Respect

De petit, quan la pantalla de la televisió es tornava negra de cop, a casa no em deien que la tele s’havia apagat, em deien que estàvem veient una batalla de negres a les 12 de la nit. Avui he pensat en aquesta anècdota perquè és viscut una experiència similar. Tot plegat ha estat molt negre, excepte un píxel blanc, jo.

Després d’una de les meves trisetmanals sessions de piscina –m’estic posant super catxes i quan nedo braça ja no avanço cap enrerra!- he emprès la sempre interessant missió de dutxar-me. Podria fer un blog només dels meus pensaments a la dutxa del YMCA… el nedador supercatxes que es depila els testicles, l’aixecador de peses que no es treu el banyador a l’hora de dutxar-se perquè té el penis tan petit com gran té els tríceps-… i per sobre de tot, una immensa marea de afroamericans que em treuen dos metres en les tres dimensions de l’espai.

Avui,, mentre m’ensabonava he començat a sentit crits. Primer ho he trobat normal, perquè per causa de la seva vulgaritat,la gent de gimnàs es sol comunicar cridant. Però de mica en mica els crits s’han anat acostant i s’hi han afegit cops i empentes. Sí senyor, una batalla de negres a la dutxa del YMCA. I jo en pilotes.

No us podeu imaginar com de desemparat m’he sentit en boles sota l’aigua observant dues masses immenses esbatussar-se davant meu. Perquè ens sentim tan desprotegits que estem despullats. No tenia sortida, l’accés a la meva tovallola estava impedit pels que s’esbatussaven i pels que s’ho miraven. I jo en pilotes, o en pilotetes, perquè el meu membre s’ha fet tan petit com el meu esperit.

No sé què es deien, només entenia una paraula: RESPECT. Respect és la paraula que més s’utilitza en el món de les bandes. Tu em respectes i jo et respecto. I quan un entén que s’ha trencat el respecte, a la guerra.

Per sort, ha aparegut l’encarregat del gimnàs. És un negre tres vegades més gran que el més gran dels negres, afable però sever. Amb una mirada n’ha tingut prou.

Mireu què m'han enviat

CALL FOR PAPERS

XII International Colloquium of the North American Catalan Society
Dalhousie University, Halifax, Nova Scotia
11-13 May 2007


REVOLUTION IN CATALAN CULTURE AND THE ARTS


We welcome papers on the study of any movement or moment of revolution that has brought about change or transformation in Catalan culture and the arts. This topic is conceived broadly as encompassing history, the visual arts, literature, linguistics, anthropology, music, architecture, etc., and may include any chronological period. We seek papers that deal with any instance of revolution or fundamental change—creative development, new trends, new forms, new genres, or even the revival of the traditional.

Papers may be read in Catalan, English or French. Maximum length: 20 minutes.

Please send abstracts (max. 250 words) or proposals for special sessions by September 1, 2006 to:

Donna M. Rogers
Department of Spanish
Dalhousie University
6135 University Avenue, # 3025
Halifax, Nova Scotia B3H 4P9
CANADA
fax: (902) 494-1997
e-mail: donna.rogers@dal.ca

Les matemàtiques

Gràcies al topi i a la guixi per aquesta aportació al meu blog

Deval Patrick

Aquesta tardor hi ha eleccions per escollir el nou president de Catalunya i el nou governador de Massachusetts. Ja us podeu imaginar que us us sotmetré a uns quants posts comparatius amb la signatura del meu afinat anàlisi polític.

Avui hem escollit el candidat demòcrata a Governador de l'Estat. Ha guanyat un tal Deval Patrick, un afroamericà (aka negre)! M'ha cridat l'atenció que a les dues terres que habito, el candidat de "l'esquerra" provingui de classes econòmicament desafavorides. Un prové de la minoria negre americana, i l'altre de la minoria immigrant espanyola. Això m'ha portat a mirar el currículum dels dos candidats per esbrinar com s'ho van fer per emergir del seu estatus desafavorit tant socialment com cultural.



El Patrick va néixer al ghetto de Chicago, en un pis d'una habitació en la qual vivia tota una família. El seu professor de l'escola el va veure llest i li va proposar que busqués una beca per anar a l'institut. De beca en beca va acabar llicenciant-se a Harvard. Un cop llicenciat, se'n va anar a treballar per l'ONU a l'Àfrica fins que va decidir tornar a estudiar a Harvard, en aquest cas dret (dret és un post grau als USA). Mentre s'emmerdava en tota mena d'organitzacions pels drets dels negres als USA, va anar fent feinetes com a advocat que el van portar a ser vicepresident executiu de Coca-Cola. Sembla que va abandonar Coca-cola per la negativa de la companyia per investigar situacions de violència a les seves fàbriques de Colòmbia. I aquí el tenim, candidat a governador de Massachusetts.

El Montilla va néixer a Còrdova. Va estudiar formació professional i va intentar començar un parell de carreres. I aquí el tenim, candidat a president de la Generalitat.

