Tinc una geisha

Perfecte, ja sóc a San Diego, instal.lat en el Bestwestern Bayside Inn. Disposo d'un teclat brasileny, que no té ni dieresi, ni l geminada, ni accent obert, ni apostrof, ni c trencada.

El vol Boston-San Diego dura 6:15 hores, més o menys com el Boston-Londres. De les sis hores, la meitat voles per sobre de camps, i l'altra meitat per sobre de deserts desoladors. En aquest país no hi ha res més enlla de la costa, a part de grangers bojos amb pistola.

El viatge ha estat interessant, sobretot pel fet d'haver d'acompanyar la Lulú a l'aeroport. La Lulú és una noia de bastant bon veure, fina de pell i severa de rostre. Hem abandonat Jamaica Plain cap al migdia. Tot i els meus esforcos, no he aconseguit que caminés al meu costat, sempre anava un metre darrera meu. Obviament no ens deiem res... em sembla que tot el barri es pensa que tinc un geisha o una massatgista tailandesa. Pobre de mi.

Jo tenia un vol directe, ella havia de fer escala a Phoenix... La única pregunta que m'he fet avui és: com collons s'ho fara? No ho sé, ni tan sols sap llegir el nostre alfabet! Pero hi ha gent que te un do per sortir-se de qualsevol situació, i ella segurament el té si ha aconseguit passar de l'explotació en un fabrica de sabates xina a casar-se amb un científic de Harvard (buenu, vale, aceptamos raquins como científico de Harvard).

I a l'altra banda del continent la Fucho ha decidit que se'n va de festa a NYC. A agafat la Julie, ha trucat al Quil.li i ale... les darreres notícies són que ja porten 5 mojitos a l'Uupper East Side de Manhattan i que es dirigeixen a una festa a Downtown... seguirem informant...

San Diego

Buenu ara sí, m'en vaig a San Diego a reunir-me amb un 15000 específmens dedicats a la neumologia. Aquest any he decidit que em faré passar per metge, aviam fins quin punt alguna empresa farmacèutica m’ofereix excursions gratis de dia i putes gratis de nit. Serà certa la llegenda?



La part divertida del viatge és que m'emporto a la Lulú amb mi. Bé, ella vola amb una altra companyia però el seu avió surt a la mateixa hora que el meu i l'ajudaré a fer el check-in, cosa géns òbvia si no llegeixes l'alfabet occidental. De fet, la podria enviar al triangle de les Bermudes i es pensaria que està a San Diego... el ràquins ha marxat de bon matí, sempre em deixa els marrons a mi.

Ho trobo fantàstic

Avui estic molt content perquè m’he adonat que la blogosfera acabarà amb el poder dels mitjans de comunicació. Espanya deu ser el país del món en el qual els mitjans de comunicació estan més polititzats. Dit d’altra manera, Espanya és una democràcia poc lliure. A arreu del món hi ha diaris de dretes i d’esquerres, però difícilment trobareu diaris tan enllaçats amb partits polítics com el País o la Razón. A part de desinformació voluntària, els diaris també contenen manipulació involuntària que deriva essencialment de la incompetència del seus periodistes. Jo diria que la meitat de la notícies que es publiquen son substancialment incompletes, -sinó totalment falses- per la ignorància dels periodistes. I no és culpa seva, no tothom pot escriure sobre el conflicte de l’orient mitjà cada 24 hores amb autoritat.

La blogosfera aportarà llum a tota aquesta tenebra de desinformació. Per exemple, avui he descobert una wikiweb en la qual hi ha una llista de tots els blogs de polítics espanyols: diputats, senadors, eurodiputats, parlamentaris. Em sembla perfecte que els nostres polítics puguin expressar les seves opinions sense la necessitat de tenir un micròfon davant i un periodista darrera. A més, quin gran plaer poder llegir el Vidal Quadras sense pèls a la llengua i poder-li contestar amb un comentari lliure, talment com qui va a cagar després dels Kellogs de l’esmorzar!

We made it!!!!

Un dels somnis de qualsevol científic és posar la paraula Nature al seu curriculum. Nature és la revista científica més important del món (empatada amb Science) i publicar-hi un article és la màxima aspiració de qualsevol científic. Avui he posat la paraula Nature al meu curriculum. De fet, hi he posat la paraula Nature Materials, que és un branca de Nature, no tant important, però molt important.

