Por i esperança

Hi ha dues estratègies possibles per mobilitzar un electorat: la por i l'esperança. Inicialment tant Clinton com Obama van triar l'estratègia de l'esperança però com que Obama ho va fer millor, Clinton va haver de canviar cap a l'estratègia de la por, que en aquest cas es basa en "Obama no té prou experiència per governar". L'estratègia de la por planteja una gran dificultat en aquests temps als USA perquè està esgotada. La por ha estat l'estratègia que Casa Blanca ha utilitzat per justificar la guerra d'Iraq, la política pressupostària, i la reducció de la llibertat individual des dels atemptats del 11 de setembre. I ara la gent ja en té prou, perquè els americans són sensibles a la por --tots ho som- però també són més valents del que ens pensem. Són valents perquè estan acostumats a sobreviure sense cap protecció per part del seus govern com ara l'atur o la seguretat social. Viure a la jungla et fa valent. I com que són valents, apostaran per l'esperança. I si voleu entendre perquè guanyarà Obama, mireu aquest vídeo.

La gran derrota de la ciència

Els dos manaments fonamentals a l’hora d’escriure un blog són els següents: 1) Escriu sempre sobre temes que desconeixes i 2) Defensa sempre els teus arguments sense dades. Reconec que la majoria dels meus posts s’adiuen a aquests axiomes però avui he decidit trencar amb tot i fer servir dades.

Avui parlarem d’immunologia, que segons el meu parer constitueix el gran fracàs científic dels darrers cinquanta anys. Suposo que pensareu que aquest post es deu al fet que el meu ull dret segueix inflamat després d’una setmana i que ningú m’ha sabut dir encara si la causa és vírica, bacteriana or al- of-the-above. Potser sí.

La meitat del meu departament està format per immunòlegs, i mira que són brillants i tenen peles de governs i empreses, però tot i així no puc evitar tenir la sensació que no saben res sobre els mecanismes que els organismes vius utilitzen per protegir-se de patògens, és a dir, d’immonologia. És més, no saben ni com pensar la manera de descobrir aquests mecanismes – i alguns d’ells m’ho reconeixen en privat -. La prova de tot això la vaig trobar ahir en un article del Journal of the American Medical Association en el qual s’estudiava l’evolució del nombre de morts per infecció als USA durant el segle XX. Aquí teniu el resultat principal (JAMA. 1999;281:61-66).


Com podeu veure, el nombre de morts de malaties infeccioses per 100.000 habitants als USA va caure exponencialment fins als anys 40, i va caure encara més ràpid entre el 40 i el 50 per causa del descobriment dels antibiòtics, entre d’altres. En canvi, des del 1955 la tendència és més aviat plana, amb un notable increment als any 80 causat pel SIDA. La meva conclusió és la següent: la recerca en immunologia no ha ajudat a reduir el nombre de morts per malalties infeccioses des del 1955, és a dir, des del descobriment del DNA. Com a científic això em deixa perplex sobretot quan penso que la immunologia és una de les branques més finançades de la recerca en biomedicina tant a nivell públic com privat.

Tants milions d’investigadors i de recursos, tants premis Nobel, tanta genòmica, i tanta proteònimca i al capdavall, si no haguéssim descobert el DNA, el nombre de morts per infecció seria el mateix. Això vol dir que els científics encara no sabem pensar en sistemes complexos. La natura ha seleccionat un sistema de defensa que no sabem ni tan sols entendre, perquè si ho sabéssim, hauríem pogut fer alguna cosa, encara que sigui algun petit progrés en l’àmbit de les malalties infeccioses, i jo no portaria dues setmanes refredat. Mentrestant, a uns pocs metres del meu laboratori, físics de Harvard i del MIT aconsegueixen aturar la llum a 810 trilionèssims de grau per sobre del zero absolut.

En Massissot

En Massissot és nostre metge de capçalera i l’anomenem així perquè aquest és gairebé el seu nom. En Massissot genera sentiments contradictoris en el sí de la família Trucho: la Raquel l’odia i jo l’adoro. Curiosament ella l’odia i jo l’adoro per la mateixa raó: no en té ni idea. Com puc adorar un metge de capçalera que no en té ni idea? Molt senzill, l’adoro perquè jo crec que en té tan poca idea com la resta de metges, però és prou honest i intel•ligent com per no amagar la seva ignorància.

