Dos anys

Fa dos d'anys que vaig posar la meva vida en un parell de maletes i vaig marxar. No puc pretendre comparar-me als emigrants que fugen de la guerra o del no res, però començar una nova vida a l'altra banda del món és una experiència intensa siguin quines siguin les circumstàncies que l'envolten i la llibertat amb la qual es decideix emprendre-la.

Recordo que els moments més intensos els vaig viure a l'avió. Mentre voles cap a la teva nova vida no tens casa, casa teva és allà on tens els peus, i els peus els tens a l'aire. L'atractiu de la llibertat es barreja amb la por de la incertesa. Després, de mica en mica, la vida emergeix de nou i és sorprenent com de ràpid la normalitat torna a envair el teu temps: un llit, una nevera, un persona amb qui parlar, un despatx, un supermercat, un telèfon, una màquina per rentar la roba, un parc per on passejar, un projecte, una olor característica, un sou, un to de llum... No ens imaginem com d'arrelats estem a la nostra terra i a la nostra gent fins que deixem de ser-hi. Tampoc ens imaginem com de ràpid ens podem acostumar a noves situacions, a conviure amb xinesos amicals i bruts a 20 graus sota zero, a parlar anglès sense obrir la boca, a caminar decidits amb l'arrogància característica de l'aristocràcia intel•lectual de la ciutat.

La vida es pot construir i descontruir sorprenentment ràpid. Malgrat tot, la majoria de nosaltres no la descontruim mai, ens aferrem als nostres lligams, els anomenem identitat, i ens disposem a lluitar contra qualsevol que ens la vulgui prendre.