Welcome back

Avui és aquell dia únic que et despertes a les 5 del matí sense son. A les 8 he enviat la Raquel a currar tota contenta i plena d’il•lusió i m’he erigit en amo de la casa, cosa que m’ha permès dur a terme una extensa sessió yòguica que ha acabat amb els meus dolors intestinals. No crec massa en l’espiritualitat budista, però celebro aquestes tècniques de dissipació d’energia mecànica que exporten els monjos tibetans amb gran èxit.

El vol va ser bastant desagradable, llevat de la visió aèria dels Alps nevats camí de Zurich. Els dos teníem mals de panxa. La Raquel lluitava contra les turbulències per no vomitar el seu “gluten free meal”, i jo lluitava contra la baixa pressió exterior per extreure del meu cos els gasos colonoscòpics que encara no havia pogut expulsar. Només hi ha una cosa més dolorosa que un pet atravessat: un pet atravessat a 12000 metres d’alçada.

Boston ens va rebre amb algunes novetats. Per començar, dues grans banderes, una americana i una britànica, unides per l’slogan “United we stand”. Vam analitzar minuciosament la pancarta per cercar alguna menció a l’Aznar o al Rajoy, però no en vam trobar cap amb gran decepció. L’altra gran novetat va ser que Boston no estava nevat i que la temperatura era de 11ºC !!!! Un hivern mediterrani a Boston? L’esperança s’ha esvaït de bon matí: no para de nevar i ja estem a -4ºC, amb previsions de -11ºC cap al tard.

L’objectiu del dia és l’adquisició de l’Ipod-nano que els reis no van poder adquirir a Europa. Però al meu xofer Galleguinho se l’hi ha congelat el cotxe i la visita a la Apple Store del Mall penja d’un fil. Em despedeixo amb una imatge del downtown Boston hivernal a vista de zèppelin.