Una mica més a prop

Ahir vam tenir notícies de Nature. Ni bones, ni dolentes, o sigui bones. Sembla que hem convençut els dos revisors inicials, però ara l'editora ens n'ha buscat un tercer que també hem de convèncer. El nou revisor -que sospito que és un premi nobel- planteja limitacions força raonables del nostre estudi i ara hem de fer això que diu el meu jefe de "to turn weakness into strenght", és a dir, mostrar-li al revisor que aquestes limitacions són en el fons la força de l'estudi. Suposo que li etzibarem que les preguntes són més importants que les respostes i que per això el nostre estudi és digne d'una revista tan important, perquè en comptes de respondre, pregunta. Estic tranquil perquè si hi ha una persona al món capaç de fer això, aquesta persona és el Jeff. Així que si no ens en sortim nosaltres, vol dir que és impossible. Hem planejat uns experiments adicionals que em tindran ocupat tot el cap de setmana.

Aquests dies estic fent uns experiments nocturns a l'altra banda del Charles --espectacularment congelat, per cert-. Són nocturns perquè la nit és l'únic moment que la màquina que necessito està lliure. Avui començo a les 11 de la nit. Si tot va bé, només hauré de començar l'experiment i fotre al camp així que la nit no serà tan terrible com us la pinto.

Entrecots excepcionals

Ahir vespre ens trobàrem quatre intel·lectuals d’esquerra per sopar al restaurant Tango d’Arlington (Massachusetts). Parlàrem de tot excepte de física, que és de l’únic que podríem parlar amb certa autoritat atès el nostre grau acadèmic. Excepte comptades excepcions, els intel·lectuals d’esquerra tenim la dèria de parlar d’economia sense saber-ne gens, així que vam acompanyar els nostres excepcionals entrecots amb discussions sobre la sostenibilitat energètica, l’empresa i l’estat, el preu del petroli, i el creixement econòmic.

La meva única conclusió va ser que el creixement econòmic dels intel·lectuals d’esquerra ha millorat notablement durant els darrers anys perquè ens vàrem gastar uns $60 per cap, incloent un vi negre de $34.

Moment Pla

Estic llegint el volum 34 de l'obra complerta de Josep Pla. Es titula Les Amèriques i conté els reportatges que va fer Pla en les seves visites a aquest continent. El seus comentaris sobre els Estats Units i la seva comparació amb Espanya i Europa em semblen tan vàlids encara, que he decidit introduir fragments dels seu escrits al meu Blog. Seran els Moments Pla. Heus aquí el primer Moment Pla.

En aquest país tothom vol ser ric, i la comunitat està construïda per assolir aquest objectiu. Ningú s’avergonyeix d’aspirar a aquesta finalitat [...]. Es tracta de projectar la riquesa i el benestar sobre la major part de persones. El deu percent de la població de Nova York –i el concepte és ampliable probablement al país enter- concentra en el seu poder una quantitat de riquesa sense precedents. És igualment cert que hi ha un altre deu percent de la població formada per pobres vertaderament importants. Ara, el que importa d’una manera decisiva és que entre aquests dos extrems, hom ha creat la classe mitjana més vasta i més sòlida que s’ha produït en qualsevol país des que la personalitat individual té lliure accés als negocis i pot desenrotllar iniciatives. Aquesta és potser la gran novetat que ofereix Nova York a un europeu: constatar que aquí tot evoluciona a favor de la formació i l’enfortiment d’una classe mitjana de tipus comercial i industrial, mentre que a Europa la classe mitjana, per obra principalment dels intel·lectuals, ha estat arrasada pels Estats.

Josep Pla, Weekend (d’Estiu) a Nova York, 1954

El dia més fred

Avui estem de rècords a Boston. Ha estat el 26 de gener més fred de la història (de la història des de 1872). La temperatura màxima ha estat de -11C, i això que el sol ha brillat tot el dia. La mínima -18C, i amb la ventada -29C de temperatura de sensació. No fa gràcia, és perillós, perdre un guant és literalment perdre la mà. De fet, és el que li va passar a un company de laboratori del Galleguinho.

