Supervivents

7:30 pm, Harvard School of Public Health. Gaudeixo de la calma d’un vespre primaveral -sembla que avui s’ha acabat l’hivern-, a la gairebé deserta planta 13 de la Facultat. De sobte, es disparen les alarmes d’incendis. Meeeeerda, he de tornar a baixar les 13 plantes a peu. Quan m’hi disposo, resignat, una veu anglesa més aviat matussera anuncia per megafonia que és una falsa alarma, que els serveis de manteniment estan provant les alarmes, que no en fem cas. Les alarmes segueixen sonant, la calma desapareix, irritació.

7:32. Parlant d’irritació.... Apareix l’Amiga al meu despatx.

- Amigo! Vámonos! Que se está quemando el edificio, que no lo escucha amigo?.
- No sufra, Amiga, es que estan probando el sistema de alarmas, no hay ningún fuego.
- Ah! vale, si usted lo dice yo me lo creo... pero está seguro amigo?

Ningú s’ha parat a pensar que, a les 7:30 de la tarda, a la Facultat no hi queda ningú que parli Anglès. Només uns pocs investigadors vocacionals, i un exèrcit d’immigrants hispans que netegen el rastre de la jornada i que, per descomptat, no parlen ni una paraula d’anglès. Per sort, el meu crit a la calma s’ha propagat ràpidament gràcies a l’Amiga, i l’exèrcit de la higiene ha pogut continuar la seva missió. Sóc un heroi.

7:50 pm. Baixo al laboratori per preparar uns experiments. M’hi trobo la Trang, una postdoc anglesa nascuda al Vietnam. Li explico l’anècdota de l’Amiga. També li explico la seva vida dissortada, li explico com va emigrar als USA amagada sota una manta en una llanxa des de Cuba... Dedico especial èmfasi a explicar-li bé què és una patera, els anglesos no ho deuen tenir gaire present això. De cop i volta m’etziba el següent comentari. “Sé molt bé què és un patera, quan jo tenia dos anys els meus pares van haver de fugir del Vietnam fins a Hong Kong en una patera. Vam estar a punt d’ofegar-nos però la policia ens va rescatar i ens va enviar a camps de concentració. Vam tenir sort”. Somric i callo. Admiro aquest personatge que va passar d’un camp de concentració del Vietnam, a un doctorat a Harvard.

8:30. Em truca l’Ali per anar a fer un birra i escoltar un concert de música clàssica. L’Ali -també postdoc- va néixer a Teheran però es sent canadenc. Els seus pares van haver de fugir de l’Iran, perseguits per la revolució islàmica quan ell era petit. Odia la religió.

No puc treure’m del cap quina vida deurien tenir aquests tres personatges, l’Amiga, la Trang i l’Ali, mentre jo jugava al pati del Liceu Francès envoltat de pijos, essent-ne jo el més pijo.

Avui també he vist clar perquè els USA són la primera potència econòmica i intel•lectual del món. Perquè és un país que no només està format per immigrants, està format per supervivents. Aquest país el fa avançar gent que va arriscar la seva vida per arribar a un somni de llibertat. Encara que, en molts casos, aquest somni s'esvaeixi només arribar-hi.