Com que la terra gira sobre sí mateixa amb un període d’uns 365 dies i com tenim deu dits a les mans, resulta que aquestes dates són assenyalades. Ja sabeu que aquesta mena de convencions em deixen més aviat fred, o potser tot plegat és una excusa per justificar que mai recordo els aniversaris de ningú (algú em podria dir quan és l’aniversari de la Fucho sense que ella se n’adoni?... òbviament no llegeix el meu blog...). En qualsevol cas, ja fa uns quants anys que puc dir que cada dia que passa sóc més feliç això i fa que els absurds aniversaris em facin content. És bonic veure com la teva vida es transforma cada dia que passa. Cada dia té una mica més de llum. Potser cal passar un temps a l’estranger per adonar-se’n...

La font inesgotable de saviesa que és el Tòfol m’ha fet arribar una frase sublim d’en Schopenhauer que m’ha fet pensar: “les persones tenen relacions socials perquè prefereixen suportar els altres que no pas a si mateixos”. A mi m’agradaria canviar el “suportar” per un “conèixer”. Quan miro enrera el meu primer terç de vida vull pensar que sabut suportar-me prou bé a mi mateix. Però tinc la certesa que els millors moments de la meva vida han vingut quan m’he permès suportar els altres...

Quants americans passen gana?

Molts. L’America’s Second Harvest (A2H) és una organització no governamental que s’ocupa de proporcionar aliments als americans que ho necessiten. A la seva web hi trobareu un estudi molt rigorós amb resultats espectaculars. L’any passat, l’A2H va proporcionar aliments a 23 milions d’americans, 9 milions dels quals eren nens. Si fa no fa, un 40% eren blancs, un altre 40% eren negres i la resta hipans. Uns 8 milions de persones van haver de triar entre comprar aliments o comprar medicines. A Massachusetts, un del estats més rics del país, el nombre de residents que reben ajuda alimentària ha doblat en els darrers 10 anys. Deu ser cert que, malgrat les dades de creixement, aquest país cada dia té més pobres. Això sí, no sentireu cap veu alçar-se contra el model econòmic Americà.

Abans d'incrementar el clam anticapilista una mica més, m’agradaria conèixer aquestes dades a Espanya. Algú les té? Probablement no, ningú s'haurà preocupat mai de fer un estudi tan complert com aquest ...

takatakatakatakata

Fa uns dies vaig anar a escoltar el meu primer concert per piano i màquina d'escriure. És acollonant el que es pot arribar a fer amb dues baquetes i un QWERTY...

Immortalitat

Sou conscients que vivim a prop del moment més important de la història de la vida? La fi de la mort. Potser nosaltres no ho veurem mai, potser sí... però ben aviat la ciència vencerà la mort. De fet, tenim el privilegi de ser una de les darreres generacions d’humans que moriran de vells. Obtenir vida eterna serà molt més senzill del que mai havíem pensat, tant senzill com aconseguir regenerar qualsevol teixit del cos humà, i per sobre de tots, el cervell. Cèl·lules mare? Nanotecnologia? Quan trigarem a aconseguir-ho? 50, 100, 200 anys? És aquí mateix. Els nostres nets ja no moriran de vells.

Us podeu imaginar quina revolució representarà l’acabament de la mort? Com canviaran els codis morals? Seguirem tenint fills? I religió? Què en farem de la pena de mort? I què passarà quan només els més rics es puguin permetre l’eternitat?

May god bless America?

Avui toca parlar bé dels USA. Tot i l’habitual crítica a cop de pernil que l’acusa d’uniformista, Amèrica ha aconseguit allò que cap altre país ha aconseguit: la integració massiva dels immigrants al llarg de múltiples generacions. Avui n’he viscut un exemple. He anat a un concert al conservatori (conservatori vol dir universitat de música en la qual els estudiants toquen indignantment bé) a sentir un concert titulat “Love in All Languages”. Un darrera l’altre, grups d’estudiants de diverses nacionalitats anaven interpretant cançons populars de les seves terres: grecs, turcs, indis, jueus, palestins, àrabs, chinesos, argentins m’han recordat que la música popular és la millor del món. Al final, una dotzena de negrots immensos de menys de 20 anys s’han posat a tocar gospel com no l’havia sentit ni a Harlem. Tot plegat, tres hores de música des del fons del cor amb la nostàlgia de la terra llunyana. Un concert com el d’avui, tant natural i senzill i amb tanta qualitat, només pot passar a un lloc, a les grans ciutats americanes.

Prime Time

Avui parlarem d’una de les tortures més habituals del prime-time americà: el judici del Saddam Hussein. No hi ha setmana que no tinguem la nostra dosi “que bons que som carregant-nos aquest bàrbar”. Jo crec que ja no es preocupen ni de actualitzar les imatges. Sempre passen les mateixes, aquelles en les quals apareix cridant al jutge amb cara de boig...


