All the meat is on the grill

Per un científic, publicar un article a Nature és com per una model sortir al pòster central de Playboy. Nosaltres hem arribat fins la darrera ronda, la ronda en la qual els editors de la revista et diuen que estàs molt bona però que si vols la portada t'has de tenyir el cabell i operar-te els pits. I durant el darrer mes m'he tenyit el cabell i m'he operat els pits, i per curar-me en salut també m'he operat els llavis i me tret una mica de cul.

Ara tot és a les mans de l'editora i dels revisors. És fort pensar que la teva vida depèn de l'opinió d'un sol senyor, un sol senyor que pot decidir que sí, que surts a la pàgina central de Playboy, que la teva vida laboral està resolta i que més amunt ja només hi ha ser la Playmate of the Year (o equivalentment premi nobel). Hi ha una petita diferència, que és que a Playboy saps qui és el jurat i pots arrossegar-te per sota la seva taula, en canvi, els revisors de Nature són un dels secrets més ben guardats de la ciència, així que res de saliva a canvi de favors.

En qualsevol cas, el que he après aquests darrers temps, no s'aprèn a gaires llocs del món, ni s'escriu als llibres, s'ha de viure. Estar envoltat de gent d'aquesta categoria intel·lectual és millor que sortir a qualsevol portada o pòster central, és entendre perquè els millors són els millors.

Però la millor de tots és la Fuchini que ha aguantat la meva no existència i s'ha fet encara més forta quan jo m'he fet encara més feble... Gràcies fuchini. Fins i tot alguns dies ha rentat els plats! Check her out!

New York a l'hivern

És habitual que NYC et rebi amb un cop de puny a la cara. Al pic de l'hivern, a banda del cop de puny a la cara et rep amb una patada als collons. Al pic de l'hivern la ciutat és encara més bruta i més brutalment contrastada. La gent hi camina més emprenyada i desafiant. Nova York a l'hivern és el gris brut de les rates sobre el gris brut de la neu bruta.

Però és en aquest desert d'humanitat que emergeix el geni creador amb més intensitat que en qualsevol altre lloc del planeta. És geni la Sutton Foster protagonitzant the Drowsy Chaperone a Broadway, és geni el cuiner del Thalia que va dissenyar el pastís de formatge amb gerds, i també és geni l'arquitecte que va crear la nova AppleStore a la cruïlla de Central Park amb la 5th avenue.





Genis entre rates, això és Nova York a l'hivern.

Weekend d’hivern a New York

Dilluns que ve és President’s Day, i per raons òbvies tothom se’n va a passar uns dies a Florida. Nosaltres ens en anem a passar el cap de setmana a la pensió Quil•li de Harlem. L’objectiu principal és la celebració de l’any nou xinès a Chinatown. Parlen de rues i focs artificials memorables, tot i que amb el fred que farà potser només desfilen els xerpes de l’Himàlaia. No cal dir que també veurem musicals (la fucho vol veure The color purple i jo The drowsy chaperone), anirem a concerts de Jazz, museus, the View, missa gospel, brunch al Barrio, Central Park nevat... i aquestes coses típiques que es poden fer a NYC un weekend d’hivern . Ara només cal que al Galleguinho se li engegui el cotxe sota un capa de gel de 10 cm i off we go. No crec que ningú s’arribi a acostumar mai a la màgia de la route 95 quan emergeix a l’horitzó l’skyline de Manhattan.

ju ju que viene que viene ju ju que viene que viene

Ja sabeu que tinc debilitat pels posts meteorològics alarmistes. Aquest cop es tracta del primer Nor'easter de la temporada. Un Nor'easter és una mena d'huracà de neu que sol visitar-nos un parell de cops cada any i que deixa la ciutat coberta de blanc durant la resta de l’hivern. Aquesta és la imatge del satèl·lit del Nor'easter de l'any passat.


A que caga, eh? Enguany anuncien un Nor'easter per la matinada de dimarts a dimecres. Sembla que no és massa violent per ser un Nor’eater, ja us ho explicaré.

Què voleu que us digui, a mi em fa il·lusió això de les nevades salvatges. L'hivern ha de ser blanc i heroic, i de moment només és heroic.

De nobels, dones i pa amb tomàquet

Durant de la seva història, Espanya ha aconseguit 7 premis Nobel. Harvard en té 79. No entenc com amb tants premis Nobel no van inventar el pa amb tomàquet abans que els catalans.

Parlant de Harvard, ja tenim un nou president (l’equivalent a rector). És una historiadora, Drew Gilpin Faust, la primera dona presidenta de Harvard. El MIT també el presideix una dona, en aquest cas una neurobiòloga. Princeton també és presidit per una dona, biòloga també. I potser el proper president dels USA també serà una dona!

No serà pas que els ianquis no són tan conservadors com alguns pensen? Perquè que jo sàpiga els rectors de la UB, UAB, UPC, UPF, URV, etc, són tots homes, no? I ja us puc assegurar que cap de les dones que he esmentat anteriorment ha arribat al cim gràcies a discriminacions positives. Hi han arribat perquè són les millors.

Bank fishing

És ben sabut que la família Fucho té un do per les finances. L'exemple més palpable n’és l'avi Ramon, que ben avançat en la dècada nonagenària, encara inverteix els seus estalvis a termini fix.

Fins ara, la petita dels Fucho no havia demostrat massa interès per aquest món de l’economia domèstica i empresarial, a banda d'alguns rampells estalviadors que la porten a arrossegar-se per tres supermercats diferents a -15C per estalviar $5 en la compra setmanal. Ara això ha canviat. Ara la petita Fucho ha decidit desplegar el seu enginy, aquest enginy que els Fucho porten al cromosoma 7. Els brookers de Wall Street ja tremolen.


