Why we fight?

Avui he salvat la tarda del diumenge en una sala de cine independent de la ciutat més “rojilla” dels USA: Cambridge, Massachussets. He anat a veure un documental que es pregunta perquè TOTS els presidents dels Estats Units des de Eisenhower han emprès guerres fora del seu territori. El documental es titula “Why we fight” i no diu massa coses que no sapiguem, però veure’l envoltat de ianquis menjant crispetes amb mantega i insultant el seu president cada cop que apareix en pantalla no té preu. “Liar!”, cridaven cada cop que apareixien el Bush o el Cheney a la pantalla.

Comença amb uns comentaris de l’Eisenhower quan abandonava la presidència dels USA: “Hem creat una indústria militar sense precedent. No vull ni imaginar què passaria si aquesta indústria estigués en mans de qualsevol president que no tingués com a mínim la meva experiència militar”. I tota la resta de la pel•lícula explica com va passar tot allò que Eisenhower no volia ni imaginar.

Algunes dades interessants que recordo: la indústria de guerra americana va augmentar els seus beneficis un 25% l’any passat (recordem que el vice-president dels Estats Units era el president de la principal d’aquestes empreses abans de ser escollit, però ara ja no hi té cap mena de relació. Clar). Els USA estan construint 14 bases militars permanents a l’Iraq (alguns americans encara es pregunten perquè el pentàgon no tenia un bon pla per abandonar l’Iraq després d’alliberar-lo... potser el pla era no abandonar-lo?). Dels 50 atacs amb bombes de precisió que van tenir lloc durant els 6 mesos següents a la invasió de l’Iraq, ni un sol va encertar el seu objectiu (danys colaterals mínims?). El moment culminant del documental és l’escena en la qual el Saddam Hussein i en Donald Rumsfeld es troben amigablement a Bagdad per “resoldre els problemes de l’Orient mitjà” (1983). Durant aquells temps en Saddam es dedicava a “gasificar” Kurds i utilitzar armes químiques contra soldats Iranians, però això no semblava preocupar en Reagan. “Of course we know they have weapons of mass-destruction! We have the receipts.” - ironitzava un comentarista.

La conclusió de la pel•lícula és que el pentàgon està enganyant al poble americà en una guerra que segueix un guió escrit molt abans dels atemptats del 11 de setembre. Els americans de mica en mica se n’adonen que ja no es lluita pel somni americà de prosperitat i democràcia. Només els ha costat 50 anys. Potser els atemptats de les torres bessones els han obligat a plantejar-se una pregunta que mai s’havien plantejat: “Why they hate us?”.

New York Times

Per mi, un dels fets més rellevants de la negociació de l'Estatut és la publicació d'aquesta editorial en el New York Times. Dic això tenint present que:

1) Mai havia llegit un atac dels editors del Times a un partit polític d'un país Europeu.
2) Aquest to no és l'habitual de les editorials d'aquest diari.
3) Al ZP no el poden veure ni en pintura ni els demòcrates ni als republicans.

Per tant, els ha de semblar molt gros tot el que està passant a Espanya per escriure això. Us imagineu un cap militar americà amenaçant al president d'Estats Units amb el suport del cap de l'oposició? Els editors del Times segur que no. Visca els països amb tradició democràtica.

Probablement s'ha emportat més crítiques el Rajoy en aquestes línies que elogis l'Ansar quan ens enviava a la guerra del Bush.

Editorial
Army Troglodytes in Spain
Published: January 24, 2006

It is a basic principle of democracy that army officers do not publicly challenge the legitimacy of elected governments or talk about marching their troops into the capital to overturn decisions of Parliament. Yet that is just what has happened twice this month in Spain, a country whose 20th-century history compels it to take such threats seriously, even when the chances of insubordinate words' leading to insubordinate actions seems quite unlikely.

The response of the center-left government of Prime Minister José Luis Rodríguez Zapatero has been appropriately firm, including the dismissal and arrest of one of the culprits, a senior army general. Regrettably, the center-right Popular Party, the main opposition group, seems more interested in making excuses for the officers than in defending the democratic order in which it has a vital stake.

Spain's swift and smooth passage to modern democracy after the death of Francisco Franco in 1975 makes it easy to forget the horrors of the civil war and the brutal dictatorship that preceded it. Those nightmares began when right-wing army officers rebelled against an elected left-wing government they considered to be illegitimate and too deferential to regional separatists.

Spanish society, Spanish politicians and, for the most part, Spanish military officers have come a long way from that era, moderating their views and deepening their commitment to democratic give-and-take. But the Popular Party has had a hard time getting over its electoral defeat nearly two years ago, days after the terrorist bombings of commuter trains in Madrid. It has never really accepted the democratic legitimacy of that vote. It is time for the Popular Party to move ahead. Spanish democracy needs and deserves vigorous bipartisan support.

