Marsalis és Noè

Avui el Wynton Marsalis ha tingut el detall de venir amb la seva Big Band a Boston per celebrar el meu aniversari. En Marsalis i els seu col•legues són el Jazz, l’únic Jazz que ara existeix, són els surpervivents del gran diluvi. El pop i el rock no són més que una gran tempesta que Déu ens va enviar per fer net amb els pecadors que van matar el Jazz als anys 50. Però Déu és bo i va encomanar a en Wynton Marsalis que construís una arca per preservar el Jazz durant el diluvi. L’arca es diu “Lincoln Center” i conté una petita mostra de cada espècie: saxofonistes, trompetistes, trombonistes, cantants, ballarins de claqué, etc. Gent jove, negra i genuïna que mira enrera, que sap tota la música però mira enrera, que pot fer brunzits i gemecs per plaure els crítics, però que prefereix mirar enrera.

“We came to swing” diu en Marsalis, i arrenca amb l’arranjament de “On the Sunny Side of the Street” que tocava Duke Ellington l’any 1963 amb Jonnhy Hodges al capdavant.

Com bé diu Ratzinger, l’infern existeix i és etern, i al nucli de l’infern hi ha l’infern musical en el qual cremen des de John Coltrane a John Lenon. En Marsalis és l’únic músic de Jazz viu que no hi anirà a parar.