El primer pas ha estat posar part dels seus estalvis a termini fix –que aquí se'n diu Money Market or Certificate of Deposit-. Ja teniu la Fucho ocupant els seus weekends practicant el "Bank Fishing", és a dir, passejant-se pels bancs de Boston negociant tipus d'interès. Tal és el seu talent que ha aconseguit un termini fix de 6 mesos amb un interès del 5%. Not bad my friends.

Per altra banda, la petita Fucho lidera un grup d'inversors, format per ella mateixa, la Julie, el Galleguinho, el Quil•li i jo que, amb una inversió inicial de $100, pensem forrar-nos a Wall Street. Als matins quan em llevo me la trobo enganxada a internet mirant a quins valors ha tancat la borsa de Japó.

Empès per la pressió de l'huracà Fuchil, jo també he anat a parlar amb els senyors del meu banc. M'hi ha atès el Shukri, un àrab que parla un castellà perfecte amb accent colombià. N’hi ha hagut prou amb dir-li el meu nom perquè m’etzibés un “Hombre! Xavi, como el del Barça!”. Es dona el cas que en Shukri és un colombià d’origen libi que és culé de tota vida. Ràpidament he dissimulat qualsevol evidència que indiqués que sóc un intel•lectual d’esquerres que detesta el futbol i, després de fer un esforç notable per recordar alguns noms de jugadors més recents que Ramón Maria Calderé, he estat capaç de mantenir un conversa coherent amb el Shukri durant un grapat de minuts. Home, un cosa és que no t’agradi el futbol, una altra és que un libi/colombià pugui parlar del Barça amb més autoritat que tu.

M'ha ofert un 5.3% a sis mesos. TOMA! Tot gràcies al Barça.

Special Weather Statement

La mare natura és un rabietes. Ara que fins i tot el Bush ha reconegut la importància de l'escalfament global, ha decidit enviar a Massachusetts el fred més intens dels darrers temps.

A continuació copio el nostre "Special Weather Statement". És una mena d'avís que s'emet quan s'acosten mals moments. Fa una mica de por això que anuncien dels -30 Farenheits (-34C). Per cert, el redactat està ple d'expressions genials com ara "Bone-Chilling Cold", que vol dir que se't congelaran els ossos.

----------------------------
Special Weather Statement

... Persistently cold temperatures this coming week will probably average to be the coldest 5 to 7 day period of the winter...

Bitterly cold air in the Midwest with this afternoons wind chills of 15 to 30 below zero is forecast to arrive in southern New England early Monday. The bitter cold wind chill may ease a bit during mid week.

Strong low pressure anchored in coastal eastern Canada this week... combined with very strong high pressure in western Canada... may deliver a reinforcing surge of Bone chilling cold either late this workweek or next weekend.

Temperatures in most of southern New England should remain at or below freezing from now through at least next Friday. Strong gusty winds will accompany the cold temperatures... especially along the eastern Massachusetts coast.

Wind chill advisories for values of 15 to 20 below zero are likely to be issued for much of the region along or north of a Hartford, Worcester Boston line early Monday and early Tuesday.

Somewhat less intense wind chills of 5 to 10 below are expected for the remainder of the region.

Mariners in the southeastern New England coastal waters are being advised of the potential for gales and periods of heavy freezing spray for at least the early part of this coming week.

This statement may be updated later tonight or Sunday morning.

Why we protest?

Fa uns mesos vaig anar a veure un documental que es titulava “Why we fight” i que es preguntava perquè els USA han estat involucrats en conflictes armats de forma gairebé contínua des de la segona mundial.

Avui, amb tot aquest espectacle ridícul que és la protesta contra el canvi climàtic, penso que els europeus –especialment els del sud- hauríem de plantejar-nos la pregunta “Why we protest?”. Perquè de la mateixa manera que els ianquis van de guerra en guerra, nosaltres anem de mani en mani, i l’objectiu de les manis és cada cop més absurd i inassolible, probablement tant com el de les guerres. Entenc tot això de les protestes simbòliques, i em sembla bé que s’intenti sensibilitzar la població, però no ens enganyem, per nosaltres protestar és alguna cosa més que protestar. Protestar és part de la nostra identitat, és un ritus, un exorcisme tan habitual per nosaltres com incomprensible per un marcià. I tant se val que la nostra protesta assoleixi algun objectiu –cosa que gairebé mai passa- o acabi sent combustible gratuït per polítics i periodistes. L’important és protestar.

De fet, la nostra estabilitat emocional depèn de que tinguem una causa contra la qual protestar. Els catalans ho tenim relativament fàcil perquè tenim la sort de ser una nació envaïda per una altra, contra la qual sempre podrem enfurismar-nos en cas de necessitat. També tenim els ianquis i la seva política exterior que ens treu de polleguera. O la divisió entre dreta i esquerra, que no es basa en idees polítiques, sinó en la necessitat de tenir un enemic contra qui protestar. Les societats no es bipolaritzen per idees o per diferències econòmiques o culturals, es bipolaritzen per poder protestar.

El gran problema de la nostra generació globalitzada és que ja no tenim enemics clars contra qui protestar i ens acabem muntant ritus absurds per exorcitzar la buidor de les nostres vides atees. S’han acabat els temps feliços de lluita contra el feixisme, el comunisme, l’Església Catlòlica o el capitalisme. Ara ja no ens queda més opció que anar a favor, i això d’anar a favor és molt complicat, molt més complicat que protestar.