Més Utah

Per comprendre l’existència en el món d’un lloc com Salt Lake City cal entendre el seu origen.


La història dels mormons no és precisament la d’un col•lectiu estimat pels seus veïns. Allà on anaven els feien fora a patades (no m’estranya si tenien tantes dones). Heus aquí que, cansat de fugir amunt i avall, el profeta va prendre una sàvia decisió: anar a un viure en un lloc on la supervivència fos pràcticament impossible. Així ningú els faria fora. Van iniciar un dels èxodes més grans de la història d’Amèrica. Van recórrer més de 3000 quilòmetres cap a l’oest, fins que van trobar la plana del Salt Lake enmig de les Muntanyes rocalloses. Només veure-la, el profeta va dir. “Aquest és el lloc. Tingueu fe deixebles meus, amb tota veritat us dic que algun dia 7000 biofísics vindran a celebrar el nostre territori”. I va fer construir aquest magnífic centre de congressos.


Ara imagineu-vos la Cerdanya, molt més ampla, molt més alta i en comptes de prats i boscos un desert. Buenu, doncs Salt Lake city (a 1370 metres d’alçada) és com Puigcerdà. Com que tenien tot el lloc del món van decidir que els carrers tindrien un mínim de 8 carrils. Segons els autòctons, els van fer tan amples perquè les caravanes de l’oest poguessin girar sense problemes. Així que a Utah no hi ha embussos. De fet, a Utah no hi ha res.


Imagineu-vos com de desert és el centre de la ciutat, que per creuar els carrers has d’agafar una banderola taronja perquè els cotxes et vegin i no se t’enduguin per davant en condicions de mala visibilitat (el de sota és el Pere fent una demostració, NO ÉS CONYA!).


A per cert, de camí a l’aeroport vaig conèixer un mormó iugoslau que em va explicar que a Utah hi ha un equip de futbol (futbol del nostre). Sabeu com es diu? el REAL SALT LAKE!!! ja us podeu imaginar en honor a qui... quin desastre...

Sister Bones and Siter Fields

- Hi! I’m sister Fields! I’m from Minnesota!
- And I’m sister Bones! I’m from Florida! Welcome to our Temple!

A Salt Lake City no s’hi pot fer absolutament res més que visitar el temple mormó, un extens complex d’edificis cap al qual tota la vida de la ciutat convergeix. Només entrar-hi rebo la cordial benvinguda per part de les germanes Bones and Fields que s’encarregaran de guiar-me pel món mormó. Són molt joves i no paren de somriure, vesteixen faldilles grises fins als turmells i sostenen amb energia un llibre de Mormó entre les seves mans. Em presento com a científic i rebo el primer signe de que no anem bé: “Science and religion can’t go together. You’ll mess it up”... Mentre caminem pels jardins nevats de la casa m’expliquen la seva tradició...



... Resulta que després de ressuscitar, Jesús no només es va aparèixer als seus deixebles a Jerusalem. No. També va es aparèixer a les tribus indígenes d’Amèrica del Nord que el van venerar durant molts anys. Un dels seus seguidors, un tal Moroni, va redactar unes taules d’or amb els seus ensenyaments i entre el anys 400 i 421 les va enterrar. Al cap de molts anys, cap a mitjans del segle XIX, un home anomenat Joseph Smith es trobava en un estat de profunda tristesa en veure com de dividida estava l’Església de Crist. Després d’intenses pregàries, Jesús se li va aparèixer i el va guiar cap a les taules d’or de Moroni tot encomanant-li la construcció d’una nova església.... I així va néixer “l’Església de Jesuscrist dels Sants del Darrer Dia” ... o mormons... Total, res massa diferent de la història del Cristianisme dels darrers segles. Algú decideix que l’Església està massa dividida i en comptes d’intentar unir-la, hi afegeix més divisió.

Però reconec que els Mormons són força més originals que la majoria de religions protestants. Per exemple, sempre tenen un profeta viu! El d’ara es diu Gordon B Hinckley. També sembla ser que al Joseph Smith li agradaven força les dones i va establir que la poligàmia era ben vista a les altures. El seu hereu, Brigham Young, va tenir 52 dones de les quals van néixer 57 fills. Es veu que això de ser profeta té molt de sex appeal. Avui en dia la poligamia està prohibida a
Utah.