Cal tenir present que aquest país ha d’exorcitar molts militars morts, així que els perdono la manipulació mediàtica que, en el fons, és molt menor que la que tenim a Espanya.

Us heu preguntat mai de què acusen al Saddam? Suposo que la majoria no ho heu fet, com jo. El deuen acusar de ser dolent, i deu ser fàcil de demostrar, perquè és molt dolent: qualsevol conspiració, tortura, assassinat, invasió recent hauria de ser suficient per tallar-li el coll. De fet, suposo que l’acusen d’allò que va portar el trio de les Azores a envair el seu país fa un parell d’anys... Doncs no, no el jutgen per res recent, el jutgen per la matança de Dujail. Això va passar l’any 1982. Com a resposta a un intent d’assassinat, en Saddam (perquè a tots els dictadors se’ls recorda pel cognom i en canvi al Saddam se’l recorda pel nom?) va ordenar matar 150 homes, torturar-ne 1500, carregar-se la ciutat i reconstruir-la en poc temps. Res comparat a les atrocitats patrocinades per l’administració Reagan a Nicaragua durant aquelles èpoques, però Déu n’hi do.

Però, si el jutgen per la matança de Dujail, perquè les tropes americanes no van envaïr Iraq l’any 1982 i capturar-lo? Quina va ser la reacció dels USA en aquell moment? hummmm... (aquí us heu d’imaginar en Treps visitant els anals de la història...). Essencialment es va premiar al Saddam. L’any 1982, els USA van esborrar l’Iraq de la llista negra de països que donaven suport al terrorisme Islàmic i va començar a vendre-li armes i a oferir-li intel•ligència. El desembre de 1983, Donald Rumsfeld -incombustible- va visitar el país i va protagonitzar la famosa encaixada de mans amb Saddam Hussein.



Van parlar de com, en aquells mateixos dies, l’Iraq estava utilitzant massivament armes químiques contra l’Iran? No ho crec, més aviat van parlar de negocis. Al cap de poc temps, els USA van vendre més de 100 helicòpters militars a l’Iraq. I sorprenentment, uns anys més tard (1988), en Saddam va utilitzar aquests mateixos helicòpters per gasificar la població kurda. Sembla que això va motivar el senat americà a prohibir l’enviament de tecnologia americana a l’Iraq. Però la Casa Blanca va vetar la iniciativa.


Clar que el Saddam posa cara de boig i crida al jutge, no deu entendre res. Hi ha un acudit pel país que diu així: “Perquè la CIA estava convençuda que el Saddam tenia armes de destrucció massiva? Resposta: perquè tenia les factures”. Un altre acudit diu que en comptes de jutjar al Saddam, seria molt més fàcil enviar-lo a caçar amb el Dick Cheney...

Utah la nuit

La missió del congrés de Salt Lake City, a banda de revolucionar el món de la biofísica actual amb la meva espectacular recerca, era descobrir el vici a la capital dels Mormons. Per fer-ho vaig gaudir d’uns companys de viatge inigualablement qualificats per assolir aquesta gesta, la Maria, el Pere, i el Marc Vesícules (aparentment el nom li ve perquè es dedica a estudiar l’endocitosi en vesícules de peix torpedo... tot plegat finançat pels vostres impostos).



L’empresa va ser simple, com no podia ser d’altra manera amb un equip tan talentós. El segon dia del congrés vam descobrir el local on tota la púrria de Salt Lake City fa vida mentre els mormons són el temple. Un bar lúgubre, una barra buida puntejada per camioners tatuats i lesbianes, cervesa a preu d’aigua, música desequalitzada amb els baixos que feien tremolar l’estructura del temple, i... CENDRERS... qui m’havia de dir que a Salt Lake City hi trobaria un bar en el qual s’hi podia fumar (és el segon que trobo als USA)? Per fí havíem descobert on es reuneixen els residus humans de l’Amèrica profunda. I hi vam passar totes les nits de congrés que quedaven. Tenia un particularitat interessant. Els borratxos del Midwest, en comptes de entretenir-se amb ballarines de strip-tease estaven totalment absorbits per la final de patinatge artístic de les olimpíades... vaia monyarrons.

La gran troballa del viatge va ser sens dubte la cervesa que es bevia al local. El nom no té no té desperdici, gran homenatge a la tradició mormona: “POLYGAMY PORTER”. Perfecte. No us perdeu l’etiqueta i el subtítol. “Why have just one?”.




I així es va acabar el congrés amb mal de cap de tanta polygamy (això que veieu a darrera meu són pòsters científics...)