Treps, fora (post endarrerit).

Avui la Fucho m'ha fet fora de casa. Sense ni tan sols consultar-m'ho ha decidit organitzar una festa de dones i m'ha prohibit explícitament aparèixer en tota la nit... a no ser que faci de stripper. Així que aquí em teniu, amb els ocells nocturns de la meva solitud, desolat davant d'una pàgina en blanc del meu blog mentre una orgia femenina pren possessió del meu sofà.

Tot i la temptació de fer de stripper, la meva tendència a la solitud m'ha empès cap una nit d'allò més meva. He començat per un ritual de purificació a la piscina del YMCA. Fer piscina no és fer esport, és molt més que fer esport. Els que nedem tenim una categoria intel·lectual incomparable amb els pobres d'esperit que s'obsequien amb càstigs diaris a la sala de màquines. Els que nedem ho fem perquè hem llegit Sòcrates, i sabem que la veritat habita a les profunditats. Quan ens llencem a la piscina anem a la recerca d'aquesta veritat. És un ritual. És el bateig del que seguirà.

En aquest cas, el que ha seguit ha estat una visita nocturna al Museum of Fine Arts. Hi he exhibit la meva solitud entre budes tibetans i tòtems asteques fins que he recordat que els divendres a la nit el membres del museu estem convidats a un còctel a la selecta sala d'impressionisme francès . Un Manhattan a la ma dreta, un canapè de gambes a l'esquerra, i davant meu un paisatge de Cézane. Un moment d'aquells que penses: sóc la polla. Però no prou satisfet amb el meu estat de sublimació, he acabat la nit endinsant-me a la filmoteca del museu, en la qual projectaven un cicle de cinema iranià, el meu cinema preferit com ja sabeu. "The iron island", una al·legoria en persa sobre la situació actual de l'Iran. Allí hi he trobat el meu entranyable amic Alirezza, ben acompanyat com sempre del seu cercle de companys Iranians del MIT. Hem tornat cap a casa desxifrant una per una, les metàfores subtils de la poesia visual de Mohamad Rasoulof.