HE ADQUIRIT UN TROMBÓ !!!!

Tatxaaaaaaaaaaaaaaaan !!! Avui he seguit dos dels tret fonamentals de la conducta americana: (1) he pres una decisió radical i (2) m’he gastat molts diners. Després d’una desena d’anys cagant dubtes, avui els astres es deuen haver alineat amb Ganímedes. He anat a Rayburn -una botiga que ven exclusivament trompetes i trombons- i amb una mirada de seguretat que fregava l’arrogància li he dit al dependent: “I want a trombone”. L’home ho deu haver vist molt clar perquè durant les següents dues hores m’ha tingut tancat en una cambra lúgubre plena de tubes del segle XIX i sacabutxs. Ell m’anava portant trombons i jo els anava bufant. Tots eren substancialment millors que el meu trombó actual, cosa que m’ha fet molt content perquè vol dir que no sóc tan mal trombonista com pensava. Finalment he estat dubtant entre tres models de King: el 2B, el 2B+ i el 3B (com més gran el número, més gran el trombó, tot i que els tres són petits). M’he decidit per un King 2B+, una màquina excepcional. Comparat amb el meu vell Cohn Artist sona sense que el bufis. És petit i cal poc aire per omplir-lo però el so és avellutat i els greus sonen plens. M’ha costat uns 1500$, preu que podríem considerar una “ganga” (com es diu ganga en català?). Tenint en compte que una hora abans havia pagat la matrícula de classes de trombó pel semestre de primavera (1300$) podríem concloure que avui he invertit 2800$ en el domini d’un tub ressonador. Això ho dic perquè sé que molts de vosaltres estàveu estressats perquè no sabíeu què regalar-me pel meu trentè aniversari... s’accepten tota mena de donacions. Sinó em veuré obligat a menjar cada dia al McDonalds, que és molt més barato que qualsevol supermercat. Com pot ser que una hamburguesa amb patates sigui més barata que un enciam? Però d'això ja en parlarem en el proper post "menjar mongetes és de rics".