Armstrong i Parker, el Tango i la Sardana

Aquests dies faig dues coses: d’una banda treballo, i d’altra banda em preparo pel Jazz Track. Disposo d’una pila de llibres i DVDs sobre la història del Jazz que devoro àvidament. De tota aquesta documentació, em crida l’atenció el paral•lelisme que s’estableix de forma gairebé universal entre l’aportació al Jazz que va fer Louis Armstrong i la que va fer Charlie Parker. La història els presenta com els dos grans revolucionaris del Jazz. A mi em sembla que és cert que tots dos van aportar una nova manera de tocar Jazz, però també és cert que l’analogia acaba aquí.



No es tracta de gustos, ni d’etiquetes, i no cal haver escoltat gaire Jazz per veure-ho clar. Tots aquells clubs de Jazz que la música de Louis Armstrong va obrir, els va tancar la música de Charlie Parker. Aquella música que Armstrong tocava per ballar, Parker la tocava en clubs en els quals es llegien cartells com ara “Dancing is strictly forbidden”. La d’Armstrong era la música d’un poble, la de Parker la d’una èlit . I no es tracta de gustos, ni d’etiquetes, i tots els que heu escoltat una mica de Jazz sabeu que això és veritat.

I el que no entenc és perquè tots els llibres perpetuen aquesta mentida que diu que la música d’Armstrong i la de Parker és la mateixa, i en canvi ningú fa referència a la meva proposta que el tango és l’evolució natural de la sardana.