El fracàs de Superpanaman

Tenim un nou cap de departament, un eminent científic, l’home que va demostrar per primera vegada de forma concloent que la pol•lució redueix l’esperança de vida. Com deia en el post anterior, aquí els jefes prenen decisions, i la primera decisió del nostre nou jefe ha estat renovar tots els despatxos i els laboratoris del departament. Tot a terra i amunt des de zero.

Quan vaig tornar de vacances em vaig trobar els nous plànols de la meva planta, la planta 13. Òbviament, el jefe s’hi havia planificat un despatx enorme amb tota mena de luxes, havia doblat l’espai de que disposaven les seves secretàries i administradors, havia dotat el departament amb 4 sales de reunió amb pantalles planes per fer videoconferències, i havia renovat l’espai de tot el professorat. Tothom semblava haver-hi guanyat. Tothom? No, el jefe havia decidit dividir per dos l’espai que ens toca als postdocs, de manera que els despatxos que ara compartim dos o tres persones els compartirem 5 postdocs.

En aquest moment d’indignació va néixer un nou superheroi, Superpanaman. Superpanaman és un intel•lectual d’esquerres que vesteix americana de pana, llueix ulleres de pasta, i defensa els drets dels treballadors des del seu teclat antisistema. En Superpanaman va decidir organitzar els postdocs i les postdoques del departament per reclamar els seus drets. Va començar per una presa fàcil, un xinès que, educat en el comunisme, havia d’entendre perfectament la raons de la seva queixa i s’havia d’afegir entusiasta al seu moviment. Però no en va obtenir cap resposta. Sens dubte l’economia necapitalista i la doble moral americana li havien menjat el coco al pobre xinès. Va seguir amb els americans i les americanes. Són blancs i blanques i han estudiat, podrien ser milionaris i milionàries però malviuen en el món de la recerca per ser fidels als seus ideals. Ells i elles ho havien d’entendre. Res, cap resposta, cap senyal de rebel•lió. Un altre xinès, un singapurès, un xinès més, un indi, una vietnamita, més americans. Res. Res de res.

En Superpanaman va fracassar en la seva iniciativa i haurà de compartir despatx amb 4 postdocs més, que amb una mica de sort es dutxaran als matins i no a les nits. Viu en un país en el qual l’esperit sindicalista no forma part de l’imaginari col•lectiu. Aquí, si vols tenir un despatx, penca fort i aconseguiràs un despatx. Descobreix alguna cosa important i et vindran a buscar per oferir-te un harem de secretàries amb vistes al mar. Ets a Harvard, i si no t’agrada, marxa, en dues hores el teu teclat antisistema l’ocuparà algú millor que tu disposat a cobrir la teva plaça per la meitat del teu sou.