Pixar pel cul

Feia temps que amb l’inefable Fabs ens mig enreiem d’un llibre de ioga en el qual l’autor suggeria una successió d’exercicis per purificar tot el sistema digestiu dels residus alimentaris acumulats al llarg del temps. El protocol consistia en ingerir uns quants gots d’aigua salada i, simultàniament, perpetrar una successió de postures iòguiques que guiaven el líquid a través del sistema digestiu i conduïen els residus fins al forat de sortida. En el punt culminant del text l’autor afirmava: “Se debe seguir este procedimiento hasta que el líquido salga por el ano tan límpio como entra por la boca”. Vam arribar a plantejar-nos la possibilitat de dur a terme aquest exercici purificador però, lamentablement, a la nostra casa del carrer Bonavista només hi teníem un WC, i ens temíem necessitar-ne un de més.

I d’això vam anar-ne rient fins el dia que em van fer la colonoscòpia, terme mèdic que indica fotre’t un tubu pel cul amb una càmera, una llanterna i una font d’aire a la punta. Clar, per poder visualitzar els budells, el budells han d’estar nets, així que et recepten un ultralaxant per netejar els intestins 24 hores abans de la prova. El laxant és literalment aigua amb sal i poca cosa més (plagi del ioga). La pressió osmòtica elimina tota mena d’absorció intestinal i genera una força entròpica que ho tira tot cap avall (l’osmosi és una conseqüència directa del segon principi de la termodinàmica, així que cap novetat, tot es redueix en cagar-te per l’entropia, cosa que ja fa anys que ens passa als físics). Resultat, després de sis hores de seure al labavo, l’aigua surt tant neta com entra. Sí, sí, deixes de pixar pel conducte habitual i ho deixes anar tot pel cul. És com si t’anessis a tirar un pet, però en comptes d’aire en surt aigua. El cert és que no és gaire molest, i que després d’unes hores es sents molt tranquil i lleuger. Quan torni, em veig capaç de guiar una sessió iògica purificadora, però haurem de prendre una sèrie de precaucions higièniques perquè dubto que l’esfínter aguanti certes postures en aquestes condicions. S’admenten adhesions des de JA!

La colonòscopia sense anestèsia va resultar anecdòtica, tant pel resultat com pel poc dolor produït. L’entrada del tubu no em va provocar ni dolor ni plaer. Només ho vaig passar una mica malament quan insuflaven aire per inflar el budell i veure-hi més clar, això feia una mica de mal, una mena de gasos intensos i localitzats. Tot bé, intestinalment va resultar que no sóc menys anormal que la majoria.

Welcome back

Avui és aquell dia únic que et despertes a les 5 del matí sense son. A les 8 he enviat la Raquel a currar tota contenta i plena d’il•lusió i m’he erigit en amo de la casa, cosa que m’ha permès dur a terme una extensa sessió yòguica que ha acabat amb els meus dolors intestinals. No crec massa en l’espiritualitat budista, però celebro aquestes tècniques de dissipació d’energia mecànica que exporten els monjos tibetans amb gran èxit.

El vol va ser bastant desagradable, llevat de la visió aèria dels Alps nevats camí de Zurich. Els dos teníem mals de panxa. La Raquel lluitava contra les turbulències per no vomitar el seu “gluten free meal”, i jo lluitava contra la baixa pressió exterior per extreure del meu cos els gasos colonoscòpics que encara no havia pogut expulsar. Només hi ha una cosa més dolorosa que un pet atravessat: un pet atravessat a 12000 metres d’alçada.

Boston ens va rebre amb algunes novetats. Per començar, dues grans banderes, una americana i una britànica, unides per l’slogan “United we stand”. Vam analitzar minuciosament la pancarta per cercar alguna menció a l’Aznar o al Rajoy, però no en vam trobar cap amb gran decepció. L’altra gran novetat va ser que Boston no estava nevat i que la temperatura era de 11ºC !!!! Un hivern mediterrani a Boston? L’esperança s’ha esvaït de bon matí: no para de nevar i ja estem a -4ºC, amb previsions de -11ºC cap al tard.

L’objectiu del dia és l’adquisició de l’Ipod-nano que els reis no van poder adquirir a Europa. Però al meu xofer Galleguinho se l’hi ha congelat el cotxe i la visita a la Apple Store del Mall penja d’un fil. Em despedeixo amb una imatge del downtown Boston hivernal a vista de zèppelin.