Fa uns quants anys que un munt savis teòrics prediuen que les cèl•lules s’han de comportar d’una manera A. Però resulta que tots els laboratoris del món troben que les cèl•lules es comporten d’una manera B. I ningú entenia perquè. Ningú, fins que l’eminent científic Linhong -aka ràquins- va estudiar les cèl•lules de musculatura llisa de tràquea de vaca de Massachusetts i va trobar que es comportaven al mateix temps de la manera A i de la manera B. Això està molt bé, perquè fa feliços als teòrics que preveien A i als experimentals que trobaven B. I a més a més obre un munt de interrogants sobre d’on ve el comportament B, ara que ja hem entès l’A.

Vam enviar l’article a Nature Materials i va ser rebut amb els braços oberts. El Jeff -el jefe- està exultant. És la contribució més important que ha fet el seu grup a la ciència, i això que l’home no és precisament tonto...

En condicions normals això hauria de ser un pas de gegant de cara a poder tornar a Barcelona com a investigador... però desgraciadament les condicions no són normals. Si més no, aquesta publicació m’assegura la possibilitat de ser professor titular d’alguna universitat americana, no pas Harvard o el MIT, però d’alguna altra menys important.

Per cert, ara que no ens llegeix ningú, el ràquins en cap moment va pretendre buscar ni A ni B en els seus experiments. De fet, desconeixia l’existència de A i en sabia ben poc de B... És l’home més afortunat del món. I jo sóc el segon...

Blogs polítics

Tendeixo a resistir-me a pensar que tots els polítics són iguals. Això implicaria una simplicitat que no vull assumir, un atemptat a la intel•ligència i a la moral. Malgrat tot, cada cop tinc més evidències que ERC, PSC i CiU s’assemblen més a clubs de futbol que a partits polítics. Com sabeu, la majoria de clubs de futbol tenen un petit grup d’ultres -boixos nois, ultra sur...- que es dediquen a escalfar el galliner amb tàctiques més o menys lícites. Avui he descobert que els partits polítics també tenen els seu grups ultres i que s’expressen per mitjà de blogs. ERC té el Busot, el PSC té la Santaespina i CiU té Tumbuctú. En aquests blocs hi apareixen informacions confidencials, curiositats, tafaneries i sobretot cops baixos a la línia de flotació del contrincant. Aquests blogs creixeran com l’espuma durant els propers mesos i en sentirem a parlar molt.

Enfí, com equips de futbol.

JCSGirls (Jesus Christ's Girls)

D'aquí un parell de dies me'n vaig a la Califòrnia del Sud, a gastar els pocs diners dels contribuents americans que el Bush no destina a la guerra. He de reconèixer que fins ahir estava una mica desmotivat pel viatge, perquè ja conec San Diego, i a San Diego no hi ha res excepte l'Orca Ulisses. Però, la providència ha aportat un nou incentiu al meu viatge. Conèixer les JCSGIRLS !!!!



Es tracta d'un col·lectiu d'antigues actrius porno i dansadores de striptesase que de cop i volta s'han convertit al Cristianisme. Ara es dediquen a muntar una mena de missió per alliberar de l'esclvatge els treballadors de la indústria del sexe i els adictes a la pornografia. Com no podia ser d'altra manera, són de San Diego, la ciutat on és tradició que els pares regalin cirurgia estètica -pits- a les seves filles quan acaben la High School. I què voleu que us digui, quan véns del llarg hivern Bostoniá -que encara dura-, un dosi de California Girls s'agraeix.

A qui se li acudeix?

A qui se li acudeix organitzar la final de la Champions League a les 2:30 de la tarda? Que no ho veuen que la gent està treballant a aquesta hora?

Davant l'allau de peticions...

He fet una sel·lecció de fotos de la meva festa sorpresa. Comencem pels assistents. De dreta a esquerra: David (Galicia), Jack (Canadà), Linhong (Xina), Julie (USA), Roel (Holanda), Steffen (Alemanya) i Crystal (USA)... També hi havia la Jill (Canadà) amagada a algun lloc de la casa i la Lulú (Xina) amagada al llit del Linhong... ah! i una tal Fucho que ve del país dels àngels. Vam convidar l'Ella perquè vingués a fer uns scats, pero tenia bolo i ens vam haver de conformar amb un poster a la paret.