Si us ho voleu imaginar només cal que tingueu present que la temperatura habitual d’un congelador és -20C. Si poseu un ventilador dintre del congelador i us hi tanqueu a dins tindreu el clima de Boston avui.

Se’ns ha acudit anar al cine, i durant els 10 minuts de caminada a la Fucho se li ha glaçat el baf a les ulleres, hi tenia estalactites. Ho hem fet per poder escriure el post èpic d’avui poder-ho explicar als nostres nets. Ara ja està, prometem fer bondat el cap de setmana.

El fracàs de Superpanaman

Tenim un nou cap de departament, un eminent científic, l’home que va demostrar per primera vegada de forma concloent que la pol•lució redueix l’esperança de vida. Com deia en el post anterior, aquí els jefes prenen decisions, i la primera decisió del nostre nou jefe ha estat renovar tots els despatxos i els laboratoris del departament. Tot a terra i amunt des de zero.

Quan vaig tornar de vacances em vaig trobar els nous plànols de la meva planta, la planta 13. Òbviament, el jefe s’hi havia planificat un despatx enorme amb tota mena de luxes, havia doblat l’espai de que disposaven les seves secretàries i administradors, havia dotat el departament amb 4 sales de reunió amb pantalles planes per fer videoconferències, i havia renovat l’espai de tot el professorat. Tothom semblava haver-hi guanyat. Tothom? No, el jefe havia decidit dividir per dos l’espai que ens toca als postdocs, de manera que els despatxos que ara compartim dos o tres persones els compartirem 5 postdocs.

En aquest moment d’indignació va néixer un nou superheroi, Superpanaman. Superpanaman és un intel•lectual d’esquerres que vesteix americana de pana, llueix ulleres de pasta, i defensa els drets dels treballadors des del seu teclat antisistema. En Superpanaman va decidir organitzar els postdocs i les postdoques del departament per reclamar els seus drets. Va començar per una presa fàcil, un xinès que, educat en el comunisme, havia d’entendre perfectament la raons de la seva queixa i s’havia d’afegir entusiasta al seu moviment. Però no en va obtenir cap resposta. Sens dubte l’economia necapitalista i la doble moral americana li havien menjat el coco al pobre xinès. Va seguir amb els americans i les americanes. Són blancs i blanques i han estudiat, podrien ser milionaris i milionàries però malviuen en el món de la recerca per ser fidels als seus ideals. Ells i elles ho havien d’entendre. Res, cap resposta, cap senyal de rebel•lió. Un altre xinès, un singapurès, un xinès més, un indi, una vietnamita, més americans. Res. Res de res.

En Superpanaman va fracassar en la seva iniciativa i haurà de compartir despatx amb 4 postdocs més, que amb una mica de sort es dutxaran als matins i no a les nits. Viu en un país en el qual l’esperit sindicalista no forma part de l’imaginari col•lectiu. Aquí, si vols tenir un despatx, penca fort i aconseguiràs un despatx. Descobreix alguna cosa important i et vindran a buscar per oferir-te un harem de secretàries amb vistes al mar. Ets a Harvard, i si no t’agrada, marxa, en dues hores el teu teclat antisistema l’ocuparà algú millor que tu disposat a cobrir la teva plaça per la meitat del teu sou.

State of the Union address

Un any més, m’acabo d’empassar tot el State of Union Address del Bush. Torno a estar impressionat d’aquest país, de la seva democràcia, i sobretot de la seva identitat nacional. Quina enveja.

Amb el Bush no hi estem d’acord en gairebé res, però té molta més categoria política que cap dels membres del Congreso de los Diputados, per no parlar del Parlament de Catalunya. Com m’agradaria veure un president espanyol o català dirigir-se al país amb aquesta fermesa i amb aquest lideratge.