Dos anys

Fa dos d'anys que vaig posar la meva vida en un parell de maletes i vaig marxar. No puc pretendre comparar-me als emigrants que fugen de la guerra o del no res, però començar una nova vida a l'altra banda del món és una experiència intensa siguin quines siguin les circumstàncies que l'envolten i la llibertat amb la qual es decideix emprendre-la.

Recordo que els moments més intensos els vaig viure a l'avió. Mentre voles cap a la teva nova vida no tens casa, casa teva és allà on tens els peus, i els peus els tens a l'aire. L'atractiu de la llibertat es barreja amb la por de la incertesa. Després, de mica en mica, la vida emergeix de nou i és sorprenent com de ràpid la normalitat torna a envair el teu temps: un llit, una nevera, un persona amb qui parlar, un despatx, un supermercat, un telèfon, una màquina per rentar la roba, un parc per on passejar, un projecte, una olor característica, un sou, un to de llum... No ens imaginem com d'arrelats estem a la nostra terra i a la nostra gent fins que deixem de ser-hi. Tampoc ens imaginem com de ràpid ens podem acostumar a noves situacions, a conviure amb xinesos amicals i bruts a 20 graus sota zero, a parlar anglès sense obrir la boca, a caminar decidits amb l'arrogància característica de l'aristocràcia intel•lectual de la ciutat.

La vida es pot construir i descontruir sorprenentment ràpid. Malgrat tot, la majoria de nosaltres no la descontruim mai, ens aferrem als nostres lligams, els anomenem identitat, i ens disposem a lluitar contra qualsevol que ens la vulgui prendre.

Escoltar

El darrer president de l'Iran, Mohammad Khatami, ha estat convidat a fer una xerrada al JFK School of Government de Harvard diumenge que ve. El títol de la xerrada és "Ethics of Tolerance in the Age of Violence". Els diaris en van plens i la indignació creix a mesura que s'acosta el dia de la xerrada. Per exemple, el Governador de Massachusetts i potencial candidat a la Casa Blanca, el republicà Mitt Romney, s'ha negat a proporcionar cap mesura de seguretat durant l'estada de Khatami. Segons ell , la visita és "una desgràcia per tots els americans que han perdut les seves vides en mans dels extremistes". Tot i que la vaig demanar, no m'han concedit una invitació per assistir a la xerrada, cosa que donada la manca de mesures de seguretat, no em fa res.

Per altra banda, a la vella i civilitzada Europa, llegeixo que Pepe Rubianes ha de suspendre la seva obra al Teatro Español per pressions polítiques. Contràriament a Khatami, Rubianes no és cap polític ni líder religiós, és un comediant, però no el deixem parlar. De fet, a alguns polítics, com ara els de Batasuna, tampoc els deixem parlar. Amb quin dret els nostres governs decideixen el que volen que escoltem, encara que sigui de boca de comediants? Em sembla que aquest to paternal de "nosaltres sabem el que voleu" em posarà una mica nerviós quan torni.

Potser té en Chomsky quan diu que, malgrat tot, Estats Units és el país més lliure del món.

Treps, fora (post endarrerit).

Avui la Fucho m'ha fet fora de casa. Sense ni tan sols consultar-m'ho ha decidit organitzar una festa de dones i m'ha prohibit explícitament aparèixer en tota la nit... a no ser que faci de stripper. Així que aquí em teniu, amb els ocells nocturns de la meva solitud, desolat davant d'una pàgina en blanc del meu blog mentre una orgia femenina pren possessió del meu sofà.

Tot i la temptació de fer de stripper, la meva tendència a la solitud m'ha empès cap una nit d'allò més meva. He començat per un ritual de purificació a la piscina del YMCA. Fer piscina no és fer esport, és molt més que fer esport. Els que nedem tenim una categoria intel·lectual incomparable amb els pobres d'esperit que s'obsequien amb càstigs diaris a la sala de màquines. Els que nedem ho fem perquè hem llegit Sòcrates, i sabem que la veritat habita a les profunditats. Quan ens llencem a la piscina anem a la recerca d'aquesta veritat. És un ritual. És el bateig del que seguirà.

En aquest cas, el que ha seguit ha estat una visita nocturna al Museum of Fine Arts. Hi he exhibit la meva solitud entre budes tibetans i tòtems asteques fins que he recordat que els divendres a la nit el membres del museu estem convidats a un còctel a la selecta sala d'impressionisme francès . Un Manhattan a la ma dreta, un canapè de gambes a l'esquerra, i davant meu un paisatge de Cézane. Un moment d'aquells que penses: sóc la polla. Però no prou satisfet amb el meu estat de sublimació, he acabat la nit endinsant-me a la filmoteca del museu, en la qual projectaven un cicle de cinema iranià, el meu cinema preferit com ja sabeu. "The iron island", una al·legoria en persa sobre la situació actual de l'Iran. Allí hi he trobat el meu entranyable amic Alirezza, ben acompanyat com sempre del seu cercle de companys Iranians del MIT. Hem tornat cap a casa desxifrant una per una, les metàfores subtils de la poesia visual de Mohamad Rasoulof.

L'abat de Montserrat

Que malament estan les coses a l'Església quan dir la veritat és un escàndol.