Al final de la visita, sister Fields em va demanar que omplís un paperet amb les meves dades amb la finalitat de rebre més informació sobre la seva religió. Em vaig trobar en un compromís. Tenia tres opcions. La primera era no omplir-lo i decebre-la. La segona era omplir-lo i arriscar-me a tenir un mormó a casa l’endemà. La tercera era omplir-lo amb les dades d’algun enemic... com ara c/ Bonavista 6, 2-3 escala interior... jeje...

Sobre negociacions amb ETA...

Declaracions de l'Aznar el 4 de novembre de 1998 en roda de premsa conjunta amb Yasir Arafat:

“Yo he querido que los ciudadanos supieran y tengan muy claro que el Gobierno, y yo personalmente, ha autorizado contactos con el entorno del Movimiento Vasco de Liberación. Lo he autorizado personalmente y quiero que los españoles lo sepan […]. La sociedad española desea fervientemente que el Gobierno diese este paso y que lo diese amparado en la razón, y, en este caso, amparado en la razón de los hechos y en la razón de las urnas, habiendo hablado los ciudadanos vascos".

clap clap clap

Utah!

Els metges solen organitzar els seus congressos a paradisos tropicals en qualsevol moment de l’any. Els biòlegs els organitzen a zones càlides de la costa americana durant la primavera: San Diego, L.A, Miami... Els físics organitzen els congressos a l’hivern en llocs freds i deserts, on no es pot fer res més física 24 hores al dia amb màxima oxigenació del cervell. Per això demà me’n vaig a passar una setmana a la bonica localitat de Salt Lake City, en el selecte estat de Utah (ara és aquell moment en el qual heu d’agafar el Google Earth i buscar Salt Lake City... és força senzill, només cal que trobeu un llac bastant gran enmig de les muntanyes rocalloses).



Què hi ha a Utah? A Utah hi ha mormons, una interessant religió que, seguint el llibre de Mormó, sosté que Jesús va fer unes aparicions al continent americà davant d'un adolescent de 14 anys anomenat Joseph Smith Jr. (si més no, això és el que em sembla recordar del llibre que dos Elders em van donar un dia pel carrer). També diuen que hi ha la millor neu del món (insisteixo que quan dic món, vull dir USA). La foto pinta bé, no? Llàstima que estaré tot el dia tancat en un centre de congressos discutint qüestions essencials pel futur de la humanitat.




Utah també és conegut per tenir la legislació més estricta del món per limitar el consum d’alcohol.. (1) Qualsevol beguda alcohòlica s’ha d’adquirir a botigues de l’estat. (2) No es pot adquirir alcohol si ets menor de 21 anys. (3) Si vols consumir alcohol en públic has de ser membre d’un “club”. Un club no és més que un bar en el qual pagues 30$ al principi de l’any i et donen permís per beure begudes fortes. Clar, la pregunta que no em deixa dormir des de fa dies és: val la pena fer-me soci d’un club per demanar un carajillu després de l’extenuant activitat científica?

Tortura

Les paraules “Abu Gharib” no existeixen en els mitjans de comunicació americans. Aquests dies cap portada americana duia ni una sola ratlla sobre les noves imatges de tortura. Només quan buscaves amb detall podies desenterrar la notícia. Guantánamo tampoc existeix. En canvi, tenim habituals declaracions de ciutadans iraquís expressant -en anglès- el seu agraïment als militars americans, atemptats palestins contra Israel -els camps de refugiats palestins tampoc existeixen-, els crims contra la humanitat per part del règim castrista. Chomsky deia que USA és el país amb més llibertat d’expressió però també el més adoctrinat. Tots els informes d’Amnistia Internacional o de la ONU són essencialment ignorats per part de la oponió pública. Els USA torturen, i tot el món ho sap menys els seu ciutadans.

Per altra banda també és paradoxal aquest antiamericanisme que es respira en els mitjans de comunicació espanyols. No parem de llegir com els USA violen els drets humans, però ningú es dedica a publicar el que passa en els interrogatoris als detinguts relacionats amb terrorisme a Espanya. El fet que ha Espanya s’hi tortura és tan evident com el fet que a Guantánamo s’hi tortura. Només cal regirar els informes de Human Rights Watch. Perquè ens preocupen més els detinguts Talibans que els Vascos? Ens els creiem més?

Canvi climàtic?

Dissatbe 12 de febrer, migdia. Inusual hivern mediterrani a Jamaica Plain.


