State of the Union address

Un any més, m’acabo d’empassar tot el State of Union Address del Bush. Torno a estar impressionat d’aquest país, de la seva democràcia, i sobretot de la seva identitat nacional. Quina enveja.

Amb el Bush no hi estem d’acord en gairebé res, però té molta més categoria política que cap dels membres del Congreso de los Diputados, per no parlar del Parlament de Catalunya. Com m’agradaria veure un president espanyol o català dirigir-se al país amb aquesta fermesa i amb aquest lideratge.

El discurs sobre l’estat de la Unió és molt protocolari i massa teatral pel gust dels intel•lectuals d’esquerra com jo, però cada símbol hi té significat, objectiu i misteri. Al discurs hi assisteix el congrés en ple (cambra de representants i senat), la cúpula militar, el tribunal suprem i el consell de ministres. En el moment pertinent, una veu militar anuncia l’arribada del president: "Mr./Madam Speaker, the President of the United States!". El president fa la seva entrada enmig d’un aplaudiment unànime per part de tots els assistents en peu. Al cap d’uns minuts, la Speaker de la cambra el torna a presentar: “Members of Congress, I have the high privilege and distinct honor of presenting to you the President of the United States”. I cinc minuts més de standing ovation. No l’aplaudeixen per les seves decisions polítiques, l’aplaudeixen pel que representa i l’aplaudeixen en reconeixement a la seva responsabilitat.



Durant la seva xerrada, el president és interromput constantment, alguns cops per aplaudiments de membres del seu partit, altres cops per aplaudiments de membres dels dos partits. Els jutges del tribunal suprem i els militars no solen aplaudir mai excepte en moments indiscutibles, com ara el concloent “God bless America”, en els quals m’aixeco fins i tot jo.

De tot plegat en trec tres idees bàsiques que manquen a la política espanyola: una identitat nacional inqüestionable, un president que lidera i un president que pren decisions importants.

Quines decisions importants ha pres el ZP? Legalitzar el matrimoni gay? Reduir l’estatut de Catalunya a quatre lleis que no complirà? Iniciar un diàleg amb ETA que mai ha existit? El Bush, en canvi, amb un percentatge de popularitat inferior al 30%, decideix enviar 20000 soldats més a Iraq i suprimir la poca seguretat social que quedava al país. D’això en dic collons.

Per cert, sembla que el congrés americà s’està posant les piles per afrontar el canvi climàtic amb una política energètica sostenible. No en tingueu cap dubte, malgrat que els polítics verds i les ulleres de pasta floreixen a Europa, la tecnologia clau que acabarà amb l’era del petroli es desenvoluparà als USA. I si mai l’aire és net, no serà gràcies a ICV, sinó a que algun empresari americà trobarà la manera de fer-se ric a partir de noves formes d’energia.