Who are the jews?

Avui he anat a una xerrada que es titolava així. Un professor de Columbia s'està dedicant a investigar si els jueus són una raça o no -bàsicament mirant polimorfismes comuns en els gens dels jueus d'arreu del món-. No m'he quedat fins al final així que no us puc explicar les conclusions. Les hauré de preguntar al Linhong que sí que s'ha quedat (probablement adormit).

Entre altres coses he après que New York és la segona ciutat del món amb més Jueus -2 milions- només superada per Tel Aviv. Els USA són el país amb més jueus del món, més de 5 milions, seguits de molt a prop per Israel. És curiós que gairebé hi hagi tants jueus com catalans. I ells són molt més famosos tot i no tenir el Barça, el Bulli ni el Montilla.

Kansas City (2): the rodeo

Ens llevem a la casita del lago disposats a trobar la veritat profunda del Mid-West. Segons el schedule de la Julie, tenim per davant sis àpats i quatre concerts en 24 hores. Per començar la immersió pretenem assistir a un rodeo. Ens fa una il·lusió brutal i ens posem pesats fins que la Julie en hi porta. Clar, ella vol que veiem el millor de Kansas, i nosaltres volem veure el pitjor.


Arribem a l'Agricultural Hall of Fame d'un poblacho que no recordo. El nombre de cotxes aparcats suggereix que l'hem encertat. No sabem cap on hem d'anar però seguim les banderes americanes, les barres i estrelles no ens poden fallar.



Welcome to the rodeo! Davant nostre una immensa carpa americana a sota de la qual suposem que els cowboys es reuneixen i mengen fritous de maiz.



Caminem 100 metres més i comença la desorientació. Creiem observar un parell de centenars llargs de pals elèctrics clavats a terra d'acord amb un perfecte patró cartesià. Seguim avançant. Sembla que a dalt dels pals hi ha gent. Avancem més. La gent penjada dels pals porta eines i un dorsal a l'esquena.



Sí senyor. No estem assistint a un rodeo convencional. Estem assistint a un World Linemen Rodeo, un concurs en el qual participen operaris elèctrics de tot el món. Guanya qui aconsegueix canviar una línia elèctrica amb el mínim temps possible. I el nostre viatge no ha fet més que començar.

Aretha Live

L'imprevist m'obliga a interrompre la sèrie Kansas City. Avui, cap a les tres de la tarda, m'ha trucat la Meri...

Meri: Xavi, mira que estic a Miami i m'he oblidat que avui tenia entrades per un concert a Boston. He pensat que et faria il·lusió anar-hi.

Xavi: Qui toca?

Meri: L'Aretha Franklin.

Xavi: VA-HOME-VA! L'Aretha Franklin és morta!

Meri: Que no, que no, que és viva i toca aquesta nit a Boston.

Cinc hores més tard, la Fuchini, el Galleguinho, la Crystal i jo seiem a l'Opera House davant del gran mite. Reté pràcticament intacta aquella veu que la va portar a ser l'única cantant de la història que va regnar simulatàniament a les esglésies i als night clubs.

Amb aquest post inauguro la nova secció de vídeos clandestins i violacions de copyrights.

R-E-S-P-E-C-T

Kansas City (I): la casita del lago

Buenu, buenu, buenu. No tinc paraules per descriure el nostre viatge a les arrels de l'Amèrica profunda. ESPECTACULAR!!!! No us perdeu la sèrie de posts que vénen a continuació: KANSAS CITY here I come!

Comencem pel primer contacte amb les dimensions de l'Amèrica profunda. Una hora després d'aterrar l'únic aliment gluten-free que trobem és la carbassa més gran del món.



Seguim per alguns detalls de la casa en la qual ens vam hostatjar. La casita del lago: quatre pisos, tres terrasses, i vistes magnífiques. Ens va costar una mica descobrir que les tovalloles que estan penjades als lavabos són per decorar, no per eixugar-se... a part d'aquest detallet, ens vam portar molt bé. Gràcies Patty i Steven per acollir-nos.

NOT rejected

Aquest matí el meu jefe ha trucat l'editora de Nature i després d'una conversa d'uns minuts l'ha convençuda de reconsiderar l'acceptacio del nostre article. Ara tenim un parell de setmanes per reescriure l'article, adreçar els comentaris dels revisors i provar sort un cop més. Ens assignaran un nou revisor i si li agrada tirarem endavant, i si no, no. No cal dir que aquesta és una altra de les coses que només passen a Harvard. Em sembla que estic aprenent com funcionen les decisions importants en la ciència d'alt nivell. De fet, crec que això és extensible a les decisions d'alt nivell en qualsevol disciplina. Tot acaba passant per trucades cordials entre líders, converses que no queden gravades en arxius històrics, cercles subtils de poder.