Diumenge 13 de febrer, matí. La Fucho intenta establir un campament base al peu de l'Aconcagua.

Waiting for the blizzard

Diuen que aquest hivern està sent el més calorós des que tenim registres meteorològics. De fet, ara mateix no hi ha ni un floc de neu a terra, cosa mai vista en aquests territoris a mitjans de febrer. Però sembla que aquesta nit les coses canviaran: tenim un “Blizzard Watch”!!!! Txaaaaaaaaaaaaaaaaan!!!! “Blizzard Watch” vol dir “te vá a enterá”, igual que “Hurricane Watch” vol dir “te vá a cagá”. Fa un parell de dies els meteoròlegs senyalaven uns nuvolets que hi havia al sud de Califòrnia i van dir “Xavals, això d’aquí dos dies s’infla d’energia i ho tenim a sobre”. Jo vaig dir “Va-home-va, no en teniu ni idea”. Sembla que tenien raó perquè aquesta nit la previsió és que cauran 50 cm de neu en unes 12 hores. Això vol dir que les màquines treuran la neu dels carrers pels totpoderosos vehicles de motor i la tiraran a les voreres on ens menjarem més d'un metre de neu, fet força limitant en una ciutat. Diuen que els vents arribaran a 100 km/h. Per sort tindrem tanta neu a sobre que el vent no s’emportarà la caseta de fusta on vivim.

Però no patiu. El Galleguiño diu quetot és mentida, que tot plegat és un muntatge de les grans corporacions perquè volen que buidem els stocks dels supermercats... fins i tot volia sortir de marxa aquesta nit... però l’hem aconseguit dissuadir. “Galleguiño, duerme mucho que mañana te vas a pasar el dia dándole a la pala...”

The cuban five

L’objectiu del vespre era fer un cine fòrum sobre un documental titulat “Mission against terror”. El documental és força dolent i parcial, però la història és molt interessant. M’explica com els Estats Units no han parat de perpetrar actes terroristes a Cuba des de la revolució. Les operacions terroristes hostatjades per la CIA han deixat 3400 morts a Cuba en els darrers 40 anys. Ex-agents de la mateixa agència ho confirmen. L’objectiu era fer la vida insostenible al poble cubà amb la finalitat que s’acabessin carregant el règim de Castro. Qualsevol progrés del règim revolucionari havia de ser abolit. Els atacs terroristes eren essencialment organitzats des de Miami per exiliats anticastristes i mercenaris més o menys sostinguts pel govern americà. En resposta a aquests atacs, el govern cubà decideix enviar 5 homes a Miami per seguir les activitats dels principals sospitosos de preparar activitats terroristes a Cuba. L’any 98 els “Cuban five” són detinguts i acusats d’espionatge i de conspiració. Després d’un judici de dubtosa constitucionalitat, són condemnats a cadena perpètua durant el 2001. Suposo que això de la “dubtosa constitucionalitat” us sona més aviat tendenciós. No ho sé. El fet és que l’any 2005, al cap de 7 anys d’empresonament, un tribunal d’apelació -aparentment un dels més conservadors del país- decideix revisar la condemna adduint irregularitats durant el judici. Entre altres coses, sembla impossible trobar un jurat popular imparcial sobre aquest tema a un lloc com Miami. La setmana que ve es reobre el cas. Cap diari americà en parla. Pels cubans, el “Cuban five” estan empresonats per lluitar contra el terrorisme.

Chomsky

Aquest vespre he hagut de triar entre una simfònica tocant Mozart i Chomsky parlant de Cuba. He triat Chomsky. Tinc blog pels propers deu dies.

L’esdeveniment ha tingut lloc al MIT, on Chomsky és catedràtic de lingüística. A l’amfiteatre s’hi vivia un cert ambient de clandestinitat, fet que m’ha sorprès tractant-se del país més lliure de món. Una bandera cubana tapava la pissarra juntament amb un cartell que demanava la llibertat dels presos polítics cubans tancats en presons americanes. La taula rodona (mai són rodones les taules rodones) estava formada per la directora d’un documental sobre presos polítics cubans, un capellà catòlic defensor de la causa revolucionària, i en Chomsky. L’audiència comptava amb tota l’extrema esquerra hippie americana i una representació de la diversitat social bostoniana, dins la qual es trobava el meu amic Iraní, l’Ali, i el seu amic jueu. Gent diferent de la que et trobes al metro. Es respirava un toc llatí governat per la desorganització i la ineficiència... els micros no funcionaven, la pantalla de cine no baixava, el canó s’encallava, el so s’acoblava... i ningú semblava saber fer res per arreglar-ho... en fí, tot allò que no passaria mai en condicions normals a la més tecnològica de les universitats del món, passava.

