa estones al seu jardí en pilotes, borratxo, amb les mans lligades, amb una pilota a la boca i amb diversos objectes sadomasoquistes arran? Em costa d'imaginar una notícia menys important que el que faci un diplomàtic de tercera al seu jardí. I a qui collons li interessa? Suposo que només a l’esquerra antisemítica espanyola. Aquesta obsessió històrica de l’esquerra per privar de llibertat en nom de la llibertat.

La doble moral americana –com si els ianquis fossin els únics en tenir doble moral-.

Als USA darrerament només es parla de les primàries a les eleccions presidencials del 2008. De tots els candidats republicans, els dos candidats que ténen més opcions de tirar endavant i enfrontar-se a la Clinton o a l’Obama són Rudy Giuliani i John McCain. El primer és el gran heroi civil que va suprimir el crim a NYC i va aixecar la ciutat després dels atemptats de les torres bessones, i el segon és el gran heroi militar que va ser torturat durant cinc anys en una presó del Vietnam per no revelar secrets militars del seu país. Qualsevol dels dos té un perfil prou carismàtic com per escombrar la Hillary o l’Obama, que d’herois no en tenen res de res.

Però el post es titula com es titula perquè es dona el cas que entre els dos herois conservadors sumen cinc casaments, tres Giulinani i dos McCain, mentre que la Hillary i el Barak estan casats feliçment un sol cop. Suposo que això no us trasbalsa gaire, però si escoltéssiu els telepredicadors evangèlics del diumenge –jo hi estic enganxat-, veuríeu que el tema aquest del divorci no està massa ben assumit per la dreta ultrareligiosa protestant, que constitueix la major part del 30% de la població americana que encara dóna suport incondicional al Bush.

Baltimore and me

Sé que alguns de vosaltres esperàveu amb impaciència que escrivís algun post des de Baltimore. No ho fet, no per manca de temps, ni d'infraestructura, ni de motivació, sinó per avorriment. Tot era tan avorrit a Baltimore, que fins i tot les paraules s'avorrien quan les escrivia. Es llegien les unes a les altres i s'avorrien i em miraven i s'avorrien i tot intent de crear sentit acabava anorreat en aquest tedi urbà que és Baltimore. Les paraules tenen lleis molt més subtils que l'ortografia i la gramàtica, i una d'aquestes lleis és "No escriuràs el nom Baltimore en va".

Boltimorrr de la pradera

Demà me’n vaig a un congrés a la vila de Baltimore, Maryland. Suposo que ja us imagineu que un congrés a Baltimore a l’hivern només el poden organitzar físics, els mateixos físics que l’any passat van organitzar el mateix congrés a Salt Lake City, Utah. Els metges i els biòlegs fan els congressos a Florida o Califòrnia, o al Marriot de Times Square o al Carib.

I avui la pregunta és, què es pot fer a Baltimore? De moment l’únic que ha aportat una mica de llum al debat és el galleguinho que m’ha informat que a Baltimore hi ha l’estudi de Frank Zappa. No cal dir que no tinc cap interès en visitar l’estudi de Zappa i que si ho faig serà només per fer-li enveja.

També diuen que Boltimor, que és com es pronuncia Baltimore, diuen que Boltimor és una de les ciutats més perilloses dels USA i que no se m’acudeixi apartar-me de la zona del port, que és la més segura. Ara el meu dilema és, i si l’estudi de Frank Zappa és lluny del port, què és més important, la meva seguretat personal o fer-li enveja al Galleguinho? mmmm... Fer-li enveja al Galleguinho.

L’altre alicient, i l’alicient que més em motiva en aquests moments, fins i tot per sobre de la ciència, és trobar algú, qui sigui i d’on sigui, que entengui l’acudit “Dónde vas Boltimorrrr de la praderarrrrr” i que en resposta es marqui uns dancings cantant “siete caballos que vienen de bonanzaaaaarrrrrr”. Això seria celestial comparat amb el tedi dels congressos de físics.