Això és una petita mostra del sopar de tapes que la Fucho i la Julie es van currar... tremendu... pantagruèlic...



Pastis de formatge de la Cheesecake factory. Two thumbs up! Drop dead amazing!



Millor regal del món. Em va fer moltíssima il·lusió... ja sabeu que no exterioritzo les meves emocions així que m'haureu de creure.



La nit va acabar de manera força lamentable al Karaoke de la cantonada... m'he permès ometre deliberadament del relat aquesta part de la nit...

Hi ha dades?

Cada cop m’emprenyen més les opinions que no es sostenen sobre dades estadístiques.

Per exemple, fa uns dies discutia amb algú el següent tema: “Les societats més riques/cultes són menys religioses que les pobres”. Òbviament l’argument del meu con-tertulià era un clàssic: la religió neix de la ignorància, de la pobresa, de la por i de la frustració. El seu vaticini era que d’aquí poc temps les religions s’hauran extingit perquè les societats menys alfabetitzades es desenvoluparan. Hi podeu estar més o menys d’acord, però la pregunta és: és cert que les societats més riques són menys religioses que les pobres?


Avui he trobat un estudi molt interessant a Pew Global Attitude Project sobre el tema. Es van dedicar a preguntar a un munt de gent d’un munt de paísos com d’important era la religió a les seves vides. Aquí teniu les dades.




Com veieu, sembla que sí, que els paísos més pobres són més religiosos, excepte... excepte el país més ric del món, que resulta que també és molt religiós... Què us sembla?

Maig 2006

Maig em portarà a New York, San Diego, i San Francisco.... Avui m'he llevat amb la remor de l'Spanish Harlem, inconfusible... Ara ja no planifiquem res quan venim a NYC, truquem a l'hostal Quilli, ens hi installem, i deixem que la City ens sorprengui.

Supervivents

7:30 pm, Harvard School of Public Health. Gaudeixo de la calma d’un vespre primaveral -sembla que avui s’ha acabat l’hivern-, a la gairebé deserta planta 13 de la Facultat. De sobte, es disparen les alarmes d’incendis. Meeeeerda, he de tornar a baixar les 13 plantes a peu. Quan m’hi disposo, resignat, una veu anglesa més aviat matussera anuncia per megafonia que és una falsa alarma, que els serveis de manteniment estan provant les alarmes, que no en fem cas. Les alarmes segueixen sonant, la calma desapareix, irritació.

7:32. Parlant d’irritació.... Apareix l’Amiga al meu despatx.

- Amigo! Vámonos! Que se está quemando el edificio, que no lo escucha amigo?.
- No sufra, Amiga, es que estan probando el sistema de alarmas, no hay ningún fuego.
- Ah! vale, si usted lo dice yo me lo creo... pero está seguro amigo?

Ningú s’ha parat a pensar que, a les 7:30 de la tarda, a la Facultat no hi queda ningú que parli Anglès. Només uns pocs investigadors vocacionals, i un exèrcit d’immigrants hispans que netegen el rastre de la jornada i que, per descomptat, no parlen ni una paraula d’anglès. Per sort, el meu crit a la calma s’ha propagat ràpidament gràcies a l’Amiga, i l’exèrcit de la higiene ha pogut continuar la seva missió. Sóc un heroi.

7:50 pm. Baixo al laboratori per preparar uns experiments. M’hi trobo la Trang, una postdoc anglesa nascuda al Vietnam. Li explico l’anècdota de l’Amiga. També li explico la seva vida dissortada, li explico com va emigrar als USA amagada sota una manta en una llanxa des de Cuba... Dedico especial èmfasi a explicar-li bé què és una patera, els anglesos no ho deuen tenir gaire present això. De cop i volta m’etziba el següent comentari. “Sé molt bé què és un patera, quan jo tenia dos anys els meus pares van haver de fugir del Vietnam fins a Hong Kong en una patera. Vam estar a punt d’ofegar-nos però la policia ens va rescatar i ens va enviar a camps de concentració. Vam tenir sort”. Somric i callo. Admiro aquest personatge que va passar d’un camp de concentració del Vietnam, a un doctorat a Harvard.