Avui m’he llevat amb un ull que em plorava, vermellós i ple de lleganyes. Com que al metge cal anar-hi havent fet els deures, jo ja sabia que tenia una infecció, que podia ser d’origen víric o bé d’origen bacterià. Aquests dies he estat refredadot i és possible que un adenovirus se m’hagi instal•lat a l’ull. Per altra banda, com que vaig molt a la piscina del YMCA, també pot ser que el que se m’hagi instal•lat a l’ull sigui un bacteri. Amb aquestes dues hipòtesis m’he plantat a la consulta del Massissot, amb una temperatura de sensació de -20C al carrer que ha accentuat el meu plor unilateral.

Com que als metges no se’ls han de plantejar mai dues hipòtesis al mateix temps –és massa fàcil-, he optat per convèncer-lo que el que em passava era que el virus del refredat se m’havia ficat a l’ull. Ell m’ha examinat minuciosament i ha conclòs: “això és que el virus del refredat se t’ha ficat a l’ull”. I m’ha dit que en un parell de dies ja estaria millor. Quan ja em feia fora de la consulta he decidit etzibar-li la segona hipòtesis: “Senyor Massissot –li dic senyor perquè ell no és doctor; ell, en canvi em tracta de doctor perquè sap que sí que en sóc-, m’he descuidat de dir-li que cada dia nedo a una piscina pública”. Ha canviat la mirada i hem tornat a seure. Ha conclòs al cap d’uns instants de reflexió: “Aleshores podria ser que la infecció sigui d’origen bacterià. Saps què? Et receptaré un antibiòtic perquè te’l prenguis si l’ull empitjora”.

I així estem, amb un diagnòstic que apunta al virus, i un tractament contra el bacteri.

La reflexió final és que qualsevol metge, amb la informació que té a l’abast amb una visita de 10 minuts, prendria les mateixes decisions, però en comptes de fer-ho amb humilitat com en Massissot, ho faria amb aquest d’home-Déu tan escampat en la comunitat hipocràtica.

Coda: no entengueu pas per aquest post que dubti de la intel•ligència i integritat dels metges. De fet els científics que més m’han impressionat al llarg de la meva vida són precisament metges, metges científics, espècimens de gran clarividència. El problema és que la medicina es troba avui en dia on la física es trobava abans de Gal•lileu, i això no és perquè els físics siguem més llestos que els metges, sinó perquè la complexitat d’un organisme viu supera en trenta ordres de magnitud la dels objectes puntuals lliscant un pla inclinat.

Obama no és negre.

Barak Obama és fill d’un pare 100% negre, i d’una mare 100% blanca. Aleshores perquè diem que serà el primer president negre dels Estats Únits? No és tan blanc com negre? Serà el primer president no 100% blanc, un tot el que no sigui 100% blanc ja és negre, o asiàtic, o hispànic.



Dic que serà president perquè les coses pinten molt a favor seu. Encara que Clinton segueixi encapçalant les primàries, la victòria de McCain a l’altra banda ajudarà molt Obama. Diuen les enquestes que un hipotètic enfrontament McCain vs Clinton acabaria en un 50% vs 50% mentre que en un enfrontament McCain vs Obama, Obama guanyaria 54% a 44%. El fet és que Clinton no esgarraparà ni un sol vot als republicans mentre que Obama és de llarg el preferit dels indecisos.

L'àvia d'Obama

El meu blog sempre ha donat suport incondicional a la Hillary Clinton, bàsicament per portar-li la contrària al blog del Galleguinho. Segueixo pensant que seria una gran victòria per tots que la persona més poderosa del planeta fós una dona escollida sense necessitat de discriminacions positives i fins i tot odiada per les feministes (que mai li van perdonar el perdó al Bill Clinton durant l'afer Lewinski). Si Hillary Clinton guanya, farà com Sarkozy i es divorciarà de Bill Clinton per fotre’s al llit amb George Clooney? Des d’aquest blog donem suport a aquesta opció.

Dit això, he de reconèixer que estic impressionat amb Obama. Algú que aconsegueix passar de cuidar gallines a Kènia a candidat ferm a la presidència dels Estats Units en només dues generacions mereix fins i tot la claudicació davant del Galleguinho. I si no us ho crèieu mireu aquest vídeo i coneixereu l’àvia materna de Barak Obama.