Chomsky

Aquest vespre he hagut de triar entre una simfònica tocant Mozart i Chomsky parlant de Cuba. He triat Chomsky. Tinc blog pels propers deu dies.

L’esdeveniment ha tingut lloc al MIT, on Chomsky és catedràtic de lingüística. A l’amfiteatre s’hi vivia un cert ambient de clandestinitat, fet que m’ha sorprès tractant-se del país més lliure de món. Una bandera cubana tapava la pissarra juntament amb un cartell que demanava la llibertat dels presos polítics cubans tancats en presons americanes. La taula rodona (mai són rodones les taules rodones) estava formada per la directora d’un documental sobre presos polítics cubans, un capellà catòlic defensor de la causa revolucionària, i en Chomsky. L’audiència comptava amb tota l’extrema esquerra hippie americana i una representació de la diversitat social bostoniana, dins la qual es trobava el meu amic Iraní, l’Ali, i el seu amic jueu. Gent diferent de la que et trobes al metro. Es respirava un toc llatí governat per la desorganització i la ineficiència... els micros no funcionaven, la pantalla de cine no baixava, el canó s’encallava, el so s’acoblava... i ningú semblava saber fer res per arreglar-ho... en fí, tot allò que no passaria mai en condicions normals a la més tecnològica de les universitats del món, passava.

Cuba deu ser un país molt complicat, mai he trobat ningú que me’n parlés neutrament. Crec que l’única manera de conèixer Cuba és anar-hi a viure una temporada i jutjar per tu mateix.