All the meat is on the grill

Per un científic, publicar un article a Nature és com per una model sortir al pòster central de Playboy. Nosaltres hem arribat fins la darrera ronda, la ronda en la qual els editors de la revista et diuen que estàs molt bona però que si vols la portada t'has de tenyir el cabell i operar-te els pits. I durant el darrer mes m'he tenyit el cabell i m'he operat els pits, i per curar-me en salut també m'he operat els llavis i me tret una mica de cul.

Ara tot és a les mans de l'editora i dels revisors. És fort pensar que la teva vida depèn de l'opinió d'un sol senyor, un sol senyor que pot decidir que sí, que surts a la pàgina central de Playboy, que la teva vida laboral està resolta i que més amunt ja només hi ha ser la Playmate of the Year (o equivalentment premi nobel). Hi ha una petita diferència, que és que a Playboy saps qui és el jurat i pots arrossegar-te per sota la seva taula, en canvi, els revisors de Nature són un dels secrets més ben guardats de la ciència, així que res de saliva a canvi de favors.

En qualsevol cas, el que he après aquests darrers temps, no s'aprèn a gaires llocs del món, ni s'escriu als llibres, s'ha de viure. Estar envoltat de gent d'aquesta categoria intel·lectual és millor que sortir a qualsevol portada o pòster central, és entendre perquè els millors són els millors.

Però la millor de tots és la Fuchini que ha aguantat la meva no existència i s'ha fet encara més forta quan jo m'he fet encara més feble... Gràcies fuchini. Fins i tot alguns dies ha rentat els plats! Check her out!