Monica Hall

A New Orleans vaig rebre la gran notícia que he estat seleccionat per formar part del programa Ramón y Cajal (o Monica Hall segons la Julie) del ministeri d’educació i ciència. Aquest programa és (desgraciadament) la màxima aspiració per un científic espanyol jove que vol tornar al seu país a fer recerca El resultat és un contracte de 5 anys finançat pel ministeri que es converteix –si passes una avaluació- en una plaça fixa a la Universitat. Això està molt bé, finalment als 31 anys podré signar el meu primer contracte. Només he hagut de fer dues carreres superiors, un doctorat, un exili de 3 anys a la millor universitat del món, i publicar un Nature. I he tingut sort, perquè em sembla que sóc el més jove (o un dels més joves) dels seleccionats. Us imagineu que s’exigís el mateix grau de formació als polítics?

Tot i que això del Ramón y Cajal és molt salvatge (o s’és vist que un país “t’obligui” a anar a formar-te a l’estranger durant anys per poder accedir a un plaça laboral?) em sembla que és un programa molt bo per la ciència espanyola. Ara mateix s’estan reincoporant científics molt qualificats al sistema de recerca espanyol i això hauria de representar un salt substancial en el progrés del país. No deixa de ser irònic que molts dels aproximadament 2000 científics que van participar al concurs i que no han estat seleccionats tenen millors curriculums que molts dels professors universitaris del país, i probablement que els avaluadors del programa.

Total, que tornem! No sabem ben bé quan, probablement l’estiu que ve. Estem molt contents, tot i que passem de jugar del Barça a la Gramanet, farem el que podrem per pujar a segona A l’any que ve!