8:30. Em truca l’Ali per anar a fer un birra i escoltar un concert de música clàssica. L’Ali -també postdoc- va néixer a Teheran però es sent canadenc. Els seus pares van haver de fugir de l’Iran, perseguits per la revolució islàmica quan ell era petit. Odia la religió.

No puc treure’m del cap quina vida deurien tenir aquests tres personatges, l’Amiga, la Trang i l’Ali, mentre jo jugava al pati del Liceu Francès envoltat de pijos, essent-ne jo el més pijo.

Avui també he vist clar perquè els USA són la primera potència econòmica i intel•lectual del món. Perquè és un país que no només està format per immigrants, està format per supervivents. Aquest país el fa avançar gent que va arriscar la seva vida per arribar a un somni de llibertat. Encara que, en molts casos, aquest somni s'esvaeixi només arribar-hi.

Més surrealisme

Si voleu una altra dosi de surrealisme ianqui, podeu vistar el blog del Galleguinhu, en el qual explica un tarda aleatòria que vam passar a Brandeis, la humil universitat jueva de Boston (la matrícula costa 50000 dollars per any).

puchi-puchi-puchi

- aiiii, amigo... a las tineiers (teenagers) no se las puede dejar solas... sinó ya sabe: PUCHI-PUCHI-PUCHI y acaban con una barriga... y entonces el problema es mío. M'entiende Amigo?

Al cap d'uns minuts...

- Verá amigo, yo estoy casada, pero vivo con otro... ya me entiende... el puchi-puchi-puchi...

Ja sabeu, a partir d'ara s'han acabat expressions grotesques com ara "follar". Obriu-vos a l'emergent món semàntic de l'Amiga. PUCHI-PUCHI-PUCHI.

It's fun to be at the YMCA?

Quan d’aquí uns dies publiqui les dades de l’evolució de la meva massa corporal, entendreu com he arribat a la situació surrealista que em disposo a descriure a continuació.

Hi ha tres llocs al món que exposen la baixesa humana en la seva màxima fastuositat, tres autèntics femers de la nostra societat: les presons, el Sutton, i les sales de màquines dels gimnasos. Fins ara havia visitat els dos primers -amb finalitats musicals, no patiu-. Ara m’he apuntat al tercer, ja sóc un home complert.

Dissabte passat vaig seguir els passos de la Fucho i la Julie, i em vaig apuntar a un gimnàs. M’hauria pogut apuntar a un gimnàs de pijos de Harvard, on si més no m’hauria pogut reconfortar veient que gent de la meva talla intel•lectual també es sotmet a tota mena de tortures físiques pseudo-voluntàries. Però no, ens hem hagut d’apuntar al gimnàs dels negres, al gimnàs del YMCA, que vol dir Young Men Christian Association. El YMCA és una mena de ONG que es dedica a treure els negres de les bandes i els posa a jugar bàsquet perquè tinguin alguna cosa més a fer que traficar amb drogues. I mentre ells juguen a bàsquet, jo faig ioga en una habitació del costat, envoltat de nenes mones que remenen el cul, suaument i lenta, seguint una successió d’instruccions incomprensibles - en anglès els noms de les postures iòguiques no té cap mena de relació amb la realitat, de fet, en castellà tampoc-.

Jo, que no només no sóc racista sinó que a més a més gaudeixo amb la companyia de gent de classes socials desafavorides, no vaig considerar que la majoria negra del YMCA hagués de representar cap limitació a l’hora de triar el gimnàs... fins que vaig descobrir que les dutxes eren comunitàries... VA-HOME-VA! ON VAN AMB AIXÒ ENTRE LES CAMES? No us ho podeu imaginar. Primer em pensava que hi havia una pista de salt amb perxa al gimnàs, però de seguida vaig adonar-me que no, que allò formava part del seu organisme! Entrar a la dutxa és una mena de cursa d’obstacles, has d’anar saltant tanques -o més aviat tranques...- per fer-te un espai sota el raig d’aigua. M’hauríeu de veure, em sento tan petit i tan femení enmig d’aquests magnífics exemplars de la raça humana... Sí, ho sé, jo també espero que siguin heterosexuals i homòfobs... sinó... cul contra la paret i a còrrer.