El discurs sobre l’estat de la Unió és molt protocolari i massa teatral pel gust dels intel•lectuals d’esquerra com jo, però cada símbol hi té significat, objectiu i misteri. Al discurs hi assisteix el congrés en ple (cambra de representants i senat), la cúpula militar, el tribunal suprem i el consell de ministres. En el moment pertinent, una veu militar anuncia l’arribada del president: "Mr./Madam Speaker, the President of the United States!". El president fa la seva entrada enmig d’un aplaudiment unànime per part de tots els assistents en peu. Al cap d’uns minuts, la Speaker de la cambra el torna a presentar: “Members of Congress, I have the high privilege and distinct honor of presenting to you the President of the United States”. I cinc minuts més de standing ovation. No l’aplaudeixen per les seves decisions polítiques, l’aplaudeixen pel que representa i l’aplaudeixen en reconeixement a la seva responsabilitat.



Durant la seva xerrada, el president és interromput constantment, alguns cops per aplaudiments de membres del seu partit, altres cops per aplaudiments de membres dels dos partits. Els jutges del tribunal suprem i els militars no solen aplaudir mai excepte en moments indiscutibles, com ara el concloent “God bless America”, en els quals m’aixeco fins i tot jo.

De tot plegat en trec tres idees bàsiques que manquen a la política espanyola: una identitat nacional inqüestionable, un president que lidera i un president que pren decisions importants.

Quines decisions importants ha pres el ZP? Legalitzar el matrimoni gay? Reduir l’estatut de Catalunya a quatre lleis que no complirà? Iniciar un diàleg amb ETA que mai ha existit? El Bush, en canvi, amb un percentatge de popularitat inferior al 30%, decideix enviar 20000 soldats més a Iraq i suprimir la poca seguretat social que quedava al país. D’això en dic collons.

Per cert, sembla que el congrés americà s’està posant les piles per afrontar el canvi climàtic amb una política energètica sostenible. No en tingueu cap dubte, malgrat que els polítics verds i les ulleres de pasta floreixen a Europa, la tecnologia clau que acabarà amb l’era del petroli es desenvoluparà als USA. I si mai l’aire és net, no serà gràcies a ICV, sinó a que algun empresari americà trobarà la manera de fer-se ric a partir de noves formes d’energia.

La neu mola

La bellesa de la neu justifica tots els greuges de l'hivern. La neu és tan poderosa que sotmet la ciutat al silenci. Els cotxes es tornen muts i això em fascina. No és màgia, és que l'energia mecànica de les ones sonores es dissipa trencant els enllaços més febles de l'estructura desordenada que formen els cristalls de gel quan cauen sobre la terra. I això vol dir silenci.

Diuen que comprendre un fenomen li pren tota la poesia. Jo, en canvi, penso que la multiplica. No em puc imaginar res més poètic que portar la teva comprensió fins l'abisme, fins allà on ja res es pot comprendre. Poesia és entendre tot allò que es pot entendre i trobar-se desemparat davant allò que no es pot entendre, ni es podrà entendre mai.

Jetlag moderat

Tinc un jetlag moderat i plaent que em lleva a les 6 del matí enterament descansat. El que no és ni moderat ni plaent són els -14C que ara mateix marca el termòmetre i que la brisa marina converteix en -22C. Jo sempre havia associat la temperatura de sensació a la xafogor de la canícula catalana i no m’acabo d’acostumar a que indiqui un fred que t’hi cagues en comptes d’una calor que t’hi cagues. Ara esmorzarem i dedicarem 5 minuts humorístics a afegir capes de roba sobre la nostra pell abans d’afrontar la desesperada espera del l’autobús. Semblem ninots de roba en comptes de personetes.


A l’autobús tot són cares llargues, principalment les dels negres que en poques generacions han passat del clima subsaharià al clima àrtic sense permetre que l’evolució natural els adapti gens ni mica. Si Darwin tingués raó, els descendents del Louis Armstrong serien albins d’aquí uns pocs milers d’anys. Em pregunto si, tot i ser albins, continuarien swingant com els seus ancestres o bé tocarien polques amb acordió. En qualsevol cas, visc en un país en el qual la meitat de la població creu que l’home no ha evolucionat des que Déu el va fer aparèixer a la terra, així que no crec que la meva hipòtesi sobre la natura musical dels descendents albins de Louis Armstrong tingui el ressò que mereix.

El millor joc del món

Comencem l'any amb el joc que ens ha distret les nits d'amistat. Com que no sabem com es diu, ni sabem si ningú ho sap, n'hem dit el millor joc del món i n'hem fet un blog.