Sicko

Ahir vèiem Sicko, el nou film de Michael Moore. En aquest cas, Moore utilitza la seva demagògia deliberada per intentar convèncer els americans que el seu sistema sanitari és una merda. Els USA deuen ser l’únic país desenvolupat en el qual no hi ha cobertura sanitària universal i això dona lloc a casos dramàtics de desatenció sanitària com els que explica a la seva pel•lícula. Per exemple, el fuster que perd els dits en un accident i no els pot recuperar perquè no pot pagar els $60000 que costa l’operació.

La versió liberal del tema és que cada americà ha de tenir el dret de decidir què fa amb els seus diners, i una manera de gastar aquests diners és contractar una assegurança mèdica privada. L’altra versió és que hi ha molta gent que no pot pagar una assegurança privada, així que uns 50 milions d’americans no tenen cap pla sanitari. Més greu és que els 250 milions d’americans que sí que tenen assegurança han de lluitar ferotgement amb empreses asseguradores perquè cobreixin algunes operacions crítiques d’alt cost. D’aquest fet en som testimonis molt propers i hem vist com una factura mèdica ha acabat destruint la vida d’una família força benestant.

En el fons el debat és molt antic, fins quin punt l’estat s’ha de ficar a la vida dels seus ciutadans i limitar la seva llibertat? Jo crec que l’estat no s’hauria de ficar massa a la vida dels seus ciutadans, que s’hi hauria de ficar molt menys del que s’hi fica a Catalunya per descomptat, però que hauria de garantir que ningú pateixi o mori perquè no pot pagar la factura del seu metge.

De tota manera no puc deixar de pensar que els USA i la seva inversió pública i privada en recerca biomèdica són els principals responsables del benestar sanitari del món occidental. Vull dir que aquest individualisme i competitivitat extrema que critica Moore són els responsables que avui tinguem la tecnologia suficient per fer tractaments mèdics sofisticadíssims per curar malalties fins fa poc mortals. A més a més, seria hipòcrita per part meva criticar el sistema liberal americà tal i com és actualment, tenint en compte que és el país que m’ha permés formar-me en l’èlit de la recerca biomèdica mundial. És la tecnologia que aquesta èlit competitiva i individualista està desenvolupant la que farà alguns dels que esteu llegint això moriu de vells i no de càncer.

Chicago South Side

Abans de marxar a la recerca de les arrels del Jazz vam explicar a uns quants americans que teníem la intenció de visitar el South Side de Chicago. En general es posaven les mans al cap i ens intentaven fer prometre que no hi aniríem, però hi vam anar perquè som molt tossuts i perquè els americans són uns cagats. Un cop allà, els cagats érem nosaltres, buenu, sobretot jo.

Chicago va ser la capital del Jazz a mitjans del anys 20, i era al South Side on hi havia els clubs més emblemàtics de la ciutat. L’any 1922, Louis Armstrong abandona New Orleans i hi apareix per tocar amb la banda Joe King Oliver al Lincoln Gardens. Avui, allà on s’aixecava aquell club llegendari hi un jardinet, una empresa immobiliària i un pàrking enorme. Ni una sola placa commemorativa.



Seguim endinsant-nos al South Side a la recerca del Pekin Inn, considerat per alguns el club on va néixer el Jazz a Chicago. Un cop més, fracàs absolut. Avui l’espai del Pekin Inn, l’ocupa una casa derruïda. Cap placa commemorativa.



Més cap al Sud de la ciutat, busquem l’adreça on hi havia el Sunset Café, el club en el qual Earl Hines va brillar durant la dècada dels 1920s i en el qual van tocar tots els grans músics de l’època. Avui és una botiga d’eines, que aquí anomenen Hardware Store.





Hi entrem i preguntem als dependents si hi queda algun detall del que va ser el Sunset Café. Aleshores emergeix de sota el mostrador una venerable anciana negra que ens condueix a la rebotiga. Tatxaaaaaannn!!!! Aquí els teniu, entre el microones i la nevera, hi conserven les pintures que decoraven l’escenari del Sunset Café. He dit bé, entre el microones i la nevera. Aquestes pintures són pràcticament tot el que queda del South Side de Chicago. Això, i la segregació, ni un sol blanc en kilòmetres a la rodona.

El Preservation Hall

El cap de setmana que vam ser a New Orleans vam coincidir amb un festival de Hip Hop, l’Essence Festival. Crec que el 99% de la població de New Orleans aquell cap de setmana era negra. Tot i que el Hip Hop no acaba de ser la meva música, hi reconec l’essència de la música negra. El Hip Hop és de ben segur la música popular afro-americana del moment, de la mateixa manera que el Jazz ho era al voltant de 1915. Així ens va fer il•lusió ser els únics blancs passejant per Bourbon Street entre desenes de locals atapeïts per joves afroamericans. Va ser una mena de mig viatge en el temps.

Tot i el festival de Hip Hop i el flagell de Katrina, a New Orleans encara s’hi pot escoltar Jazz tradicional de qualitat. Al Preservation Hall hi vam escoltar un trio de trombons molt swingant i genuï. Ens hi vam quedar 3 hores asseguts a terra. Hi haguéssim segut cinc hores més si ens haguessin deixat. El funcionament era el següent: “if you have a request, write the title on a $20 bill and give it to me”. I així es van treure una propina molt suculenta.

I aquestes són les fotos que va fer el Galleguinho.

Monica Hall

A New Orleans vaig rebre la gran notícia que he estat seleccionat per formar part del programa Ramón y Cajal (o Monica Hall segons la Julie) del ministeri d’educació i ciència. Aquest programa és (desgraciadament) la màxima aspiració per un científic espanyol jove que vol tornar al seu país a fer recerca El resultat és un contracte de 5 anys finançat pel ministeri que es converteix –si passes una avaluació- en una plaça fixa a la Universitat. Això està molt bé, finalment als 31 anys podré signar el meu primer contracte. Només he hagut de fer dues carreres superiors, un doctorat, un exili de 3 anys a la millor universitat del món, i publicar un Nature. I he tingut sort, perquè em sembla que sóc el més jove (o un dels més joves) dels seleccionats. Us imagineu que s’exigís el mateix grau de formació als polítics?

Tot i que això del Ramón y Cajal és molt salvatge (o s’és vist que un país “t’obligui” a anar a formar-te a l’estranger durant anys per poder accedir a un plaça laboral?) em sembla que és un programa molt bo per la ciència espanyola. Ara mateix s’estan reincoporant científics molt qualificats al sistema de recerca espanyol i això hauria de representar un salt substancial en el progrés del país. No deixa de ser irònic que molts dels aproximadament 2000 científics que van participar al concurs i que no han estat seleccionats tenen millors curriculums que molts dels professors universitaris del país, i probablement que els avaluadors del programa.

Total, que tornem! No sabem ben bé quan, probablement l’estiu que ve. Estem molt contents, tot i que passem de jugar del Barça a la Gramanet, farem el que podrem per pujar a segona A l’any que ve!

Blog del Jazz Track

Clickeu aquí per llegir el blog del viatge. Avui Kansas City - Memphis.