La meva xerrada ha anat prou bé. Havia de durar 30 minuts i ha acabat durant dues hores. M'han acribillat a preguntes, algunes han estat força interessants, altres només perseguien enganxar-me. Probablement l'audiència més dura que he tingut mai. Déu n'hi do veure tota l'arrogància Harvatiana a les cares de la gent que m'escoltava. He comès uns quants errors d'organització de la xerrada i encara em costa molt ser satisfactòriament fluent amb l'anglès. En qualsevol cas, he après moltes coses.

CACA

Demà dimecres m'han convidat a fer una xerrada a la Facultat de Física de Harvard. Estaré xerrant davant d'algunes de les personalitats més brillants del camp en el qual treballo. No cal dir que això sol ja és motiu de fer-se una quantitat substancial de caca a sobre. Irònicament, també demà dimecres, just abans de la meva xerrada i en el mateix lloc, parla un premi nobel, Pierre Gilles de Gennes. De Gennes va inventar el camp en el qual treballo. Això és motiu de encara més caca.

Rejected

M'acaben d'anunciar que el meu article ha estat rebutjat a Nature. Després de 63 dies revisió, estic una mica decebut amb els raonaments de l'editor i els revisors. Enfí. Kansas City here I go!

Kansas City here I go!

Als USA, del dia de la Hispanidad en diem Columbus Day, i com que se'ns en refot el que celebrem, sempre fem caure la festa en dilluns, així tenim un cap de setmana de 3 dies per gastar diners i honorar el capitalisme. Nosaltres ens en anem a Kansas City, que no és la capital de l'estat de Kansas, sinó que és la capital de l'estat de Missouri. Toca't els ous. Kansas city és als USA el mateix que Madrid a la península ibèrica, és a dir, el centre geomètric i poc més, l'Amèrica profunda.

A Kansas City hi va néixer la Julie, i el seu pare hi ha fet fortuna, així que ens ha convidat a passar un cap de setmana a la seva "Casita del Lago". Entre altres coses, la casita del lago té dues cuines, en dos pisos diferents, per si vols cuinar alguna cosa a mitjanit i et fa mandra baixar al pis de sota...

Hi anem un quintet: la Julie, l'Elena, la Fucho, el Galleguinho, i jo. A part dels coneguts problemes digestius de la Fuchini i jo mateix, la Julie és al·lèrgica al peix, al marisc, al pollastre, als làctics, i als kiwis. I l'Elena és vegetariana.

La Julie va començar preparant un viatge per mostrar-nos el millor de Kansas fins que la vam informar que nosaltres no volíem veure la part chic de Kansas, que per això ens en anem Central Park. Nosaltres volem veure l'Amèrica profunda. Eficient com sempre, la Julie ha canviat el nostre horari, i ara a l'Agenda hi consta un campionat mundial de barcacoa i un rodeo.

No cal que us digui que l'únic motiu real pel qual em fa molta il·lusió anar a Kansas és perquè és l'autèntic bressol del Swing. Allà hi va néixer la música de Count Basie i tants altres. Allà s'hi van fer les més grans Jam Sessions de la història de la millor música que s'ha fet mai. Es veu que encara hi ha locals que obren a les 2 de la matinada quan els músics han plegat dels seus respectius locals i organitzen Jams fins que surt el sol...

Dades fresques

Què, us pensàveu que allò de pesar-nos cada dia era un caprici, una obsessió temporal? Doncs no. Un any després d'haver començat, publiquem les mitjanes mensuals de les nostres masses corporals entre setembre de 2005 i setembre de 2006. Les barres d'error són +/- la desviació estàndard, per tant no indiquen error, indiquen variabilitat. Aviat us faré un anàlisi detallat de correlació temporal, correlació creuada i gausianitat.



Podeu observar que la Fudge ha mantingut el seu pes estable. Això no es deu a un manteniment del quocient greix/múscul perquè la nena menja guacamole cada dia i no ens enganyem, la figura se'n ressent. Així que proposo la hipòtesi basada en l'evidència que durant aquest any ha perdut massa muscular i l'ha substituït per greix.

El meu cas és l'oposat. La gràfica podria indicar un augment galopant de la meva massa adiposa. En realitat m'estic posant fort anant al YMCA. A més, bec més aigua i això implica retenció de líquids... per no parlar de l'increment de massa cerebral que qualsevol doctor de Harvard pateix.

Ara ve la part de projecció de les dades cap al futur, al més pur estil Club de Roma. Si tot segueix així, quan tombi els 50 anys pesaré 100 Kgs. Això vol dir que estaré molt fort i que tindré el cap molt gran.