Cuba deu ser un país molt complicat, mai he trobat ningú que me’n parlés neutrament. Crec que l’única manera de conèixer Cuba és anar-hi a viure una temporada i jutjar per tu mateix.

A qui convé un islam radical?

Hi ha una diferència essencial entre els polítics americans i els espanyols. Els polítics americans creuen en el seu país, els espanyols no. Perquè? Perquè els USA són una nació i Espanya no. Una conseqüència d’això és que els polítics americans fan polítiques a 25 anys vista i els espanyols, com a molt, a 4 anys vista.

Una d’aquestes polítiques americanes a 25 anys vista és la política exterior. Necessitava anar a la guerra el Bush per guanyar les eleccions? No. És cert que la guerra d’Iraq ha afavorit econòmicament els lobbies més poderosos del país, però crec que és clar que l’invasió de l’Iraq forma part d’una política imperialista a molt més llarga escala que 4 o 8 anys. En Bush ho va dir molt clar aquesta setmana: “Amèrica és addicta al petroli”. Els americans saben que el món del petroli trontollarà durant els propers decennis, a mesura que toqui al seu final. I no es poden permetre quedar fora de joc. La solució? Iraq, Afganistan, i els que vinguin... Però em sembla remarcable que aquesta política es mantingui de president a president per sobre de partidismes i ideologies. America first. I mentrestant nosaltres ens preocupem de demandar la Cope.

Tot això ho dic pensant en aquesta reacció radical en el món islàmic arran dels dibuixos de Mahoma. Les coses no passen perquè sí. A qui convé un Islam radical? Jo ho tinc força clar. Beneficia a la propaganda americana en suport al domini militar de l’orient mitjà. El raonament és d’una línia. La por és el motor de la societat americana (i Europea) i no hi ha res que faci més por que l’Islam radical. Pertant, aquesta nit molta gent s’adormirà amb la consciència més tranquil•la. “Potser sí que està bé el Bush enviï les nostres tropes a controlar aquests radicals”. És el vell truc del “tu cremes l’ambaixada dels meus amics i jo t’envaeixo el país”.

HE ADQUIRIT UN TROMBÓ !!!!

Tatxaaaaaaaaaaaaaaaan !!! Avui he seguit dos dels tret fonamentals de la conducta americana: (1) he pres una decisió radical i (2) m’he gastat molts diners. Després d’una desena d’anys cagant dubtes, avui els astres es deuen haver alineat amb Ganímedes. He anat a Rayburn -una botiga que ven exclusivament trompetes i trombons- i amb una mirada de seguretat que fregava l’arrogància li he dit al dependent: “I want a trombone”. L’home ho deu haver vist molt clar perquè durant les següents dues hores m’ha tingut tancat en una cambra lúgubre plena de tubes del segle XIX i sacabutxs. Ell m’anava portant trombons i jo els anava bufant. Tots eren substancialment millors que el meu trombó actual, cosa que m’ha fet molt content perquè vol dir que no sóc tan mal trombonista com pensava. Finalment he estat dubtant entre tres models de King: el 2B, el 2B+ i el 3B (com més gran el número, més gran el trombó, tot i que els tres són petits). M’he decidit per un King 2B+, una màquina excepcional. Comparat amb el meu vell Cohn Artist sona sense que el bufis. És petit i cal poc aire per omplir-lo però el so és avellutat i els greus sonen plens. M’ha costat uns 1500$, preu que podríem considerar una “ganga” (com es diu ganga en català?). Tenint en compte que una hora abans havia pagat la matrícula de classes de trombó pel semestre de primavera (1300$) podríem concloure que avui he invertit 2800$ en el domini d’un tub ressonador. Això ho dic perquè sé que molts de vosaltres estàveu estressats perquè no sabíeu què regalar-me pel meu trentè aniversari... s’accepten tota mena de donacions. Sinó em veuré obligat a menjar cada dia al McDonalds, que és molt més barato que qualsevol supermercat. Com pot ser que una hamburguesa amb patates sigui més barata que un enciam? Però d'això ja en parlarem en el proper post "menjar mongetes és de rics".